Una vida amb el llapis a la mà per acompanyar grups de punk, centres socials i moviments socials sense perdre la tendresa. Michele Rech (Arezzo, 1983), més conegut pel seu pseudònim artístic Zerocalcare, ha publicat més de vint novel·les gràfiques i una trentena d’històries breus on parla d’intimitat, de quotidianitat, de pors i de les seves amistats. A l’Estat espanyol, Reservoir Books ha traduït al castellà quatre dels seus llibres: La profecia del Armadillo (2016), Kobane Calling (2017), Olvida mi nombre (2019), i Esqueletos (2022). El 2021 es va aventurar en el món de les sèries d’animació, per escriure i produir Cortar por la línea de puntos, una història personal sobre la salut mental estrenada a Netflix. Parlem amb l’autor italià de la seva trajectòria, però també de les motivacions polítiques i les contradiccions que s’han presentat al llarg de la seva carrera.
Com comences a dibuixar còmics?
Vaig començar com tothom, des de petit, dibuixant una mica. Després vaig començar a fer fanzins, alguna portada de discos de punk, però eren dibuixos que es quedaven en un cercle molt reduït de persones. La primera història que va sortir del gueto va ser la meva crònica de la contracimera del G8 de Gènova, del 2001. A l’època tenia 17 anys i acabava de tornar d’aquella experiència: un guarda forestal em va atonyinar. Durant una dècada vaig continuar fent dibuixos per qüestions polítiques, lligades als centres socials. Només en els últims deu anys he començat a fer-ho de manera comercial, publicant novel·les gràfiques en una editorial.
Sovint en els teus còmics parles de com, en la teva adolescència, et vas formar en els centres socials. Com hi vas arribar?
Vaig arribar als centres socials de Roma el 1998, el mateix any que es va suïcidar Maria Soledad Rosa a la presó. El seu cas fou important, perquè era una anarquista argentina que havia vingut a Itàlia, era membre del moviment okupa i començava a implicar-se a la lluita contra el projecte del tren d’alta velocitat (NO-TAV). Va ser acusada per l’Estat d’ecoterrorisme i això em va impactar molt. Però no va ser l’únic motiu. També, com que era punk, m’interessava l’escena musical i només podia escoltar aquella música als centres socials.
Com et van marcar a la teva vida?
A mi m’han donat molt. Partim del fet que al meu barri a Roma, Rebibbia, no hi ha res. No és un barri degradat, però no hi ha cap activitat social, ni espai per trobar-se, i si no fos pels centres socials, no hi hauria hagut res més que l’església. Era l’únic lloc on podies veure una pel·lícula, anar a un concert, descobrir cultures diferents. A més, eren una fàbrica de contracultura, de generació d’imaginari alternatiu, tant polític com cultural. El rap, el hip-hop, el punk… a Itàlia s’han plasmat en aquests espais. I està clar que sense els centres socials jo no em dedicaria a això. Les meves primeres exposicions les vaig fer al CSOA Forte Prenestino, al seu festival Crack! Fumetti dirompenti. Allà també vaig militar molt de temps en la Radio Onda Rossa, on juntament amb un altre company vaig conduir la transmissió radiofònica Maldestra, en el qual analitzàvem l’extrema dreta a Europa i al món.
Com els veus actualment?
L’escenari ha canviat molt i ja no té la mateixa força. Les noves cultures juvenils, com el trap, no tenen els centres socials com a casa. Potser perquè les necessitats dels joves no es visibilitzen allà. Tot i això, són espais fonamentals pel que té a veure amb els serveis que poden oferir a la ciutadania. Roma és una ciutat que està agonitzant, i si no fos pels centres socials, per les escoletes i les extraescolars que organitzen, els gimnasos populars o les activitats culturals, moltes persones estarien marginades.
Hi ha qui afirma que ets un dibuixant pacifista. Et reconeixes d’aquesta manera?
[Riu] No, no soc pacifista, vinc d’una cultura que odia els hippies. I mai he cregut en la no-violència. Per a mi, l’antifeixisme militant, la pràctica d’oposar-se físicament als feixistes, és un valor. Tanmateix, considero que la guerra no és una solució per resoldre els conflictes internacionals, però això són figues d’un altre paner.
L’any 2018 vas publicar un relat breu titulat Questa non è una partita a bocce (Això no és una partida de petanca), per parlar de com es convidaven cada vegada més grups d’ultradreta a la televisió. Ara, Giorgia Meloni és la primera ministra d’Itàlia. Hi ha una relació entre ambdós fets?
“Roma és una ciutat que està agonitzant i si no fos per les activitats dels centres socials, moltes persones estarien marginades”
En aquell moment parlava dels grupuscles de dreta radical que apareixien cada vegada més a la televisió italiana i es mostraven com interlocutors polítics acceptables. Ara, és cert que si l’extrema dreta de carrer està desapareixent, està en crisi, la que ha crescut és l’extrema dreta “aristocràtica”. Meloni no té la necessitat de tenir una visibilitat en els mitjans de comunicació per ser “acceptable”, perquè ja ho porta sent des de fa vint anys, d’ençà que va ser ministra. Hi ha, però, una diferència profunda amb la Lliga: els de Salvini són una extrema dreta amb els mateixos valors d’egoisme i xenofòbia, però no tenen un rerefons cultural profund. Ara, en canvi, parlem d’algú que ha arribat al poder amb vuitanta anys de cultura política al darrere, amb una formació no només de pensament, sinó també d’art i de cultura. Està clar que en l’àmbit econòmic no tindrem grans canvis, i tot es quedarà dins d’aquest corrent atlantista i neoliberal, però veurem què passarà en l’àmbit cultural.
Kobane Calling (2017) tracta de la teva experiència al Kurdistan. Per què vas decidir dibuixar-la?
Vaig acabar al Kurdistan més per raons polítiques que per fer un còmic. D’ençà que Abdullah Öcalan va ser detingut a Itàlia, el 1998, els centres socials estan vinculats a la qüestió kurda. És en aquell moment que es van forjar els lligams entre la comunitat kurda a Itàlia i els anticapitalistes. Un lligam que s’ha mantingut al llarg dels anys. Vaig anar a Kobane la primera vegada el 2014 i després el 2015. Quan vaig arribar allà em vaig dir que no era metge, no era militar, no era res de res, i vaig fer l’única cosa que sabia fer: explicar-ho amb els còmics. Al final, a Itàlia, la cosa no ha anat malament, perquè se n’ha parlat molt, i després d’anys de silenci s’ha tornat a parlar de la qüestió kurda. A banda, ha permès aconseguir bastants fons per adquirir material sanitari. Justament, acaba de sortir el segon còmic que vaig fer amb una altra associació per continuar parlant del tema. Però una cosa que no sé dir és quantes consciències he pogut sacsejar amb els còmics.
Què vol dir per a tu passar de dibuixar com a militància a fer-ho com una feina?
Hi ha contradiccions fisiològiques en el treball, perquè som una societat capitalista i tots els treballs tenen contradiccions. Si fas un treball públic, les teves contradiccions s’exposen a tot el món. Fent aquest canvi, he entrat en contacte amb mons que són antitètics als meus, com el dels mitjans de comunicació. M’he trobat en la situació que, en el mateix mitjà, a la pàgina quatre m’entrevisten per parlar de la meva feina i a la pàgina deu un periodista demana que empresonin els meus amics. O com el que va passar al Saló Internacional del Llibre de Torí del 2019, quan es va presentar l’editorial Altaforte, lligada al grup d’ultradreta de Casa Pound Italia. En aquell moment vaig decidir no anar-hi, perquè era la meva manera de ser coherent amb mi mateix dins de les contradiccions.
Com defineixes els teus límits?
“A Roma, si vols ser una persona trista, has de ser capaç de riure de tu mateix abans que tots els altres per no patir assetjament”
En la novel·la gràfica Macerie prime (Bao Publishing, 2017) dic quines són les meves línies vermelles: res per als nazis, res per a la policia, res electoral. Cosa que així dita sembla fàcil, però amb l’escenari polític que tenim a Itàlia és extremadament complicada. Com que no hi ha moviments socials forts, si afirmes que no vols fer res electoral, et critiquen per no tenir la valentia de prendre partit. Però la política que sempre he fet és una pràctica que ve des de baix i que és diferent respecte la dinàmica institucional lligada al vot. I s’arriba a l’absurd que qui fa una proposta electoral, encara que no arribi ni a un representant, sembla més radical que tu. Això em treu de polleguera. A més, rebutjo tota la qüestió de la representació per se: si no hi ha cap lluita social per representar, al final, et representes a tu mateix.
Tanmateix, encara hi ha conflictes socials a Itàlia.
Cert, però es gestiona tot des de dalt cap a baix. Només queden algunes lluites històriques com la NO-TAV o el sindicalisme de base en el sector dels transportistes, que són els únics que han tingut aquesta capacitat d’organitzar-se. La resta no deixa de ser una opinió a les xarxes socials. I el pitjor és que totes les notícies que tenim sempre són des de dalt cap a baix: en sentit de repressió i de detencions. Ens falta la capacitat d’organitzar-nos en les necessitats dels conflictes socials que existeixen.
Com ha nascut la idea de Cortar por la línea de puntos (2022), la teva exitosa sèrie a Netflix? Quines contradiccions has tingut fent-la?
Vaig ser jo qui va decidir portar endavant un projecte d’animació. Però per fer-la bé no podia fer-ho a soles. Calien moltes eines, moltes hores i molts diners, i no m’ho podia plantejar mitjançant l’autoproducció. El tema és que qui té els diners per poder fer una sèrie d’animació o és Netflix o és la Rai, la televisió publica italiana. Però si volia fer una sèrie de dibuixos animats per la Rai, havia de ser un producte per nens, sense paraulotes, totalment pacífic, sense cap dels conflictes que volia explicar, i Netflix no m’ha prohibit res. Està clar que hi ha una contradicció, però tampoc és tan diferent de la contradicció d’entrar a formar part del sistema editorial mainstream. El tema és que jo m’he cansat de fer només còmics, també vull fer dibuixos animats, i per fer això ho he de fer a poc a poc. També amb la intenció de contar alguna història que per a mi és important, de la mateixa manera que ho vaig fer amb Kobane Calling: començar aproximant-me a gent, fer-li conèixer els meus personatges, trobar la manera que s’hi enganxin, i després poder dir alguna cosa disruptiva. La meva idea era fer un primer pas en aquella direcció.
En les teves novel·les, el personatge principal ets tu, però no ocupes la posició d’heroi i, sovint, ni apareixes a les vinyetes. És una qüestió de com et sents o una reflexió sobre la masculinitat hegemònica?
Primer de tot, vull dir amb molt de pudor que la qüestió de la masculinitat està lligada al fet que els homes no ens podem adherir al model de masculinitat plenament perquè és un model opressiu per les dones, i això ens incomoda. Però només puc parlar plenament del que he viscut. I està clar que els meus personatges, això que explico, per a molts representa aquesta diferència d’encaix entre com se sent i el que haurien de representar en el món. Molts diuen que les noves generacions han superat aquesta qüestió, quan veuen que en el trap hi ha qui es pinta les ungles i es fa trenes amb colors, però jo no ho crec. No sé quan es tracta d’una qüestió estètica i no real, perquè no crec que els joves no tinguin actituds masclistes ni formes d’homofòbia. Es pot anar maquillat, però continuar sent homòfob.
En els teus còmics hi ha tot un conjunt de referències culturals, des de l’anime japonès fins a la música de les generacions nascudes als anys vuitanta. És això que ens apropa?
En part sí, sovint faig referències a records d’una determinada generació. Però a poc a poc vaig veure que no era tant el fet que tots haguéssim vist Bola de Drac, o Sailor Moon, sinó més el fet que tots teníem traumes i nusos irresolts. Havíem viscut aquesta manera de ser fràgil, insegur, o paranoic, perquè aquella manera de ser ens ajuntava molt més del que podia fer la mateixa referència generacional. Al final ens uneix quelcom més íntim que cultural.
La majoria de les teves històries són tristes, però plenes d’ironia i sarcasmes. Per què t’inspiren històries tristes, però hi fas broma?
Perquè jo soc una persona trista [riu molt fort]. La qüestió és que a Roma si vols ser una persona trista, has de ser capaç de riure de tu mateix abans que de tots els altres. Si no, tothom t’assetjarà. És un mecanisme de supervivència.
