L’any que III Reich es rendeix i es dóna fi a la Segona Guerra Mundial a Europa, l’Estat espanyol és rebutjat com a membre de la Societat de Nacions; les bombes atòmiques llançades sobre Hiroshima i Nagasaki pels Estats Units d’Amèrica posen fi de la guerra a Àsia; Indonèsia proclama la seva independència dels Paisos Baixos mentre que l’Estat Espanyol, sis anys després de la Guerra Civil, a l’Espanya franquista s’aprova una llei de referèndum que obre la mà a consultes fetes a mida per al dictador; i a la Catalunya sota administració francesa, les dones poden votar, per primera vegada. En aquest context neix el 1945 Joaquim Boix i Lluch a Barcelona. Fill de Joaquina Lluch Angelet i Isidor Boix i Chaler, ambdues dedicades al món de la pedagogia. La mare, Joaquina, figura en l’anomenat “primer escalafón de maestras de escuelas nacionales existentes en 31 de diciembre de 1933”; mentre que el pare, procedent del Baix Maestrat, fou un conegut sindicalista de la FETE-UGT. La seva infantesa i adolescència transcorre a dècada dels 50, sovint batejada com el decenni frontissa, en considerar-lo un impasse entre l’estancament dels autarquics anys de 1940 i els desenvolupistes 60. També es coneix com l’època d’esplendor del nacional-catolicisme. Quim Boix passa per la universitat com a líder estudiantil enmig de persecucions i repressió. Va protagonitzar l’anomenada Caputxinada a Barcelona, una tancada d’estudiants que va marcar un abans i un després en la lluita antifranquista, i va crear aliances entre diferents sectors de la societat: estudiants, intel·lectuals, església i famílies. A partir d’aquesta època, Boix no sols no va abandonar la lluita, sinó que s’hi ha dedicat plenament passant per la militància sindicalista i comunista. Actualment presideix la Unió Internacional de Sindicats de Pensionistes i Jubilats de la Federació Sindical Mundial.
Abans d’iniciar-se en la política com a militant, el seu germà, Isidor Boix i Lluch era ja un militant antifranquista que apareix en el llistat dels 462 catalans més vigilats per la policia franquista. Va haver d’exiliar-se dos cops: la primera a França i la segona a la República Democràtica Alemanya. Com recorda aquesta situació des del punt de vista del familiar?
L’exili del meu germà el recordo, lògicament, a partir de no veure’l habitualment, de veure el patiment dels pares, de veure les gestions per intentar relacionar-se amb ell perquè, evidentment no era fàcil. Recordo doncs que el meu germà va tindre llavors la seva primera filla i després, el procés, que va durar diversos anys, de recuperar el dret a una documentació espanyola i de tornar a Espanya.
Vostè, mentrestant, és detingut onze cops pels grisos. Com recorda aquells temps?
“La tortura és un element de deshumanització, és un element mitjançant el qual intenten transformar-te en bèstia més que en persona. I aquí he de reconèixer que torturats del partit com Miquel Núñez o la Tomasa Cuevas, o altres que van patir enormes tortures com a comunistes, ens van educar als joves en referència a com havíem de saber fer front a la tortura”
Comencen amb l’activitat com sindicalista del Sindicat Democràtic d’Estudiants i que té relació amb el meu germà indirectament, perquè la policia considera que si el meu germà és comunista i està exiliat a la República Democràtica Alemanya, jo n’he de ser un continuador. Això fa que em tracten com a comunista ja convençut i en els primers moments és evident que no ho sóc tant com ho puc ser ara. I per altra part, tenia l’avantatge de saber que la policia era la darrera institució on jo podia dir la veritat. Ara defenso, i espero fer-ho fins a la meva mort, que la veritat és un gran instrument per a la lluita revolucionària, però que la veritat serveix sols per la gent amb qui pots tenir confiança. La veritat mai ha de ser un instrument per donar-li elements a l’enemic que vols que desaparegui davant teu, perquè l’utilitzarà en contra teva. Recordo que durant les tortures que em van fer l’any 1969 em preguntaven a quina cruïlla de Barcelona m’havien detingut. Era la cruïlla on ells anaven a buscar un dirigent obrer, jo passava per allà en aquell moment i, ja a comissaria, tenia molt clar que em podieen matar, entre cometes, a cops, però que no ho farien perquè digués això que ells ja sabien. Així i tot, em van fer sagnar el nas esclafant-me’l contra el mapa de Barcelona perquè jo digués a quina cruïlla m’havien detingut. Jo estava content per dintre dient: “si em pregunten només això –quan jo tenia allà una cita clandestina, quan anava carregat de papers comunistes, quan vaig poder desfer-me’n d’ells sense que se n’adonessin i tal…– jo sóc feliç que em pregunten només això”. I no van sortir d’aquí, va ser una de les poques detecions després de les quals jo no vaig passar després per la presó. Perquè evidentment no hi havia motiu perquè el jutge m’enviés a la presó. La tortura és un element de deshumanització, és un element mitjançant el qual intenten transformar-te en bèstia més que en persona. Si no ets capaç de racionalitzar… I aquí he de reconèixer que torturats del partit com Miquel Núñez o la Tomasa Cuevas, o altres que van patir enormes tortures com a comunistes, ens van educar als joves en referència a com havíem de saber fer front a la tortura.
El 9 de 1966 se celebrava l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona al convent dels Pares Caputxins de Sarrià, amb l’objectiu d’aprovar la declaració de principis i els estatuts del nou sindicat. En aquells anys, l’església era l’únic lloc on es permetien celebrar reunions sense haver de tenir permís previ de la policia. No obstant això, la policia franquista va assaltar el convent sota les ordres de Vicente Juan Creic i Camilo Alonso Vega. A partir d’aquesta represalia per part de l’estat franquista, s’inicia un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana. Aquest moviment desembocaria en La Taula Rodona d’oposició catalana, antecedent de l’Assemblea de Catalunya. Vosaltres ja sabíeu que us vindrien a detenir i el dia d’abans us havíeu reunit per discutir què dirieu. Com es porta una reunió d’aquest caràcter? Quines eren les consignes? Es van acomplir?
Nosaltres teníem l’avantatge de ser estudiants, érem un estament en el qual una part important eren fills de la burgesia i això feia que hi hagués molts contactes, moltes relacions. Sense aquesta dada que acabo de dir era incomprensible que 24 hores abans nosaltres sabéssim que ens anaven a detenir. Una altra qüestió és que evidentment estàvem treballant col·lectivament i que érem comunistes la major part. Per tant, quan ens vam reunir per a preparar què anàvem a dir davant de la comissaria, teníem clares les orientacions que el partit donava davant de qualsevol detenció, que era no facilitar dades a la policia. El que vam acordar va ser dir el que la policia ja sabia: que jo era el delegat d’enginyers, que el Paco Fernàndez Buey era el delegat de Filosofia… És a dir, coses que no desvelaven res. Però alhora així volíem mantenir la protecció cap al conjunt de l’organització d’estudiants perquè la policia no pogués estirar el fil i no pogués anar a buscar a altres estudiants. Recordo que vaig dir a la policia: “escolti, si vostès creuen que jo sóc comunista, ho demostren davant del jutge i jo ja em defensaré, però no vulguin que jo m’autoacusi i m’autocondemni”. Aquí és quan ja van explotar, perquè van veure que de mi no en traurien res, llavors van intentar a veure si per la coacció de la tortura i la lesió física jo cedia com ells aconseguien, massa vegades, que cedís un treballador o qualsevol altre torturat. En el meu cas vaig tenir sort de tenir clar aquest tema.
L’11 de maig d’aquell mateix any, dos mesos després de la Caputxinada, aproximadament 130 clergues vestits amb sotana es van manifestar davant la Jefatura Superior de Policia. Aquesta acció de denuncia es tractava de fer una visita col·lectiva al comissari en cap de la brigada, Vicente Juan Creix, per tal d’interessar-s’hi sobre la seva situació i lliurar-li al comissari una carta de protesta. A quin sant els capellans es mobilitzaven per un estudiant comunista?
Bé, els capellans van utilitzar la carta que va fer la meva mare denunciant i signant el document on es demanava una investigació pel que havia passat. Això s’ajuntava amb el fet que jo havia dit davant del jutge, que havia dit que m’havien apallissat i m’havien torturat, s’ajuntava amb el fet que en la meva declaració demanava que un metge analitzés la meva situació física perquè tenia blaus i tenia lesions que evidentment cap metge va venir a la presó a certificar-ho i que, quinze dies després, per sort, ja no tenia. Als capellans els era igual que jo fos ateu, o no, o que fos comunista o no. Ells eren un grup de capellans selectes, entre cometes, en el sentit que es creien el que deia l’Evangeli, es creien que l’església estava per defensar els pobres, es creien que no era correcta l’aliança entre la jerarquia de l’església i el franquisme. Perquè aquesta aliança portava al dictador sanguinari i assassí Francisco Franco Bahamonde a anar sota pal·li, que teòricament sols pot usar-se per l’hòstia consagrada, és a dir, Déu. Bé, doncs aquests capellans evidentment renegaven de tot això i van trobar formes d’expressar la seva denuncia no sols en activitats de diferent ordre d’ajuda a la lluita antifranquista sinó que, en aquest cas, van aconseguir, no parlar en el Vicente Juan Creix, perque no els va rebre, però sí que van sortir primer de la catedral tots junts, contra l’opinió del bisbe, i la policia ja els esperava a la porta de la Catedral. La policia intentar que no s’acostessin –total, són 300 metres– a la prefectura, i com els capellans van seguir avançant, van acabar sent bastonejats públicament. Van ser jutjats alguns d’ells i algun es va tirar més d’un any de presó, és a dir, més que jo, pel fet d’haver denunciat les tortures.
En una entrevista al diari ‘Ara’ afirma que “tot el que vaig fer el 1966 ho tornaria a fer, però potser egoistament, perquè això ha condicionat la meva vida”. És coneguda la doble condemna pel Tribunal d’Ordre Públic de l’Estat espanyol, l’expulsió per tres anys de totes les universitats de l’Estat, i els diversos acomiadaments per sindicalista. En què ha vist vostè condicionada la seva vida per les seves accions o idees polítiques?
He vist condicionada la meva vida pel fet que la meva activitat professional no l’he pogut fer al nivell que m’hagués agradat. Jo sóc enginyer però vaig exercir com a informàtic molts anys, i vaig perdre l’oportunitat de ser un informàtic en l’àmbit mundial perquè em van dir clarament: a veure, vostè és cap del departament, i a més figura com a màxim representant dels treballadors per part de Comissions Obreres; triï vostè: una cosa o l’altra. I li vaig dir: “no tinc per què triar. Són compatibles amb el temps i amb les idees.” Abans d’acomiadar-me definitivament, em van oferir 10 milions de pessetes perquè jo deixés d’anar a magistratura contra l’empresa. I jo els hi vaig dir: “aquests deu milions els col·loquen vostès al conveni, perquè vostès estan dient que no hi ha diners”. Finalment els van col·locar al conveni i va ser el millor conveni. I a la vegada que discutíem això, em deien que si deixava la política, em posarien a l’staff internacional d’informàtica perquè interessaven les meves capacitats i els interessava que estigués a l’empresa. M’oferien quasi triplicar el salari perquè deixés la militància. Però jo volia poder fer compatible la meva activitat professional amb la meva activitat com a sindicalista. La realitat és que els treballadors van venir al judici de Magistratura fent vaga el dia del judici per poder acudir. Van cantar “La Internacional” en solidaritat amb mi abans de pujar al judici. Jo me n’alegro d’aquesta part. Però evidentment aquesta part va truncar la meva carrera d’enginyer informàtic i vaig haver d’optar per treballar d’enginyer de l’administració pública fent unes oposicions que vaig guanyar a l’Ajuntament de Montcada i Reixac, que és on he acabat la meva carrera professional com a enginyer.
Vostè, juntament amb altres treballadors, funden el sindicat anomenat CCOO a diverses empreses als anys 60 del segle passat que, en paraules seves, va costar un gran treball i sacrifici, amb assassinats, tortures, presó, exili, acomiadaments, fam, i altres tipus de repressió inclosos, però també amb molta solidaritat per part de comunistes, socialistes, nacionalistes, cristians de base, i gent d’esquerres en general. Els inicis d’aquest sindicat, afirma, són (o eren) de classe, independent, democràtic, representatiu, assembleari, participatiu, unitari, de lluita, sociopolític, i també internacionalista. Després una sèrie d’esdeveniments històrics fan que molts dels seus fundadors hagin abandonat la seva militància en aquesta organització, la qual consideren un sindicat “groc”. Quin ha sigut l’esdevenir dels fets fins a arribar a aquesta desvinculació de militats històrics amb les seves arrels sindicals?
Santiago Carrillo, que és el màxim punt de referència de l’eurocomunisme, va ser el que va forçar que es signessin els Pactes de la Moncloa. No els van signar els sindicats. Els Pactes de la Moncloa transformaven la realitat política en un pacte social negatiu pels treballadors i els eurocomunistes volien obligar a tot el Partit (el PCE) a això
És un tema llarg i complex, fonamentalment perquè l’enemic de la classe obrera –la patronal, els dirigents capitalistes…– saben que el “divide y vencerás” que es diu, és una forma de fer les batalles. Saben que CCOO va néixer, com bé deies, empresa a empresa, però després es coordinava i hi havia una direcció global. Jo no vaig formar part d’aquesta direcció fins a l’any 1978. Jo vaig començar a treballar amb CCOO al 68. Dels treballadors que ens hi apuntavem en aquella época, ningú s’hi apuntava per a escalar, ni per tenir beneficis, ni per aconseguir prebendes. Desgraciadament, la patronal ha sabut, petit a petit, cas per cas, anar comprant a persones concretes. Que la patronal aconsegueixi comprar o transformar aun dirigent dels treballadors en un venut a la patronal doncs depèn de molts factors. Segurament aquí el sindicat col·lectivament no ha jugat el paper que calia, però no sols és un problema del sindicat: jo que he fet les afirmacions que recollia la revista que has citat i altres, he de dir –i en alguns dels articles ho dic amb claredat- que l’eurocomunisme va jugar un paper clau per fer possible això. És a dir, Santiago Carrillo, que és el màxim punt de referència de l’eurocomunisme, va ser el que va forçar que es signessin els Pactes de la Moncloa. Els Pactes de la Moncloa no els van signar els sindicats, els Pactes de la Moncloa transformaven la realitat política en un pacte social negatiu pels treballadors i els eurocomunistes volien obligar a tot el Partit (PCE) a això. Estem parlant de l’any 77. Tornant a la qüestió del sindicat, i de pèrdua de prestigi del sindicat, cal dir que tot això va lligat a perdre les característiques del sindicat assembleari, a perdre les característiques del sindicat democràtic, a no respectar un funcionament col·lectiu. I a ser capaços de firmar documents i convenis en contra de la majoria de les treballadores i treballadors. Evidentment, no es pot estar als dos bàndols d’una lluita de classes, que és una guerra entre dues concepcions diferents, absolutament enfrontades, de la concepció de la societat. Aquest és el problema avui de Comissions: ja no és el sindicat que va ser.
La Federació Sindical Mundal (FSM) es va fundar el 3 octubre 1945 [uns mesos després que nasqués el mateix Quim Boix], posteriorment els sindicats dels països nòrdics i dels EUA se’n van anar perquè a la FSM es va decidir condemnar el colonialisme per majoria. Llavors, les potències capitalistes van crear la Confederació Internacional d’Organitzacions Sindicals Lliures (CIOSL) que actualment dóna suport a les accions de l’OTAN, el colonialisme modern. En quin moment passa a formar part activament d’aquesta federació? Quin paper juga actualment?
La fundació és a París, i ja l’any 1945 apareix la diferència sobre el tema colonial, és a dir, al primer congrés ja es va trobar el posicionament dels països nòrdics, que evidentment, amb una concepció corporativa i tancada deien: “no, no podem criticar les colònies perquè nosaltres en gaudim dels avantatges com a suecs, o com a belgues, de tenir colònies, i això ens dóna riquesa i ens dóna millors condicions de vida”. L’OTAN es crea precisament l’any 1949. I els sindicalistes dels citats països nòrdics consideraven que no es podia criticar des de la FSM la creació d’aquest organisme militar que ara s’ha demostrat genocida, etcètera. Com que, a més, als dirigents dels citats sindicats els finançava la CIA i la socialdemocràcia mundial, van crear la CIOSL, que és la Confederació Internacional d’Organitzacions Sindicals Lliures. Que de lliures no tenien res, perquè estaven depenent del capital americà, però que a partir d’aquí van aconseguir situar la ruptura de la classe obrera. I la divisió del treballador és negativa en la lluita contra l’empresari, contra el capitalista. Però clar, en aquest cas va ser provocada. I això ha portat a pèrdues importantíssimes per a la classe obrera, com va ser en el cas de Xile, on la CIA recolza Pinochet perque privatitze les pensions i els recolza la CIOSL. Això és una dada indiscutible, i arran d’això es pot entendre per què aquests dirigents sindicals s’han beneficiat d’estar als consells d’administració d’aquestes pensions privades i de cobrar grans xifres econòmiques amb l’argument que vigilaven el correcte funcionament dels fons privats. Bé, això (la ruptura del sindicalisme de classe) passa l’any 49, i la Federació Sindical Mundial es debilita. Però a la vegada la FSM està fent grans batalles per aconseguir drets pels treballadors, perquè és l’etapa en què s’aconsegueix el dret de vacances, la sanitat gratuïta, l’educació, les pensions, etcètera. Cal recordar que a la Unió Soviètica tot això ja s’havia aconseguit i s’estava extenent a diferents països. Després, la FSM perd el suport dels països que lluitaven pel socialisme, no dic països socialistes, dic països que lluitaven pel socialisme. És un procés, però és un procés en el qual desgraciadament són determinants les mentides, les traïcions, i el mal fet per part dels sindicats grocs, dels sindicats lligats a la Confederació Internacional d’Organitzacions Sindicals Lliures. L’exemple d’això és que la CIOSL felicita al G-20 quan pren decisions, o que demostra públicament la seva negació de l’existència de la lluita de classes com ensenya una foto de la presidenta del Fons Monetari Internacional, la senyora Lagarde, que abraça a la secretària general de la CSI (Confederació Sindical Internacional, que és la nova sigla de l’antiga CIOSL). Aquesta negació pública de l’existència de la lluita de classes per part del sindicalisme groc s’evidència en el fet que la senyora Lagarde és la representant màxima del Fons Monetari Internacional, és la represant màxima del capitalisme i l’abraçada és teòricament la màxima representant dels sindicats socialdemòcrates. En resum, que si l’abracen públicament i al carrer vol dir quin tipus de relació tenen. Tot això, evidentment, és un procés, en el qual cal dir que la patronal segurament ha guanyat, a base d’anys de comprar gent, però que a la llarga creiem que se li girarà en contra, encara que ens dóna feina i per això estem lluitant per clarificar aquesta situació.
El discurs d’aquesta federació és de caràcter marcadament polític. En la sessió d’obertura del congrés fundacional del UIS de pensionistes i jubilats de la Federació Sindical Mundial, Quim Boix, que presidia la taula, afirmava el següent: “Els pensionistes i jubilats volem acabar amb l’explotació capitalista, volem acabar amb els governs manipulats per les multinacionals. Algú pensarà que això és més activitat política que activitat sindical. (…) I qualsevol activitat sindical té aspectes d’activitat política”. Què vol dir això?
Això vol dir que el sindicalisme incideix en la política (cosa diferent de defensar una posició política concreta, que és el que fan els partits polítics), i més encara si és un sindicalisme de classe, i per tant defensa el col·lectiu de treballadors, del que entenem per classe obrera o classe explotada. Aquest és un col·lectiu que rep les conseqüències de les decisions polítiques. És a dir, que si s’aprova una llei de regulació del treball, o una llei sobre l’atur, o una llei sobre la contractació, o una llei sobre la seguretat social, les fan els polítics, és a dir, persones que exerceixen un càrrec de responsabilitat política. Aquestes persones, quan fan aquestes lleis, les fan en funció del seu criteri de com ha de gestionar-se la societat. Malauradament, una persona com jo, pensionista, convençuda que existeix l’explotació de l’home per l’home, convençuda, com a persona, que no hi haurà la satisfacció de tots els drets humans en el sentit més ampli mentre hi hagi capitalisme, automàticament arribo a la necessitat de dir que per lluitar sindicalment hem de tenir en compte aquesta realitat política. Això no vol dir que el sindicat substitueixi els partits polítics. Nosaltres, sindicalistes, diem com a màxim “no voteu a tal o tal altre partit polític” perquè defensa el capitalisme, i per tant, nosaltres que no volem que el capitalisme existeixi, no podem aconsellar el vot a aquest, hem d’aconsellar no votar-lo. Però no direm “voteu a tal o a l’altra organització política” perquè n’hi ha diverses que afirmen que combaten el capitalisme. Però bé, això ja ho vaig dir, amb aquestes paraules, en el congrés internacional de sindicats de pensionistes. I ho tornaré a dir segurament, en el segon congrés que farem el pròxim any a Colòmbia a finals de febrer.
Aquesta organització reuneix milers de persones jubilades. om es subvenciona la Federació Sindical Mundial?
“Clar que hi estan interessats des dels sindicats que existeixin aquests fons de pensions, si no, no tindrien aquests ingressos. Això transforma els sindicats de defensors dels treballadors a gestors, passant a formar part de la part capitalista de la societat en la petita parcel·la en què poden intervenir”
La Federació Sindical Mundial i la UIS de pensionistes, com a part d’ella, es financen exclusivament i únicament per aportacions dels mateixos treballadors, és a dir, de les quotes i, a vegades –en el nostre cas vam poder fer el nostre congrés amb una despesa de 13.000 euros com es pot demostrar i certificar gràcies a molts casos d’aportacions individuals de gent a qui jo vaig dir: “tu, escolta, necessitem diners. Si pots aportar deu euros, aportes deu.” Hi ha qui va aportar deu, altres que van aportar 100, i hi va haver algun cas que fins i tot van aportar 1.000 euros, gent que en podia aportar. En van ser dos concretament que aportaren aquesta gran quantitat. Així és com hem funcionat durant tot aquest període perquè solament tenint independència econòmica es pot tenir independència de continguts i de posicions. I el sindicalisme groc no ha volgut anar per aquest camí. Reben subvencions fins i tot per a anar a una reunió amb el ministeri tal o qual, cobren una subvenció, però el pitjor és que estan cobrant i a l’hora traint als treballadors. Un altre exemple, les pensions privades de Telefònica: CCOO i UGT han cobrat 50 milions d’euros per la seva participació (teòricament de control del seu funcionament) en el Fons privat de pensions en el període dels 25 anys que fa que aquests fons privats existeixen. Doncs, clar que hi estan interessats des dels sindicats que existeixin aquests fons de pensions, si no, no tindrien aquests ingressos. Això transforma els sindicats de defensors dels treballadors a gestors, passant a formar part de la part capitalista de la societat en la petita parcel·la en què poden intervenir.
“Hi ha una guerra de classes, però és la meva classe, la dels rics, la que està fent la guerra i l’estem guanyant”, diu Warren Buffet, senyor al qual ha citat vostè en alguna conferència. Una de les ferramentes més fortes que tenen les treballadores per reclamar els seus drets és la vaga, en la qual deixen de produir benefici, i per tant, posen contra les cordes qui es beneficia de la riquesa que generen. Quina forma adopta, però, la lluita dels pensionistes?
Evidentment els pensionistes no podem fer vaga perquè no treballem –ja hem treballat prou el conjunt de la vida– però podem traslladar les nostres experiències als treballadors actius i explicar-los com, quan vam fer vaga, vam aconseguir guanyar victòries. I podem donar bons consells en funció de les experiències viscudes. Nosaltres ara lluitem més ocupant els carrers, lluitem més reclamant preses de posició, fins i tot d’ajuntaments o de corporacions col·lectives diverses, i estem aconseguint inclús que els sindicats grocs canviïn la seva actitud, com es va demostrar a l’última manifestació a Barcelona convocada per la Plataforma Unitària, la Marea de Pensionistes, que recolza la Federació Sindical Mundial però que no és membre de la FSM (sols ha participat en activitats com a observadora). En aquesta acció del 17 de març resulta que la pancarta inicial deia “No al pacte de Toledo”, que és un pacte social negatiu per als treballadors i pels pensionistes, i darrere hi havia la pancarta de CCOO i UGT, que no va tenir més remei que anar a la cua. Quan la direcció estatal de CCOO continua defensant els Pactes de Toledo. Bé, el conflicte el té CCOO, no el té els que anaven davant, la gent de les marees. El conflicte l’han de resoldre els dirigents de CCOO i de la UGT , assumint que els pactes que traeixen els interessos dels treballadors acabaran tornant-se contra la seva pròpia existència. I avui s’està desafiliant gent de CCOO i UGT perquè no volen seguir en aquesta contradicció de recolzar traïcions a la classe obrera.
Cuba va establir els elements bàsics per a la vida digna, els quals no s’acompleixen en la quotidianitat de la majoria de gent gran. Quins són aquests elements bàsics per a la vida digna a la qual vostès donen suport?
Aquesta expressió de “vida digna” és una expressió que ens agrada utilitzar però que de seguida intentem definir, perquè la paraula pot tenir molts significats. Per a nosaltres és molt clar: tan clar que serveix pels cinc continents. Vida digna vol dir tenir: primer, aigua potable a casa, ja que hi ha molts països a Àfrica, i no sols a Àfrica que l’aigua potable no arriba a la casa de les persones; segon, tenir una habitatge habitable, és a dir, no tenir una vela com a la India o a molts llocs, i no sols a la Índia, al Brasil jo he vist la gent dormint al carrer; tres, tenir aliments suficients, no grans luxes d’aliments sinó aliments de l’entorn, aliments sans, però que permetin alimentar-se suficient per a superar les diferents etapes de la vida; quatre, tenir sanitat; cinc, educació; i sis, oci gratuïts, públics i de qualitat, perquè avui hi ha diners suficients a la societat per fer això possible. Si no es gastés més que el 90% del que ja es gasta en guerres, és a dir, si es dediqués a combatre la fam un 10% del que es gasta en guerres, no hi hauria fam en el món. I això ho ha demostrat la Federació Sindical Mundial a un congrés mundial sobre el tema de la fam. Bé, si això ho apliquem més genèricament, si acabem amb l’OTAN i totes les despeses que això representa, hi hauria no sols aliments, hi hauria sanitat, hi hauria habitatge, hi hauria tot el que la classe explotada necessita. Per tant, en aquests moments per nosaltres vida digna vol dir tots aquests factors.
Què són les pensions? D’on venen?
Bona pregunta. Les pensions són el resultat d’una gran conquesta de la classe obrera que es plasma abans inclús, fins i tot abans de la revolució d’octubre de 1917. Llavors ja hi havia països, com per exemple Argentina, en els quals uns quants sectors –no tota la classe obrera– havien aconseguit pactar que a partir d’una determinada edat ja no estaven en condicions de treballar, però com que havien donat rendiment i riquesa, l’empresa o, a vegades, el col·lectiu de l’administració, els donava una paga que després va passar a dir-se pensió i que els permetria seguir vivint. Després, l’any 1917, en els primers decrets firmats per Lenin, és generalitza el tema de les pensions a tots els ciutadans de la Unió Soviètica. Als anys 40, a partir de la creació de la Federació Sindical Mundial, aquest dret s’estén a tots els països capitalistes d’Europa i a molts altres països del món. Excepte a Àfrica o a Àsia on ens trobem que sols els que tenien relació amb l’administració pública –a partir de la relació entre colònia i metròpoli– els de l’administració pública passaven a tenir pensió. És a dir, la pensió ha sigut un dret adquirit progressivament. Però és un dret natural, un dret lògic. I és un dret igual que el d’un nen petit a tenir el biberó, o tenir la guarderia, o tenir l’educació. Això són les pensions. I avui, i aquesta és la batalla més important que el tema penions està suscitant: el capitalisme està en crisi, això ho sabem tots, i estar en crisis vol dir que entre altres coses els hi falten diners per resoldre els conflictes que tenen. I ho hem vist amb la banca, com s’han dedicat a fer tot tipus de tripijocs aquí a l’estat espanyol. En general podem dir que les pensions són avui l’acumulació de diners més gran que hi ha arreu del món. Si s’agafen les pensions públiques de tots els països del món on hi ha pensions públiques – que son molts– i se sumen, això dóna molts més diners del que puga gestionar l’FMI, el Banc Mundial, etcètera. Volen apropiar-se d’això i per a fer-ho han de degradar la pensió pública per justificar transformar-la en privada i a partir de ser privada, aquests diners ja els podrà utilitzar el capitalisme pels seus interessos: no per beneficiar els futurs pensionistes, sinó per gestionar les seues crisis. Aquesta és la batalla en la qual estem, però si l’expliquem bé, els treballadors ho entendran i no acceptaran la privatització de les pensions.
Són una qüestió cultural les pensions?
“Les pensions són avui l’acumulació de diners més gran que hi ha arreu del món. Si s’agafen les pensions públiques de tots els països del món on hi ha pensions públiques – que son molts–, això dóna molts més diners del que puga gestionar l’FMI o el Banc Mundial. Volen apropiar-se d’això i per a fer-ho han de degradar la pensió pública”
Te aspectes culturals importants, una altra cosa és que aquests aspectes poden ser manipulats. Nosaltres, la Federació Sindical Mundial, som els primers a ser partidaris de la solidaritat, i de l’internacionalisme, i de l’ajuda mútua de tots els sectors. El que succeeix és que l’any 2013, a Dakar, jo em vaig trobar en un seminari on la senyora Fàtima, representant de la Confederació Sindical Internacional i representant de l’Organització Internacional del Treball per tota Àfrica, va defensar públicament, que jo –europeu– no sabia situar el tema de les pensions, que allà a Àfrica no eren necessàries. I que no eren necessàries perquè hi havia una tradició positiva familiar i cultural de suport de les diferents generacions. I que, per tant, els avis tenien tota l’ajuda dels fills i dels nets. Evidentment, vaig haver de replicar-la públicament, que em semblava molt bé la solidaritat, que jo evidentment, com a europeu, no anava a criticar un dels elements positius de la cultura africana, però que això que és positiu no podia substituir la necessitat de reconèixer que qui ha cotitzat, qui ha pagat quotes a la seguretat social durant 40, 30 o 20 anys d’exercici d’una professió té dret a cobrar una pensió. Que si no li paguen, l’estan robant. I que a més, la relació familiar és molt diversa: es poden tenir fills, o no tenir-ne. A voltes es tenen o no es tenen al contrari del que es vol. És a dir, vols tenir fills i no pots, o hi ha qui té fills o potser no els voldria perquè no hi ha hagut l’avortament autoritzat, etcètera. Però no sols això, un cop els tens a propòsit, no vol dir que la relació familiar sigui bona. Pots tenir un fill o una filla que no segueix amb bona relació amb els antecedents familiars amb els pares o avis. Per tant, no és correcte condicionar la vida de l’avi o del pare a una relació familiar, que jo desitjo que sigui bona en tots els casos però que no sempre serà així. I a més, aquesta persona jove, si està guanyant uns diners amb la seva feina, és per la seva feina, la seva activitat i la seva vida. No per suplir el que l’estat està robant al seu familiar a qui no està pagant la pensió. Això és la nostra batalla, i a més una batalla que estem segurs que anirem guanyant. Però és clar, el que és llastimós és haver-la de fer, no sols contra els capitalistes, sinó també contra els sindicats grocs que estan ajudant als capitalistes.
