Un crit esfereïdor per la pau és el que ressona a Quo vadis, Aida? Aquest film bosnià se centra en el genocidi de Srebrenica durant la guerra dels Balcans. Un enfrontament ètnic, entre serbis i bosnians, veïns i companys, nacions i religions. El film s’aguanta amb un guió sòlid, amb ritme, i una producció amb múscul i focalització en el conflicte que vol assenyalar. La pel·lícula ens ensenya amb cruesa, intensitat i honestedat la part fosca de les persones, de les guerres d’alliberament, dels nacionalismes. Ens mostra algunes de les portes del darrere de les batalles i dels clarobscurs d’organitzacions internacionals com l’ONU. I també el nefast tractament dels mitjans de comunicació i de l’enorme poder que té una càmera en la ment del col·lectiu.
D’una manera hàbil, la directora ens ensenya alguns aspectes de la condició humana com la ràbia, la por i l’instint de supervivència, amb un exemple d’una confrontació sense sentit –com totes les guerres– de la part més animal i injusta de l’ésser humà.
Una història que veiem com es repeteix, un cop i un altre, al llarg dels centennis, com si l’espècie humana estigués sempre abocada a l’autodestrucció per la bandera i les creences.
