El 2020, el sotrac sanitari de la COVID-19 va provocar que, de manera forçada, les tradicionals mobilitzacions del Primer de Maig s’anul·laren i es visquera una jornada en defensa dels drets laborals atípica, des dels balcons i les xarxes socials. Enguany, amb la pandèmia més controlada, els diferents sindicats i organitzacions convocants no renuncien als carrers i criden a l’organització i la mobilització per conquerir els drets de la classe treballadora, amb desenes d’accions i manifestacions arreu dels Països Catalans i l’Estat espanyol, totes elles marcades per l’epidèmia de precarietat derivada de la COVID-19 i d’algunes de les mesures aprovades pel Govern espanyol i grans companyies que, tot i presentar uns comptes de resultats amb beneficis milionaris, han aprovat centenars d’expedients de regulació d’ocupació. En algunes ciutats, com València, les mobilitzacions han arrencat aquest divendres, convocades per les treballadores de la llar i les cures, les quals, en cotitzar en un sistema diferent del règim general de la Seguretat Social, ni tan sols se senten representades per l’1 de maig.
Aquesta conjuntura provocada per la pandèmia no ha estat una sorpresa. Diversos informes ja preveien una recessió entre finals de 2019 i principis de 2020, que es va acabar de confirmar amb l’esclat de la pandèmia i la parada quasi absoluta del sistema econòmic, quan ni tan sols s’havia superat l’impacte de la crisi de 2008. Desenes de milers de persones ocupades sense contracte o en sectors d’economia informal ja arrossegaven molts anys de precarietat crònica i manca de drets laborals, i el confinament no ha fet més que agreujar la seua situació socioeconòmica, amb una reducció significativa o total dels seus ingressos. A la Directa, entrevistem quatre persones en aquesta situació, perquè ens expliquen com han fet front al nou escenari derivat de la pandèmia.
Violeta Dumitru (nom fictici), treballadora de la llar
“He estat aturada tres mesos, sense dret a cap ajuda, perquè les que treballem sense contracte no tenim dret a res”
“Els primers anys a Castelló van ser els més durs de la meua vida, perquè em costava relacionar-me i treballava dia i nit”. En l’any 2004, Violeta Dumitru –qui prefereix emprar un nom fictici– va sol·licitar un visat de reagrupació familiar i va abandonar la seua Romania natal per a construir un nou projecte de vida amb els seus dos fills i la seua parella, qui ja residia al País Valencià. Fustera de professió, coneixia la necessitat existent en matèria de cures i va decidir començar a treballar com a cuidadora de persones dependents i treballadora de la neteja en domicilis i hospitals, amb l’objectiu d’aportar en l’economia familiar i assegurar una educació als seus fills, de 18 i 23 anys en l’actualitat.
“Em van ajudar molt les monges, Càritas i Creu Roja, i ara, també les companyes de l’Associació de treballadores de la llar de Castelló”, explica Violeta. Tot i que ja acumulava diversos anys d’experiència, les seues xarxes de suport li van animar a formar-se com a auxiliar de neteja en centres sanitaris i cuidadora sociosanitària de persones dependents; tot amb l’esperança que l’acreditació professional fora un al·licient més perquè començaren a donar-li d’alta en el règim general de la seguretat social; cosa que no va passar. “Vaig treballar en una farmàcia i netejant comunitats de veïns i hospitals, a través d’empreses externes, però sempre sense contracte”, denuncia.
La seua jornada laboral arrencava abans de les nou del matí amb la neteja de cases i centres de salut i s’allargava fins a la nit, fins que li van diagnosticar una lumbàlgia i va haver de cessar la seua activitat
Durant els primers mesos de pandèmia, les condicions laborals de Violeta no van ser molt diferents. La seua jornada laboral arrencava abans de les nou del matí amb la neteja de cases i centres de salut i s’allargava fins a la nit, fins que li van diagnosticar una lumbàlgia i va haver de cessar la seua activitat. “He estat aturada tres mesos, sense dret a cap ajuda, perquè les que treballem sense contracte no tenim dret a res”, exposa. “Va ser molt dur —continua—; econòmicament i emocionalment, ho he passat molt malament, però ja va passar”. Fa just un mes, va signar un contracte de 31 hores mensuals, a 6,90 euros bruts l’hora, en una empresa de neteja. “Espere que després del mes de prova, m’augmenten les hores”, confia Violeta, qui, fins que això passe, ha de compaginar-lo amb la cura d’una dona dependent; feina que du a terme de manera irregular. “Així entren 400 euros en casa. Sé que és molt poquet…”, lamenta.
El que relata Violeta als seus 45 anys és una història comuna a milers de dones que arriben a l’Estat espanyol en cerca d’un treball digne, però s’hi troben que deixen “de ser persones” per ser “treballadores de segona”, obligades a mantenir-se durant anys en l’economia submergida i, per tant, “a haver d’enfrontar-nos a una manca de ferramentes per a denunciar i defensar-nos, o demanar suport econòmic”, subratlla. De fet, les treballadores de la llar són l’únic col·lectiu sense dret a prestacions per desocupació. És obligatori donar-les d’alta en la Seguretat Social, però amb un sistema especial amb què cotitzen segons la retribució mensual percebuda. “Només demanem que se’ns valore, a nosaltres i a la feina que fem; i una forma de valorar-nos és oferint-nos un contracte laboral i tindre dret a l’atur”, conclou.
Koumou Dembele, ferroveller
“Amb l’arribada de la pandèmia vaig haver de marxar a viure a una barraca perquè no podia pagar el pis”
“No sé què hauria passat si no hagués rebut l’ajuda de la gent que em portava menjar i es preocupava per mi durant el temps que dura la pandèmia. Segurament estaria mort”. Així de rotund es mostra Koumou Dembele, un ferroveller de Barcelona que va néixer a Mali l’any 1984 i que va arribar a la capital catalana ara fa set anys, després de passar de Líbia a Itàlia amb una pastera on quinze de les persones que l’acompanyaven van morir d’inanició. “Abans de la pandèmia vivia prou bé: guanyava entre seixanta i cent euros al dia, uns diners que enviava a la meva germana –que encara viu al meu país–, no tenia necessitats”. Però amb l’arribada de la COVID-19 i les mesures derivades de l’estat d’alarma, tot va canviar: “Com no podia sortir al carrer no podia recollir ferralla i vaig haver de deixar el pis on vivia per anar al viure al carrer”.
Dembele va anar a viure a una barraca autoconstruïda a un solar prop de Pubilla Casas, a l’Hospitalet de Llobregat. “Allà passava tot el dia tirat, sense res a fer i sense res per menjar, només em quedaven dues opcions: robar o morir”. La solidaritat de les veïnes i els paquets d’ajuda de la Creu Roja, l’únic accés a l’alimentació. A la situació precària del ferroveller s’hi van afegir problemes de salut, quan una infecció a la boca va estar a punt de costar-li la vida. “Ja feia temps que la patia”, explica, “però a la barraca va empitjorar molt, em costava molt menjar i vaig témer el pitjor”. Recorda amb especial emoció les persones que el van treure d’aquell solar –les mateixes que li havien anat portant menjar durant el temps de pandèmia– i com va millorar quan va poder dutxar-se, menjar i rebre assistència mèdica. “Com que no tinc papers, no tinc accés a la targeta sanitària i no havia pogut anar al metge”. On no arriben les institucions, va arribar la solidaritat veïnal i, gràcies a aquesta, Dembele va rebre tractament mèdic i va poder superar els problemes de salut.
A la situació precària del ferroveller s’hi van afegir problemes de salut, quan una infecció a la boca va estar a punt de costar-li la vida
La situació administrativa irregular ha estat un problema per Koumou Dembele des que va perdre el dret al permís de residència ara fa cinc anys. El punt de partida, però, era millor abans, ja que “la gent no tenia tanta por a contractar-te encara que no tingués els papers”. Durant un temps, Dembele havia treballat al camp i com a ferroveller no li anava malament fins a l’arribada de la pandèmia. Ara, com que l’activitat comercial i de la ciutat s’ha reduït molt, no hi ha ferralla i els ingressos que s’obtenen per vendre-la han caigut en picat. “Avui he treballat des de les 9 del matí a les 6 de la tarda i només he aconseguit 8 euros. Abans de la pandèmia hauria guanyat deu vegades més”. Actualment, Koumou Dembele ha aconseguit deixar enrere el carrer i valora molt “tenir una dutxa i poder menjar bé”, però sap que “el problema és que sense papers no puc treballar”, conclou.
Akon Doup, venedor ambulant
“Abans d’enviar la policia, els polítics haurien de preocupar-se per les condicions en les quals estem vivint”
“Cada cop que sortíem de casa per anar a comprar, la policia ens estava esperant per registrar-nos i veure si anàvem a vendre. Vigilaven la casa des del carrer, moltes vegades amb agents de paisà”. Així explica Akon Doup, venedor ambulant d’origen senegalès establert a València, la seva vivència del confinament que va començar el març de 2020. “Abans d’enviar la policia, els polítics haurien de preocupar-se per les condicions en les quals estem vivint, que són molt dolentes”.
Doup té 34 anys i des que va arribar a València ara en fa catorze, hi viu en situació administrativa irregular. Durant un temps va intentar guanyar-se la vida treballant al camp, però la precarietat era extrema. “Si treballes en el camp i no tens papers, el més probable és que no et paguen la feina. On ho denunciaré si no tinc papers? Qui es farà càrrec de la meua situació”, es pregunta indignat. I recorda com en tres ocasions va treballar sense rebre ni un cèntim. Com a alternativa, va optar per la venda ambulant, però és una activitat que també comporta riscos. “A València, tenim un problema molt greu amb la Policia Local. Patim una persecució constant per part dels agents, que ens assetgen quan treballem al carrer”. Els venedors han denunciat en diferents ocasions les confiscacions del material per part dels agents municipals. Segons el que explica Akon Dioup, els venedors ambulants de la ciutat “no tenim papers, però tots tenim problemes amb la justícia derivats de les actuacions de la Policia Local”. Davant d’aquesta situació, “què és el que volen que faça? Que em pose a robar o a traficar amb droga?”, és l’única solució que veu per assegurar-se la supervivència, tot i que defensa que seria injust, perquè tant ell com els seus compatriotes l’únic que volen és poder treballar, i poder fer-ho en pau.
Per al venedor ambulant, la clau de tot està en l’accés als permisos de residència i de treball, ja que sense aquest “no podem fer absolutament res i estem abocats a una vida de misèria”
Per al venedor ambulant, la clau de tot està en l’accés als permisos de residència i de treball, ja que sense aquest “no podem fer absolutament res i estem abocats a una vida de misèria”. De fet, com que no tenen la situació administrativa regularitzada no es poden organitzar en una associació. Reclama els drets que li pertocarien a qualsevol ciutadà, ja que “nosaltres paguem impostos i complim amb les nostres obligacions”. Tot i això, els efectes de la pandèmia han tingut conseqüències, i Doup va haver de deixar de pagar el lloguer del seu pis ara fa set mesos per no tenir cap mena d’ingrés, un fet que el preocupa i el posa en una situació delicada. “Si algú em digués que vol venir a viure a Espanya, com jo vaig fer, li diria que no ho fes. Jo vaig venir aquí per ser feliç, no per malviure i estar perseguit per la policia sense haver comès cap crim”.
Janet, treballadora sexual
“Per poder gaudir de drets laborals, primer cal despenalitzar la prostitució”
“Si la situació econòmica és dura per algú que té un treball normatiu legalitzat, imagina com n’és per algú que en té un estigmatitzat, criminalitzat i no reconegut”. Janet, del col·lectiu Putes Indignadas i Putas Libertarias del Raval, fa 34 anys que exerceix la prostitució i 21 que ho fa a la zona de Robadors del barri barceloní. Abans va treballar en una barra americana, a bars topless i en pisos i ho ha anat combinant amb altres feines. Les condicions ja són precàries per a les prostitutes que treballen a la via pública, però el darrer any s’hi ha sumat l’impacte de les restriccions per la COVID-19: “Ha quedat en evidència que la pobresa és estructural i nosaltres no ens n’escapem”.
Abans de la pandèmia, explica Janet, hi havia més d’una vuitantena de dones a Robadors treballant de dia i encara més dones fent-ho de nit, però amb l’estat d’alarma “van desaparèixer”. Van assabentar-se que moltes havien marxat cap a la zona de Vic a buscar-se la vida i d’altres havien començat a treballar en pisos. Ni ella ni les seves companyes tenen garantit cap dret laboral. Moltes estan en situació administrativa irregular i, alhora, “no tenim prou ingressos per pagar autònoms. Amb prou feines ens arriba per cobrir les despeses de lloguer i alimentació”, denuncia Janet. Dins del món del treball sexual, les prostitutes de carrer són la baula més feble i precària. “Els nostres clients també són pobres”, afegeix.
Durant la primera onada de la COVID-19, van aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona aportés una ajuda directa a quinze prostitutes de Robadors, a través de targetes moneder. Tot i això, sovint, les demandes per accedir a ajudes –estar empadronades, per exemple– operen com una barrera: “Moltes companyes estan en pisos compartits o lloguen habitacions i no tenen padró”. Alhora, Janet lamenta que és “difícil trencar l’estigma puta i moltes companyes no volen donar les seves dades a l’assistenta social”.
Van subsistir, reconeix Janet, gràcies a les xarxes veïnals: “Hem estat a la cua de la fam on almenys no havíem de dir que érem treballadores sexuals; no havíem de donar el carnet de pobre”. Però a més, valora que no només han obtingut aliments, productes de neteja o bolquers per a les criatures, sinó acompanyament i suport.
Van subsistir, reconeix Janet, gràcies a les xarxes veïnals: “Hem estat a la cua de la fam on almenys no havíem de dir que érem treballadores sexuals; no havíem de donar el carnet de pobre”
“Per poder gaudir de drets laborals, primer cal despenalitzar la prostitució”, reivindica Janet, que no hi hagi ordenances cíviques, ni llei mordassa, ni entri en vigor la llei en tràmit. Que se’ns accepti com a subjecte polític i que puguem tenir un debat adult per explicar la nostra realitat”. Es refereix a la llei orgànica de garantia integral de la llibertat sexual, en tràmit a l’Estat espanyol, que persegueix el lucre de tercers, i proposa, entre d’altres, castigar amb presó el lloguer d’immobles o establiments per exercir la prostitució. Per Janet, això afecta i perjudica de ple les treballadores sexuals per compte propi.
