Hi ha llibres sobre el feixisme que intenten explicar-lo. I n’hi ha d’altres que ens ajuden a entendre per què, afortunadament, no ha acabat imposant-se del tot. Passarem. Vides per la llibertat, de Jordi Martí-Rueda, pertany a aquesta segona categoria. No és un llibre sobre els grans dirigents, les batalles decisives o els esdeveniments que ocupen els manuals d’història. És un llibre sobre persones. Sobre homes i dones que, enmig d’un temps convuls, van haver de prendre decisions extraordinàries. I és, precisament, en aquestes decisions individuals on l’autor troba les claus per pensar el nostre present.
Martí-Rueda torna als anys trenta i a la Guerra Civil, un terreny que coneix bé després de les seves recerques sobre els brigadistes internacionals. Però aquesta vegada no es limita a reconstruir trajectòries biogràfiques. El llibre parteix d’una pregunta que travessa totes les pàgines: què passa quan el feixisme deixa de ser una amenaça abstracta i es converteix en una realitat tangible? Què impulsa algunes persones a resistir mentre d’altres callen, s’adapten o col·laboren?
A través de figures com Margarita Zimbal, Salaria Kea, Fina Piquet i de moltes altres històries, l’autor construeix una mena de mosaic moral de l’antifeixisme
Les protagonistes de Passarem són figures aparentment allunyades entre si. Hi trobem Margarita Zimbal, filla d’una família nazi que decideix combatre el feixisme amb les armes a la mà; Salaria Kea, infermera afroamericana que arriba a la península per defensar la República i que alhora s’enfronta als prejudicis racials que porta incorporats; o Fina Piquet, marcada per l’exili i la derrota, que dècades després encara lluita per recuperar una memòria que el franquisme havia intentat esborrar. A través d’elles, i de moltes altres històries, l’autor construeix una mena de mosaic moral de l’antifeixisme.
El gran encert del llibre és que evita la temptació de convertir aquests personatges en herois de marbre. Les seves contradiccions hi són presents. Els dubtes, les pors i els errors també. Precisament per això resulten tan valuosos. Perquè allò que ens mostren no és una èpica inaccessible, sinó la possibilitat molt humana de triar un camí diferent quan les circumstàncies empenyen en la direcció contrària.
El feixisme hi apareix no només com una ideologia política, sinó com una tecnologia emocional capaç d’organitzar el ressentiment, fabricar enemics i oferir explicacions simples
En aquest sentit, Passarem és també una reflexió sobre la por. El feixisme hi apareix no només com una ideologia política, sinó com una tecnologia emocional capaç d’organitzar el ressentiment, fabricar enemics i oferir explicacions simples a problemes complexos. Martí-Rueda insisteix que els moviments feixistes no triomfen únicament per la seva capacitat repressiva. També sedueixen. Prometen ordre davant la incertesa, identitat davant la desorientació i comunitat davant la fragmentació social. Entendre aquesta capacitat de seducció és una de les aportacions més rellevants del llibre.
La lectura resulta inevitablement contemporània. Sense caure en paral·lelismes mecànics, l’autor estableix ponts entre els anys trenta i un present marcat per l’auge global de les extremes dretes, la normalització de discursos racistes i la degradació dels consensos democràtics. La pregunta que plana sobre totes les pàgines és inquietant: fins a quin punt ens trobem davant d’una nova cruïlla històrica? El mateix llibre suggereix que les persones que van viure els anys trenta tampoc sabien cap a on es dirigia el món. La història no arriba anunciada. Es construeix mentre la gent intenta comprendre-la.
Tanmateix, Passarem no és un llibre pessimista. El títol ja n’és una declaració d’intencions. Davant del «No passaran» que simbolitzava la resistència immediata, el «Passarem» apunta més enllà: no només resistir, sinó vèncer. No només impedir l’avanç del feixisme, sinó imaginar una societat diferent. Aquesta idea, que l’autor ha reivindicat explícitament en diverses intervencions públiques, travessa tot el relat: les victòries polítiques requereixen esperança, organització i la capacitat de construir horitzons compartits.
Les persones que apareixen al llibre no sabien si guanyarien. Moltes van perdre. Algunes van morir. D’altres van passar dècades carregant el pes de la derrota
Potser per això el llibre acaba parlant tant del present com del passat. En un context en què la memòria històrica sovint queda reduïda a commemoracions institucionals o disputes simbòliques, Martí-Rueda reivindica la seva dimensió més útil: la memòria com a eina política. No per repetir mecànicament les lliçons de la història, sinó per ampliar el repertori de possibilitats del present. Les vides que recupera no són exemples per ser venerats, sinó experiències que ens recorden que, fins i tot en els moments més foscos, sempre hi ha marge per actuar.
Llegir Passarem és, en definitiva, una invitació a desconfiar de la idea que la història ja està predeterminadament escrita. Les persones que apareixen al llibre no sabien si guanyarien. Moltes van perdre. Algunes van morir. D’altres van passar dècades carregant el pes de la derrota. Però totes comparteixen una mateixa certesa: hi ha moments en què la neutralitat deixa de ser una opció. En temps d’incertesa i resignació, aquesta és probablement la lliçó més valuosa que ens deixa Jordi Martí-Rueda. Potser aquesta és la principal virtut del llibre. Recordar-nos que la història no és una col·lecció de resultats. És una successió de decisions.
