“Avui el meu cos era una massacre televisada”
Rafeef Zidah, poeta palestina
Mira com les meus peus ballen. Mira com dansen amb lo vent, com les acaricie, com les bressole. Són trossos de carn morta assecant-se al sol, pengen com embotits. Mira el meu rostre morat, lila, violeta, ofegat per la soga que m’ha segat la vida.
Les sents? Parlen de jo, de la bèstia caçada, exposada a la plaça, no com un trofeu, sinó com una amenaça. Miren les meus peus com ballen, lo vent les treu a dansar, seguissen lo compàs dels morts. Un, dos, tres… un, dos, tres. Em descolgaran i em colgaran amb palades de terra roia. Un, dos, tres… un, dos, tres. Jo ja no hi soc i on hai anat només ho sabem les morts. Un, dos, tres… un, dos, tres… Avui, alguns ulls m’observen des de les finestres; un parell, dos parells, tres parells… Miren com danse el meu cos, com si la meua mort no fos també la seua. Avui, qui vetllarà la meua mort morada, lila, violeta? Les dones que m’han sortit del ventre? Aguelles a qui també anomenen bruixes?
Jo coneixiva unes quantes oracions per guarir i em cridaven als parts. Em demanaven si les podiva fer fora les gatirlons i em reclamaven per curar les infants, que amb la seua curta vida, amb lo seu cos tan xic, tenen la mort que les ronde de nit a la cambra. Cambres que són com coves. Coves que de vegades també són refugi. Però no hi ha refugi possible per a la mort, per a la set dels homes i l’ànsia per veure un cos dansant a la plaça, les peus colgant, com embotits, i una soga que penge del cel que no té res de divina. Descurta per sobre la cintura, les estries morades, liles, violetes s’estenen per les meues popes com raiades de sol; són les solcs que definessen la geografia del meu cos, aguesta terra colonitzada apta per ser domesticada, saquejada, torturada, violada i assassinada.
Aguests que m’han enforcat diven que matava el bestiar, esclafava les criatures, emmetzinava la gent i feva caure pedra del cel. Diven que m’havin vist de nit, feta gat, colant per la porta d’una casa. Un gat… A jo no m’agraden les gats! I arribà el mal dia en què foren a buscar el mossèn batlle per explicar-li tot això que de jo diven. Es reuniren en consell i miraren en direcció a la torre de Vilamur, on em voliven fer presonera. Aguella nit, fins i tot la lluna s’amagave, així que vai aprofitar la seua absència per fugir i passar un temps lluny de les seues boques i les seues mirades. Quan vai tornar a la vall de Siarb, una cabanota vella em va fer de refugi, però no hi ha refugi possible per a la mort. Les homes no tardaren en arribar i se m’emportaren presonera a la torre de Vilamur.
Lo meu cos ere un esgarip en moviment. Les músculs s’estiraven de dolor, un dolor que m’esgarrapave la gargamella: cinc, deu, quinze segons… Lo polze esquerre aguantave el pes de tot lo meu cos sota turment; lo deliri em va fer aurir la boca. Les vai explicar el que voliven escoltar, les vai parlar del boc de Biterna, i de la nit en la qual lo vai prendre per senyor i m’ho va fer per detràs, amb lo membre erecte i fred. Voliven sentir com ens untàvom d’ungüent l’aixella esquerra i dívom lo “pic sobre fulla, vage allà on me vulla” i ens escolàvom pel fumeral, per troba’ns al pla de Nègua, on lo boc de Biterna, en forma de cabró tot sarnós, ens bufave al cul i ens donave uns diners ben negres.
I mira’m ara; vetllaràs tu la meua mort morada, lila, violeta? Tu, que et proclames la neta de totes aguelles que no van poguer ni penjar ni cremar. Tu, que portes lo foc a dintre i sas com iniciar una foguera i encendre’t un cigarret amb la seua flama. Sí, potser seràs tu qui evitarà que ningú més ens enforque, així el morat, el lila, el violeta, només serà el color de les nostres samarretes i no el to que agafe la pell quan ens apallissen, ens torturen, ens violen i ens maten.
Aquest relat està inspirat en els judicis i les sentències contra les dones del Pallars Sobirà que van ser acusades de bruixes, en especial, la Margarida Guitarda de Llagunes i la Blanca de Vilamur (vall de Siarb), que van ser processades per crim de bruixeria durant el segle XVI. Per aquest motiu, el text ha estat traduït al pallarès, la parla constitutiva del català al Pallars, per tal de fer difusió del dialecte i reproduir de forma més fidedigna el parlar d’una persona pallaresa, com la narradora d’aquesta història.
