Conversem amb Fermin Muguruza i Susanna Martín, respectivament, director del film Black is Beltza II: Ainhoa i autora de les il·lustracions de la seva versió en format novel·la gràfica –a partir d’un guió del mateix Muguruza, Harkaitz Cano i Isa Campo, en català de la mà de Pol·len Edicions– que aquests dies han presentat a Barcelona, coincidint també amb l’estrena de la pel·lícula als cinemes Girona i altres sales de Catalunya. Es tracta de la segona part d’un projecte amb el mateix esperit multimèdia que aquest referent de la música basca (Kortatu, Negu Gorriak…) va donar a conèixer l’any 2018, aquest cop reencarnat en la filla del protagonista de la primera entrega. La xerrada dona per molt. Entre els temes que han sortit, i que s’apunten a la pel·lícula i la seva versió impresa: la guerra bruta al País Basc, la relació entre ficció i memòria col·lectiva, l’autodefensa feminista, el moviment Black Lives Matter, Iñigo Muguruza, el Corto Maltès, Alien… Però sobretot hem parlat sobre el vincle entre música i revolta.
A les dues entregues de Black is Beltza es tracta la qüestió de l’heroïna dins els moviments socials i polítics. Particularment, a la segona. La majoria d’articles existents volen “desmitificar” el relat d’una suposada acció desmobilitzadora, promoguda des del poder policial i polític, per destruir les organitzacions abertzales. Figures destacades com Antonio Escohotado neguen o minimitzen aquest punt de vista. Quines són les aportacions del film en aquest debat?
Fermin Muguruza: Hi ha gent que jo respecto molt, com l’Alejo del grup Derribos Arias, que pensa que això no va passar. Això no obstant, podem constatar que existeixen documents que en un moment donat es van fer públics i després van desaparèixer, com per exemple l’informe Navajas [promogut pel fiscal en cap de l’Audència Provincial de Guipúscoa, Luis Navajas, el 1989]. Per què no podem llegir avui l’informe Navajas? Així podríem veure la connexió que hi havia entre el poder policial, la guerra bruta i el narcotràfic, la qual s’ubicava geogràficament al quarter d’Intxaurrondo que, com sabem, al seu moment estava molt relacionat amb el govern espanyol, que va ser la causa que dos ministres d’Interior, Vera i Barrionuevo, anessin a la presó. Una de les eines de la guerra bruta era el finançament que provenia de l’heroïna. N’hi ha proves, i n’apareixeran més, com ja ha passat als Estats Units. De fet, el lehendakari Ardantza afirma en les seves memòries que, quan era alcalde d’Arrasate, va organitzar un petit grup de policies municipals per seguir els cotxes que anaven carregats d’heroïna cap a Intxaurrondo. Encara que no vull fer propaganda de les seves memòries [riu], el que ell diu sembla un fet.
Hi ha un moment de Black is Beltza II en què Íñigo Muguruza, el teu germà [que va morir l’any 2019] afirma que Fermin Muguruza pensa molt en la pedagogia. Per recuperar la memòria històrica, no hauria estat més pedagògic realitzar un documental en comptes d’una ficció?
Fermin Muguruza: “L’animació per adults resulta totalment útil a l’hora de preservar i actualitzar la memòria col·lectiva”
F. M.: Hem fet una història d’aventures, un thriller polític, i és la manera que hem considerat millor per contar aquesta història divertint-nos i, al mateix temps, documentant tant els moments històrics que s’hi narren com les experiències que vam viure en primera persona. Crec que l’animació per adults resulta totalment útil a l’hora de preservar i actualitzar la memòria col·lectiva.
Quines són les teves influències cinematogràfiques?
F. M.: Seguim la petjada de cineastes com Costa Gavras a Grècia; de Bertolucci i Pasolini a Itàlia; de Wim Wenders i Werner Herzog a Alemanya; i de l’època de la Nouvelle Vague a França… En el camp de l’animació, també m’ha influït Heavy Metal (Ivan Reitman, 1981) i la saga de Ghost in the Shell.
Quines diferències hi ha hagut entre els processos de creació de Black is Beltza i Black is Beltza II?
F. M.: En primer lloc, he de dir que Susanna és una professional amb una llarga trajectòria de creació de còmics. Domina perfectament el llenguatge de la novel·la gràfica. Per aquest motiu, tot va ser molt més fàcil per a mi des del principi, amb un estil de treball completament diferent, ja que, a diferència de l’ocasió anterior, la Susanna va calendaritzar amb precisió la data d’inici i de final. Per altra banda, aquesta vegada vam crear en paral·lel pel·lícula i còmic.
Susanna Martín: A mi em van passar un guió cinematogràfic i vaig dir: “Fermin, l’he de retallar”. Tot el que estava pensat pel metratge de la pel·lícula era impossible d’encabir en 125 pàgines. Vaig tenir total llibertat d’elecció dels continguts i per donar-los forma. Vaig fer servir la quadricromia i vaig respectar també l’estètica “un color, un viatge” que hi havia a la primera part de Black is Beltza.
Com es complementen la pel·lícula i el còmic?
S. M.: El còmic té un tractament feminista. Les hòsties que pega l’Ainhoa són diferents i estan inspirades en l’autodefensa feminista i les arts marcials. Si t’has d’enfrontar amb un armari empotrat i ets una dona no li dones un cop de puny a la cara per tombar-lo, tens altres estratègies com les puntades als ous. També, a diferència del film, he revisat el llenguatge perquè sigui inclusiu. Per últim, la mort d’un personatge molt important (no direm qui és per no fer un espòiler) suposa un punt àlgid tant del còmic com de la pel·lícula. I el tractament de les escenes és totalment diferent en els dos formats.
Qui és Manex, el protagonista del primer film? Està basat en un personatge real o només és una excusa per explicar la història que vols explicar?
F. M.: No és un personatge real. Manex té dos referents. Un, Unax Ugalde, qui havia de posar-li veu; l’altre, el Corto Maltès, un personatge de ficció amb molts paral·lelismes amb ell i que ens va servir d’inspiració.
I qui són Amanda Tamayo i la seva filla Ainhoa?
F. M.: Amanda està inspirada en cartells i fotografies de dones cubanes guerrilleres d’abans de la revolució. L’Ainhoa s’assemblava molt a la persona que li va posar veu, Maria Cruickshank, una persona mestissa filla de pare de l’illa de Granada i mare basca.
S. M.: M’agrada molt crear personatges. Sempre em pregunto a qui contractaria d’actor si volgués dirigir una pel·lícula. El paper d’Isabel, que és l’advocada, està inspirat en Ariadna Aristide, una actriu marsellesa que està molt compromesa socialment amb les causes actuals de la seva ciutat i que actua en films de cinema d’autor.
F. M.: Un altre personatge del film és una referència a la cantant libanesa Fairouz…
S. M.: I les escenes d’acció en què l’Ainhoa agafa un AK-47 provenen de la iconografia de la tinent Ripley a Alien (Ridley Scott, 1979), la meva pel·lícula preferida.
L’estrena de Black is Beltza II va tenir lloc en el velòdrom d’Anoeta, a Sant Sebastià, un indret amb valor simbòlic perquè precisament allà es va celebrar la victòria de Negu Gorriak contra el general Rodríguez Galindo, qui pretenia, en primer lloc, cobrar 15 milions de pessetes (90.000 euros), per al que ell considerava injúries en la cançó “Ustelkeria”; i demanava que aquest tema no es pogués cantar en directe. Què més ens podeu explicar del dia del primer passi?
Susanna Martin: “Les hòsties que pega l’Ainhoa estan inspirades en l’autodefensa feminista. Si t’has d’enfrontar amb un ‘armari empotrat’ no li dones un cop de puny a la cara”
S. M.: La pel·li existeix principalment per homenatjar a Iñigo Muguruza i a totes les companyes de lluita del Fermín que segueixen vives. El primer passi va ser molt emocionant. En un moment donat tothom es va posar dempeus per cantar “Lau Haizetara”, el tema principal del disc homònim que Imanol Larzabal va publicar després de tornar de l’exili, i que forma part de la banda sonora original del film. Més enllà, aquest fet permet entendre la profunda connexió de la música amb les lluites, i il·lustra la idea de Salvador Allende que el mateix Iñigo parafraseja: “No hi ha revolucions sense cançons”.
Es pot interpretar, veient Black is Beltza II que el tancament dels diaris Egin i Egunkaria es va produir no només a causa de l’estratègia del “tot és ETA” que estava tan en voga en els temps del govern Aznar, sinó a què aquests mitjans informaven sobre les connexions entre el narcotràfic i la lluita antiterrorista, tant a escala estatal com internacional. És així?
S. M.: Sí, sens dubte. Més enllà, vull afegir que el passat està molt present i fa mal. Ara com ara, ETA encara serveix per enviar a la presó sense proves als implicats en el cas Altsasu. El dia de l’estrena va sortir a l’escenari Joseba Salutregi (director d’Egin que va passar set anys i mig a la presó); l’ovació de les 3.000 persones va ser monumental. Com a mínim, aquest moment va servir per contribuir a reparar en part un fet totalment injust, que té a veure amb la guerra contra la llibertat d’expressió.
El tancament d’aquests diaris no va escandalitzar a la major part de la societat. De fet, es va rebre amb certa indiferència el veredicte del Tribunal Suprem amb què es va decretar que els tancaments eren il·legals. Per què creieu que hi va haver tan poca solidaritat fora del País Basc? O dit d’una altra manera: per què no va despertar una gran indignació un atac a la democràcia tan brutal com aquell?
S. M.: La informació, com l’AVE, passa primer per Madrid i després es distribueix. Aquesta idea funciona com una metàfora. Hi ha mecanismes que impedeixen una major connexió de les protestes, que era molt més complicada quan no hi havia internet, sobretot després del tancament dels diaris. Més enllà d’això, crec que el Pacte de Pau signat no ha estat real, perquè els presos no han retornat a Euskal Herria. Avui encara es reclama “Presoak etxera” (l’apropament dels presos) i tot això pràcticament no es veu fora del territori basc. S’ha d’anar amb peus de plom amb la imatge que es projecta. L’estigma “etarra” o “bilduetarra” es fa servir constantment per desacreditar lluites com el feminisme actual.
Black is Beltza II recorda el missatge de les cançons de Kortatu “Hotel Monbar” (sobre quatre refugiats bascos assassinats pel GAL a Baiona) o “Sarri Sarri” (sobre la fuga del poeta Joseba Sarraonandia de la presó de Martutene). De quines maneres intentàveu, en els anys vuitanta i noranta, quan no hi havia internet, contextualitzar la música per tal que arribés no només l’energia, sinó també el missatge?
F. M.: La música portava el missatge. També, jo feia moltes entrevistes per a fanzins i ràdios lliures. Ara és molt difícil d’imaginar, però resolíem les ganes d’informació fent circular fotocòpies i cassetes que ens agradaven. Vam fer molts contactes a Europa amb Kortatu. Després, vam crear un circuit de música independent a Amèrica Llatina i a Àsia amb Negu Gorriak. Malgrat que no havíem fet cap distribució de la música de Kortatu, el primer cop que vam actuar a Mèxic l’any 1991 la gent se sabia les cançons… fins i tot “Zu atrapatuarte” en euskera!
Tinc la sensació que la primera Black is Beltza va ser filla de dues inquietuds diferents. D’una banda, de la teva voluntat de mapejar territoris polítics i musicals, ja que et vas dedicar a viatjar a molts indrets ja fos per gravar àlbums com per difondre, a través de documentals, músiques de tot el món; i per un altre cantó, Black is Beltza II apareix en escena quan Black Lives Matter cada cop té més influència als Estats Units.
Susanna Martin: “[A l’estrena] vam poder entendre la profunda connexió de la música amb les lluites, i il·lustra la idea de Salvador Allende que Iñigo [Muguruza] parafraseja: ‘No hi ha revolucions sense cançons'”
F. M.: Va ser coincidència, ja que vam començar el guió de la pel·lícula l’any 2010, i el còmic el 2014. Això no obstant, puc dir que prèviament havíem treballat amb Public Enemy o Ice T, que va tocar amb nosaltres amb el seu grup Body Count el 1996 al País Basc. No feia molt que el mateix Ice T havia publicat “Cop Killer”, per denunciar assassinats com el de Rodney King. Considerem que aquesta història és també la nostra dels anys noranta, quan Negu Gorriak estava en actiu. Pel que fa a la pel·lícula, comença amb un fet real i documental: el gegant negre que no pot desfilar per Nova York, a causa del racisme i la manca de llibertat d’expressió vigent llavors i avui. En tot plegat, també hi volíem afegir la reivindicació d’Emma Goldman: “si no puc ballar no és la meva revolució”.
El protagonista de Black is Beltza, abans de tornar al País Basc, coneix els Black Panthers, la Cuba revolucionària, la història de Mèxic i l’Algèria de La batalla d’Alger; escolta sobretot música negra dels anys seixanta. Per altra banda, la seva filla Ainhoa, la protagonista de *Black is Beltza II*, viatja pel Líban, pel Kurdistan, Kabul i el sud de l’Estat francès; escolta punk i rock radical. En un Black is Beltza III, per on viatjaria la neta de Manex i quines músiques sentiria?
S. M.: Algú va dir que si hi hagués una tercera part sonaria trap [riu]. Hauríem de veure quines músiques es van sentir durant la Primavera Àrab o el 15M… Bad Bunny, Residente i Ricky Martín van tenir un paper important en les mobilitzacions que van servir per enderrocar al president de Puerto Rico el 2019, quan es va posar en pràctica el reggaeton combatiu.
