L’illa de Menorca és l’única que té un pla d’estratègia alimentària. El 1993 fou declarada Reserva de Biosfera per la UNESCO i el passat mes de juny van poder ampliar-ne els límits, convertint-se així en la reserva de biosfera marina més gran de la Mediterrània.
“L’alimentació no té només un impacte sobre la salut de la població, sinó que també repercuteix sobre la salut del nostre territori”, afirma Núria Llabrés, de l’associació Justícia Alimentària VSF. “Com ens alimentam acaba incidint en quin tipus de producció es fa i potenciam un model concret”, continua, “per això el Consell Insular va posar l’alimentació com un eix més de sostenibilitat de la Reserva de Biosfera instant a treballar cap a polítiques dirigides a una alimentació de la societat més saludable i sostenible”.
La quota d’autoabastiment de Menorca és millor que la del conjunt de les Illes. De les aproximadament 77.000 tones d’aliments que consumeixen a l’any, un 19% se satisfà amb producció local. I el 58% de les tones totals d’aliments que s’hi produeixen es consumeixen a l’illa. Les exportacions restants són sobretot de productes làctics, la branca més important del sector agrari de Menorca. La fruita i l’horta són els punts més dèbils a millorar. Aquestes dades, impossibles d’obtenir sobre Mallorca, són fruit d’un acurat estudi del potencial de producció i dels fluxos alimentaris a l’illa, un diagnòstic emmarcat dins les línies d’acció de l’estratègia alimentària i que és una fita important per obtenir informació necessària per afinar més les futures mesures i accions encaminades a una major sobirania i sostenibilitat alimentària. Disposar d’una estratègia alimentària és fruit d’un treball de base i d’anys de feina. “Ens hem de remuntar al 2015”, explica Llabrés, “quan entitats, agents relacionats amb el sector agrari i turístic i la societat en general ens trobàrem a la finca de Mongofre i firmàrem una declaració per potenciar el producte de proximitat i fomentar la gastronomia. D’alguna manera, aquesta declaració de Mongofre instava les administracions a fer polítiques en aquesta línia”. Dos anys més tard, el 2017, el Consell Insular es va adherir al pacte de Milà, un acord internacional per l’alimentació saludable i sostenible que fins ara han signat 197 ciutats i regions. “És important l’adhesió com a illa. No tenia gaire sentit que els municipis s’adherissin un per un i haguessin de fer feina individualment”, apunta Llabrés.
El Consell Insular es va adherir al pacte de Milà, un acord internacional per l’alimentació sostenible que fins ara han signat 197 ciutats i regions
Un cop formalitzada l’adhesió al pacte de Milà, a través de la Fundació Daniel i Nina Carasso (que dona suport a les administracions públiques que fan processos per millorar les polítiques alimentàries), es va fer un diagnòstic de les accions que ja estaven desenvolupant els diferents departaments i ajuntaments.
I a partir d’aquí començaren un seguit de converses amb els sectors agrari, de distribució, el Consell Social de la Reserva de Biosfera i un llarg etcètera. Es va dissenyar l’estratègia alimentària i un full de ruta amb les accions prioritàries a fer. Dins les accions, es prioritzà l’estudi de fluxos alimentaris i també un estudi més intern sobre demanda pública per conèixer i augmentar la compra pública d’aliments a hospitals o menjadors escolars, per exemple. Aquests estudis eren necessaris, ja que, segons explica Llabrés, “faltaven aquestes dades i era important conèixer bé alguns aspectes per saber cap on dirigir les actuacions”.
L’estratègia inclou la promoció de dietes sostenibles i saludables amb voluntat de crear consciència sobre l’estacionalitat dels productes i potenciar els circuits curts de distribució, consolidant, per exemple, el projecte AgroXerxa, que agrupa pageses que fan venda directa [consultables a través d’un cercador en línia]. També incorpora mesures per assegurar l’equitat social i econòmica promovent l’economia social i solidària en el camp de l’alimentació i passes per incrementar la producció alimentària basant-se sobretot en l’agroecologia i la recuperació de varietats locals.
