A Espanya, la reforma de la sedició ha generat un ampli rebuig. Ho reflecteixen les enquestes. Les dretes parlen d’“amnistia encoberta” a l’independentisme o “traïció a Espanya”. PP, Vox i Cs criden a la mobilització contra el “major atemptat contra la democràcia en els últims quaranta anys”. El PSOE accepta a contracor la mesura, sota la pressió d’una campanya d’assetjament als seus diputats. Amb una forta divisió interna, figures destacades com Felipe González se’n desmarquen.
A Catalunya, en canvi, el focus del debat es desplaça a un altre lloc. Com afecten els desordres públics en contextos de protestes? És millor al que ja existeix? Al meu entendre, sí. En primer lloc, s’acaba amb una espasa de Dàmocles sobre el dret de manifestació que va portar a la presó als líders independentistes. Després de la sentència del Suprem, els pròxims podien ser un grup de sindicalistes o activistes de la PAH. Amb la sedició es persegueix a qui desobeeix actes d’autoritat o lleis de manera massiva encara que no hi hagi violència o intimidació. Ara, es persegueixen els desordres multitudinaris només si hi ha violència o intimidació. Abans la pena de presó màxima era de quinze anys, ara de cinc.
En segon lloc, es dibuixa un nou panorama. Com reconeix Amnistia Internacional, hi ha més aspectes positius que negatius. Per això la dreta prefereix el text vigent al nou. La sedició no és l’única cosa que desapareix. Desapareixen els desordres a títol individual. També la majoria d’agreujants introduïts pel PP. Per exemple, anar encaputxat, portar un instrument perillós, exhibir una arma de foc simulada. Que els disturbis es produeixin durant una manifestació deixa de ser també un agreujant. Es deroga el delicte d’incitació pública amb missatges que va portar a Tamara Carrasco a la banqueta. D’altra banda, es rebaixa el rigor punitiu. Per exemple, quan hi ha “actes de pillatge”. I, finalment, se substitueix les amenaces per la intimidació, com defensaven catedràtics com Joan Queralt. Amb aquests canvis, el Codi Penal s’homologa a Europa. És dels més suaus.
Amb la sedició es persegueix a qui desobeeix actes d’autoritat o lleis de manera massiva encara que no hi hagi violència o intimidació; ara, es persegueixen els desordres multitudinaris només si hi ha violència o intimidació
No obstant això, hi ha ombres. No cal enganyar ningú. És el que voldríem Unides Podem, ERC o Bildu? No. El PSOE no en volia tant i la resta en volíem més. Ens hem quedat a mig camí. És fruit d’un acord, una correlació de forces. No es pot valorar amb un guió que si no és perfecte no val res. La crítica ha de ser equànime. No obstant això, tampoc es pot caure en el triomfalisme. El Codi Penal continua plagat de delictes envellits que no respecten prou el principi de legalitat, proporcionalitat i intervenció mínima.
En la concepció de l’ordre públic perviu encara el fantasma del PP. El més greu és el delicte de les ocupacions temporals, concebut per aplacar les accions de protesta de la PAH contra els bancs. D’altra banda, perviuen deficiències, penes elevades o massa conceptes ambigus. Una de les objeccions d’Amnistia Internacional és que la violència o la intimidació en els desordres només s’haurien de castigar quan siguin especialment greus.
Un cop rebutjades les esmenes a la totalitat del PP, Vox, Cs, CUP i Junts per tombar la reforma, s’obre una altra discussió sobre les esmenes parcials. ERC, Bildu o Unides Podem volem pressionar al PSOE per millorar el text. En aquesta tasca serà fonamental també la mobilització ciutadana. Els qui venim de les lluites socials, sabem la seva importància. Els activistes han de ser crítics amb nosaltres i marcar-nos el camí.
