Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Màgia, ferides històriques i discriminacions al cinema més desconegut

Torna la Mostra de Cinema Africà de CineBaix a Sant Feliu de Llobregat, enguany rebatejada com a festival i que ens obre la finestra del continent més ignorat pels corrents de la cultura globalitzada. L'article forma part del suplement publicat amb el número 477 de la 'Directa'

Màgia i violència geopolítica al film moçambiquès 'Mabata Bata' / Arxiu

La convivència quotidiana amb elements sobrenaturals no és un patrimoni exclusiu dels que s’han acostumat a qualificar de països subdesenvolupats. El cinema estatunidenc,
i especialment el nínxol de produccions adreçades als sectors evangèlics, suggereixen que una part de la població de la primera economia mundial viu una relació amb la realitat on la pregària és la causa d’efectes tangibles. El monoteisme de les religions abrahàmiques retorna, d’aquesta manera, als terrenys propis de la màgia, del conjur que persegueix una conseqüència concreta.

Dues pel·lícules de ficció incloses a la programació del nou Festival de Cinema Africà de CineBaix ofereixen històries condicionades pels cultes i les pràctiques animistes. La producció moçambiquesa Mabata Bata, per exemple, ens recorda que els fantasmes fílmics no sempre són els esperits irats propis del terror asiàtic. Al film se’ns presenta un esperit rondinaire que es resisteix a comparèixer quan és convocat. Aquest marc narratiu propulsa una sèrie de flashback sobre la prèvia vida terrenal d’Azarías, un orfe que no va a l’escola perquè el seu oncle li ho impedeix. El veterà realitzador Sol de Carvalho empra un estil visual força sobri per dur a la pantalla un relat del prestigiós escriptor Mia Couto (Terra somnàmbula), on s’encreuen les premonicions i els rituals amb la irrupció terrible de la violència militar.

Dues pel·lícules de ficció incloses a la programació del nou Festival de Cinema Africà de CineBaix ofereixen històries condicionades pels cultes i les pràctiques animistes

Es poden traçar paral·lelismes entre Mabata Bata i El entierro Kojo, el primer llargmetratge del músic ghanès-estatunidenc Samuel Bazawule, també conegut com a Blitz. Ambdós films tracten d’aquest contacte constant entre els vius i els morts mentre al·ludeixen a uns grans processos històrics. La narració tracta de Kojo, un home marcat per un esdeveniment traumàtic del seu passat, i de la seva filla. La nena tem que un esperit rondi la seva família, però el seu pare la ignora. Quan el germà d’aquest compareix per dur-lo de nou a la gran ciutat, Kojo es retroba amb el present de la Ghana globalitzada després d’anys de retir en un petit poblat.

La dura realitat conviu amb l’esperança d’un futur millor a ‘El lobo de oro de Balolé’, un documental de Cholé-Aicha Boro |Arxiu

 

Bazawule signa una proposta amb algunes dinàmiques pròpies de les primeres obres. És capaç d’oferir imatges i seqüències poderoses, però també empra de manera discutible alguns recursos de postproducció, com les càmeres lentes. Al fons del quadre dramàtic apareix la presa de control dels recursos naturals africans per part d’empreses xineses. Aquests poders neocolonials, més basats en els diners que en les armes, es retraten com a forces impunes. Kojo i altres companys practiquen la mineria artesanal a la perifèria d’una explotació que ha caigut en mans orientals. El lobo de oro de Balolé (vegeu el desglossament) pot servir de complement documental a aquesta mirada, de ficció i amb elements sobrenaturals,
a la realitat de les economies de subsistència.


Fragments de la relació amb l’islam

Diversos països de l’Àfrica viuen dures guerres protagonitzades per milícies de credo islamista. El guerrero perdido, un reportatge de Nasib Farah i Søren Steen Jespersen, posa en contacte aquesta realitat amb la d’un Occident atemorit pels atemptats reivindicats per Al-Qaeda o Estat Islàmic. Mohammed, un jove somali que havia crescut al Regne Unit, s’havia enllistat amb la guerrilla Al-Shabab. Al cap de poc temps, però, l’abandona després de comprovar les morts que comporten les accions del grup. El noi, que afirma que mai va participar en cap acció violenta, demana perdó i vol reunir-se a Londres amb la seva dona i el seu fill. S’ha convertit, però, en un apàtrida repudiat pels vincles amb una milícia que ara el persegueix, condemnat a vagar pels perillosos paisatges reservats a les persones sense documentació. Mohammed apareix a la pantalla com un jove capritxós que no ha superat la seva immaduresa ni tan sols després de viure situacions molt extremes. La seva dona, casada i embarassada quan encara era menor d’edat després d’una estada reeducadora a Somàlia, també es mostra superada pels esdeveniments. Entre el drama humà s’escola un cert regust de reality show televisiu. Les escenes d’acusacions entre familiars, discussions i retrobaments emotius ens mostren que a l’altra banda de la lluita antiterrorista hi ha, de vegades, un jovent inconscient i sense rumb.

A ‘Jartum: fuera de juego’, dones sudaneses intenten impulsar l’existència d’una selecció nacional femenina de futbol |Arxiu

Jartum, fuera de juego, per la seva banda, ens parla de l’impacte del teocentrisme en diversos països del continent africà. Ho fa a través de la història d’un grup de noies que intenten aconseguir que la República del Sudan tingui una selecció femenina de futbol i es preparen per ser-ne membres, malgrat les dificultats de les dones sudaneses de jugar a futbol en públic sense ser detingudes o perseguides. Les protagonistes del documental s’enfronten a discriminacions múltiples. La més evident és la discriminació per motius de gènere, però la portera de l’equip també es considera una ciutadana de segona per haver nascut al Sudan del Sud. I la mateixa realitzadora, la sudanesa-egípcia Marwa Zein, desobeeix la prohibició que les dones filmin pel·lícules al país. Zein ofereix alguna escena de transició de gran bellesa, realçada per la preciosa banda sonora composta i interpretada per Tunde Jegede.

Evidentment, no serà l’única obra sobre discriminacions que formarà part de la programació del festival. En clau documental, El estado contra Mandela y los otros Winnie oferiran dos retrats de la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica. En clau de ficció, el drama kenià Rafiki ens parlarà de l’homofòbia a través de la història d’amor de dues joves.


Viatge a una doble perifèria de l’economia global

El documental El lobo de oro de Balolé, de Chloé-Aicha Boro, ens trasllada a una enorme pedrera de granit ubicada a Burkina Faso. Després del final d’una concessió, desenes i desenes de persones s’han apropiat de l’explotació. Com explica un dels picapedrers, és un espai de subsistència per a les persones més vulnerables: vídues, dones repudiades, orfes… Aquesta estructura de treball informal, sense una empresa centralitzadora, possibilitaria una organització horitzontal de l’estructura. En lloc d’això, un grup d’intermediaris ha pres el control econòmic de la situació i paguen a discreció les safates de pedres de granit que després revenen als constructors de la zona.

Aquest és un dels fils narratius que desenrotlla l’obra: els intents d’un jove d’impulsar una associació que permeti que els treballadors tinguin més control dels diners que reben a canvi de la seva feina. Boro proposa una obra coral, però dedica una atenció especial a quatre persones que representen tres edats: un veterà, el jove proassociatiu i dos germans preadolescents que intenten trobar la manera d’escolaritzar-se sense deixar d’ingressar diners. A mitja obra, la documentalista fa un salt en el temps de dos anys i comprova que algunes coses han canviat.

El lobo de oro de Balolé acaba esdevenint una experiència d’immersió estranyament divertida, atès el tema que tracta. No solament hi trobem les necessàries imatges de denúncia del treball duríssim i extenuant d’infants i d’adults malalts que han de picar pedra per subsistir, sinó també les seves sortides humorístiques. Les vides dels protagonistes poden estar marcades per l’explotació econòmica, per les dures conseqüències d’un treball físic explosiu i insalubre, però també inclouen moments de comicitat. Per exemple, un dels picapedrers parla amb sornegueria dels alts i els baixos de la seva vida sexual, condicionada per les lesions d’esquena derivades de la feina a la pedrera. A un casament, els savis fan broma de la seva vellesa i de com, almenys, els anys els han servit per aprendre alguna cosa. El resultat és una obra breu de denúncia i esperança, dura i alhora amable, potser com la vida mateixa.

 

L’article forma part del suplement sobre la Mostra de Cinema Africà de CineBaix, publicat amb el número 477 de la ‘Directa’

Article publicat al número 8 publicación número 8 de la Directa