Recomposició de l’espai polític de l’esquerra a Galícia. El Bloc Nacionalista Gallec (BNG) d’Ana Pontón ha aglutinat el vot de l’espai que En Marea va ocupar el 2016 i ha tornat a l’espai que ocupava el 1997, amb l’històric Xosé Manuel Beiras al front.
La patacada majúscula de Galícia en Comú és l’altra notícia per a l’esquerra en la nit electoral gallega. No queda res de la nova política al Parlament, que dibuixa el mateix escenari de 1998: un partit alfa, que llavors dirigia Manuel Fraga, l’alternativa sobiranista del BNG i un PSdG subsidiari. Tot l’espai obtingut per la marea ha retrocedit al no-res.
Des de la ruptura final de l’espai En Marea, el juliol de 2019, l’espai polític que va obtenir el 19% dels vots el 2016 ha caigut per sota del 5%. El transvasament s’ha produït gairebé al complet al BNG, que ha trobat un nou espai en el post 15-M i el post 1 d’octubre: més radical en el Congrés dels Diputats que en els municipis que gestionen, però amb un horitzó clar i bases polítiques molt menys etèries que les que van invocar les marees.
Amb un 22% dels vots, la segona plaça del BNG estableix un nou eix en el triangle històric que formen els independentismes i nacionalismes d’esquerra gallecs, bascos i catalans. Aquest eix, que es presenta com un contrapoder clar a la política centralista que va posar de moda Ciutadans i representa Vox, passa a ser un factor extremadament rellevant en la política estatal.
Sense haver comparegut a les eleccions, ERC és el tercer vèrtex victoriós pels bons resultats del BNG i d’EH Bildu al País Basc. Davant la possibilitat d’unes eleccions a Catalunya la pròxima tardor, les posicions del partit d’Oriol Junqueras sortiran enfortides amb el paper de partit de l’oposició del seus “socis” a Galícia i Euskadi.
Victòria clara de Núñez Feijóo
Galícia ha propulsat de nou el PP de tints moderats que, fora de Galícia, representa Alberto Núñez Feijóo. El polític d’Ourense va fer una campanya pròpia, tapant el logo del partit i recolzant-se en una televisió pública i uns mitjans de comunicacions afins bolcats amb la que s’anuncia com la seva última reelecció. Aquesta imatge de moderat va tapar la gran aposta de Pablo Casado després de les eleccions generals de novembre de 2019, que era la suma amb Ciutadans. Els resultats propulsen Núñez Feijóo i deixen en entredit Casado, que acumula mals resultats electorals i que ha vist com la seva proposta de nacionalisme espanyol maximalista ha sortit malament a Euskadi, on Vox ha entrat i Carlos Iturgaiz s’ha quedat amb cara de babau.
Núñez Feijóo guanya des de la lògica del governisme, en temps de sotsobre com els que ha portat la COVID-19 al conjunt de la societat espanyola. Els resultats del PSdG, al contrari, gairebé no ensenyen res: no són un suport per a Pedro Sánchez però, per descomptat, tampoc són l’enfonsament del partit que governa a Madrid. Els resultats del partit de Gonzalo Caballero a Galícia, per tant, són una mostra de la irrellevància en què navega el PSOE en aquest territori des del llunyà bipartit de 2005. Sense projecte i amb la sensació que es viu bé contra Feijóo, el PSdG no esperava molt d’aquests comicis i així s’ha quedat.
