“El miedo, no. Tal vez, alta calina / la posibilidad del miedo, el muro / que puede derrumbarse, porque es cierto / que detrás está el mar. / El miedo, no. El miedo tiene rostro, / es exterior, concreto, / como un fusil, como una cerradura, /como un niño sufriendo, / como lo negro que se esconde en todas / las bocas de los hombres. / El miedo, no, Tal vez sólo el estigma/ de los hijos del miedo.” (Rafael Guillén)
No crec que siga casualitat, un poeta de Granada em dóna l’entrada, no em dol gens que el PSOE isca per fi de la presidència d’eixa terra; el que sí que em dol, m’angoixa i m’aterra és aqueixa gent de Vox, i no és pel que seran capaços de fer, no (encara que no hi ha res més perillós que un burro tossut). És per la quantitat de gent que els esperava (els fills de la por?). Andalusia ha estat la primera, a poc a poc anirem tots al darrere, anem almenys trenta anys darrere de l’Europa pragmàtica i mecanitzada: el Front Nacional francès va aparèixer als anys 70, la Lliga Vèneta (una de les precursores de l’actual Lliga Nord de Mateo Salvini) va obtindre el seu primer diputat el 1983, Jörg Haider, a Àustria, comença a interessar a la classe treballadora als darrers 80… Vull dir que havia d’arribar, el blanqueig dels ultradretans que venien de l’antic règim, i la rèmora de demòcrates amb la qual s’havien pintat els bigotis no els permetia llevar-se (encara) la careta, ara pareix que ja han tirat el tercer coet, ja s’hi val, va de bo i el pitjor és que, sabent-lo, no ens ha agafat preparats. Ve un altre xoc.
Ploure, plou prou, però nosaltres estem a cobert, el raseret que ens ha tocat ens permet mirar-nos el que passa allà fora amb molta tranquil·litat, quasi en tercera persona, moltes vegades com una ficció que succeeix sense tocar-nos la carn.
Ploure, plou prou, però nosaltres estem a cobert, el raseret que ens ha tocat ens permet mirar-nos el que passa allà fora amb molta tranquil·litat, quasi en tercera persona, moltes vegades com una ficció que succeeix sense tocar-nos la carn
“Submergits en el nostre viatge“… Amb aquesta metàfora començàvem fa uns dies una publicació sobre el nostre negoci i al moment se’m queia el món als peus: viatge el que estaven fent les disset persones de les quals han recuperat els cossos, segur que en són més els qui s’han quedat a l’Estret, avui disset, ahir quatre… demà? Vergonya cavallers, vergonya! (per què, sent de tota la corona, la sentim més nostra els valencians aquesta frase?). Aquestes paraules sempre s’han posat en boca del qui va ser el rei dels nostres avantpassats, Jaume I i diuen que ho va dir cap al 1229, i que era en algun lloc de Mallorca (Madina Mayurca). Sembla que ho va dir perquè els vassalls que componien l’engròs de les seues tropes no gosaren entrar per les escletxes que els puntals i el foc havien fet en algunes torres de la fortificació assetjada. Aquella fou una vergonya aliena, una vergonya fàcil —no per als qui la provocaren que potser foren passats a ganivet pel nostre estimat rei—, la covardia feria l’honor del coronat, qüestionava el caràcter diví de la corona d’Aragó —Com que no arriscaven les seues vides per un rei? Tan bé que pagava els seus màrtirs… Aquesta d’avui és una vergonya més indefugible, perquè ve de les vísceres mateixes, de mirar-nos, no ens atrevim a arriscar la nostra seguretat i comoditat en favor dels qui no tenen opció ja de romandre a l’ombra, d’estar sota l’aixopluc… L’han deixat endarrere confiant que ací en trobarien un altre i ací el que hi ha és molta por i molt poca vergonya. La vergonya nostra per no poder mantindre les escletxes obertes, per no saber-ho explicar. Estem calentets: ni fam, ni set, ni fred, ni són; no tenim res, per això tenim tant poquet per a compartir, el que tenim, bàsicament, són possessions i aquestes no poden més que dividir-se, podem invertir-les, arriscant-les i tenim por de perdre-les. Ens passa amb les nostres feines (millorables o de merda), amb els nostres rols, amb les nostres parelles, amb els nostres estatus, només saltem quan ja no ho podem suportar més, només amollem una carta quan ja ens pareix que tenim la suposadament millor a la butxaca… Aqueixa és la nostra manera de viatjar i de commutar de vida: fred, calculat i controlat. La nostra pastera és Ryanair i com a molt podem perdre l’equipatge, material, clar, tampoc no seria transcendental, sempre tindrem un Consolat on demanar ajut.
Per això ens costa tant entendre què està passant aqueixa gent, quasi sempre tenim salvavides i si no ens el deixen a l’oficina de l’agència de viatges, ens el donaran a l’ambaixada o a casa d’algú que vam conèixer en aquell festival. Ja veiem la nostra vida a través d’una pantalla i quan acaba una vida en posem una altra en marxa. Algú ens hauria de punxar la bombolla. Seran els de Vox? Tenim, en general, la voluntat de cristall, noble i lluent però fràgil i ai quan es trenca! Aleshores passa a ser perillosa, esgarra, talla, perquè ja estem vençuts, perquè ja no té una tasca a fer, una estructura que mantindre, ja és un conglomerat desordenat de somnis, d’il·lusions, de pors, ja no hi ha cap aparença per apuntalar i aleshores és un “tonto l’últim” un “campi qui pugui” on els primers perdedors són la justícia, la solidaritat i la humanitat. Ací estem, mirant cap a una altra banda, canviant els noms dels carrers i les ciutats, veient on caga el manso i votant Vox o Ciudadanos.
Moltes gràcies als que no renuncieu: “València acull”, “València és refugi”, “Escuela con Alma”, “Obrint fronteres” a tots els particulars que es donen sense guardar-se… aquesta gent d’ací que conec, i a les de tot el món que ens mantenen “l’estructura” dempeus, gràcies, espereu-nos que hi anem.
