El Kafé Volter va ser un bar autogestionat per joves de la moguda punk barcelonina, que funcionava com a associació, amb activitats polítiques i culturals, amb distribuïdora de música, fanzines, etc. Va obrir les seves portes, al número 18 del carrer Agullers, al barri de la Ribera, l’octubre de 1985 i, en un tres i no res, es va convertir en l’epicentre de l’escena punk de la ciutat. A part de moltes cerveses, la seva barra va presenciar l’organització d’assemblees, accions de protesta i manifestacions, tal com explica una de les seves membres, Alicia Carmona, al llibre Harto de todo. Sonada va ser la manifestació que van organitzar contra un vàter públic en el que l’Ajuntament s’havia gastat un dineral. «També ens solidaritzem amb causes amb les que ens sentíem afins –diu Alicia– com els insubmisos. Intentàvem inculcar un hàbit cultural i polític dins de l’escena punk». Van tenir relació amb els ateneus llibertaris de Gràcia i del Poble-sec i també van teixir una xarxa internacional, acollint a un munt de gent i de bandes en dos pisos que tenien llogats a Ciutat Vella i que funcionaven com a comunes.
És l’època de l’explosió de la moguda punk a Barcelona, amb l’aixecament de les primeres crestes i els primers grans concerts, com l’Euskal Rock, primer gran concert a Catalunya dels Kortatu, dels RIP, dels Cicatriz i de La Polla Records
És l’època de l’explosió de la moguda punk a Barcelona, amb l’aixecament de les primeres crestes i els primers grans concerts, com l’Euskal Rock, primer gran concert a Catalunya dels Kortatu, dels RIP, dels Cicatriz i de La Polla Records, amb permís dels vint minutets que havien pogut tocar al maig a la Montañesa abans de la pedrada –un assistent va llançar una pedra a un dels músics de l’escenari i el concert es va aturar. Però el punk anava molt més enllà de les qüestions estètiques i musicals, formava part íntimament de la xarxa local i internacional de lluites socials anticapitalistes i antiautoritàries, de clara tendència llibertària; i, com a tal, va participar en totes les mogudes de l’època: antimilitarisme, insubmissió, okupació, antifeixisme, contrainformació, lluites laborals, etc. Van formar part d’una generació que sortia d’un llarg silenci i tenia moltes ganes de gaudir les llibertats i fer coses, i en van poder fer moltes perquè tot estava per fer, ja que es venia d’un món on tot era pecat.
De fet, aquesta generació de punks encara havia estudiat a les escoles franquistes i, després, havia viscut amb frustració la derrota de la via rupturista i revolucionària davant una Transició pactada i continuista. No tot eren flors i violes, hi havia una greu crisi econòmica, amb molt atur juvenil i amb poques mesures socials. La del No future! va ser una època fotuda, com també recorda Alicia, amb l’aparició dels skinheads nazis, que inclús van intentar assaltar el Kafé Volter algun cop, i, sobretot, amb la xacra del cavall i la seva nefasta presència en l’escena punk; i en tants altres espais de la ciutat.
En aquest context, que ell va viure en primera persona –i amb un estil fresc i àgil, amb molts diàlegs i capítols curts que inciten a continuar llegint, i amb un gran desplegament estètic i musical– l’activista (contra)cultural conegut com a Joni D, hi situa l’escenari de la seva quarta novel·la, Ella també hi era, publicada en aquesta ocasió per Pol·len edicions.
En la mateixa presentació del 18 de setembre, el Joni va explicar que dos personatges de la novel·la són reals, la mateixa Alicia i la Paloma, també membre del Kafé Volter, escenari principal del llibre
De manera tan descarada com inesperada, la història que desenvolupa el Joni en aquest escenari és una història en clau de feminisme. Una història que tracta de visibilitzar les dones d’aquella moguda punk barcelonina i algunes situacions que hi van viure, una història sobre les identitats de gènere. A la presentació del llibre que va fer el 18 de setembre al davant del local on hi havia hagut el Kafé Volter, l’autor va explicar que un dia de febrer de 2025 havia vist una conversa a Facebook entre dones punk de l’època, on alguna deia que calia fer un me too del punk barceloní, i la idea se li havia ficat tan a dins que aquella mateixa nit va visualitzar tota la novel·la dins del seu cap.
Un cop escrita, continua el Joni, la va compartir amb diverses dones que la van viure i que li van donar el seu vistiplau, les seves aportacions i també el seu reconeixement a la capacitat de l’autor per dur a bon port aquest difícil projecte. Una d’aquestes dones és precisament l’Alicia. D’una forma natural, aquesta validació esdevé quelcom essencial, donada la inobviable condició d’home de l’autor i el fet que es tracti essencialment d’un llibre feminista, un llibre que aborda temes tan invisibilitzats com són les situacions d’agressions sexuals vers les dones, que es donen en espais on, suposadament, per tenir una ideologia antiautoritària, no s’hi haurien de donar. I, per cert, aquesta petita ressenya també ha sigut validada, pels mateixos motius.
En la mateixa presentació, el Joni va explicar que dos personatges de la novel·la són reals, la mateixa Alicia i la Paloma, també membre del Kafé Volter, escenari principal del llibre. La resta de personatges són inventats, tot i que, evidentment, amb coses tretes de persones reals que l’autor havia conegut en persona. A més, també va dir que alguns personatges enllacen amb la seva novel·la anterior, La noia del pantà.
El recorregut estètic i musical que acompanya tota la novel·la ajuda molt a ficar-se en situació, amb precises descripcions de la roba que feien servir les joves d’aquella moguda punk i també dels esclaridors orígens dels seus malnoms
El recorregut estètic i musical que acompanya tota la novel·la ajuda molt a ficar-se en situació, amb precises descripcions de la roba que feien servir les joves d’aquella moguda punk i també dels esclaridors orígens dels seus malnoms. La banda sonora del llibre, que l’autor ha posat a Youtube com a llista de reproducció, també està molt ben treballada, amb lletres de cançons que sovint passen a formar part dels propis diàlegs, i amb tot un repertori dels grups que van inspirar l’escena, dels Selecter als Crass, passant pels Último resorte, l’Odi social o els Últimos de Cuba. El recurs de l’ús intensiu dels diàlegs, que també és un altre tret destacable de la novel·la, també respon a la idea que d’aquí en pot sortir una pel·lícula, reblava finalment el Joni a la presentació davant del Volter, rodejat de moltes de les protagonistes, reals o no, del llibre.
En definitiva, una molt bona novel·la que afronta el tema de forma directa, sense fer massa sang i mullant-se lo just, i de la que no us en vull fer gaire espòiler. Només us diré que la protagonista principal és una jove de Nou Barris que arriba al Kafé Volter pocs dies després de la seva inauguració i que allà hi descobrirà la seva pròpia identitat i hi trobarà tota una gent amb la que juntes construiran una identitat col·lectiva.
Finalment, només afegir que, també de forma crua i directa, com és ell, el Joni hi aporta la seva petita hipòtesi sociològica sobre el tema, en la que relaciona les diferents identitats de gènere amb els malnoms –o no– d’aquelles joves punks barcelonines dels anys vuitanta. No us perdeu aquesta delicatessen, que les rescata d’entremig d’un mar de crestes de colors, perquè elles també hi eren.
