Os nosos montes
nunca serán paisaxes
Lupe Gómez
No ens confonguem: la mediatització del youtuber de fora vila Miquel Montoro, personatge de l'”hòstia pilotes” viralitzat a les xarxes socials, Niño Payés a RTVE, Ikea, Leche Pascual o convidat especial al programa de Broncano, no és ni accidental ni espontània, ni molt manco gratuïta. I mentre alguns hi veuen el subjecte que reivindica el producte local o que visibilitza una possible, inventada, essència de mallorquinitat, artificiosa i sempre de cara a l’exterior, altres hi veiem una clara figuració de la (in)visibilitat de Mallorca –res de Ses illes– a l’imaginari dels peninsulars. Si Eivissa és Pacha, Mallorca és una ensaïmada, una sobrassada, unes pilotes, un meme, una marca o una postal: xerrar divertit d’una població arcaica. “El niño más gracioso de internet“. L’illa de la calma o Sa Roqueta, que diuen, és passiva, immòbil, rural, conservadora, etcètera, però a canvi també se’ns apareix eixerida, graciosa i, sobretot, envoltada d’una misteriosa bellesa paradisíaca que convida més a veure-hi que a viure-hi. “¡Doble aplauso que está Miquel Montoro en el programa!“. Una orientalització de l’illa i del local, ésser folklòric, amable, hospitalari, autèntic i senzill (“dins sa senzillesa d’un pa amb oli es troba la nostra identitat”, anuncia la marca Melicotó). Mitificació del poble que converteix en essència ahistòrica allò que té un caràcter clarament històric i material.
L’èxit de les pilotes de Miquel Montoro respon a la construcció d’una imatge paisatgística estereotipada, la mostra d’una petita selecció –petita, tampoc no ens passem d’illencs– que redueix i esquematitza eficaçment la complexitat social de Mallorca a mite, símbol i metonímia, a bonic arquetip de guia de viatge. A través d’aquest funcionament d’interpretació al·legòrica del paisatge, s’identifica part del territori a un atribut convencional, símbol inofensiu que amaga i compensa les tensions del dia a dia. Com diu la investigadora gallega María López a Paisaxe e nación: a creación discursiva do territorio: “é sumamente suxerente preguntarse porque no discurso occidental de dominación (dominación interna: mulleres, homosexuais; mais tamén externa: negros, orientais), o ámbito estético, o da beleza, semella funcionar como elemento compensatorio privilexiado“. Miquel Montoro sembla més simpàtic que no Miquel Oliver, Rafel Nadal més mallorquín ejemplar que Josep Valtònyc, terrorista a evitar. En paraules de Joseba Sarrionandia a Som com moros dins la boira?, “L’estat busca ‘moros amics’ i fins i tot els pensiona; l’Estat respon als seus desitjos i ells l’abanderen fervosament” o “El basc que vulgui voltar per espais espanyols o francesos ha de demostrar que és ‘moro de pau’, i no ‘moro de guerra’, i la distinció no té res a veure amb el que és bèl·lic”. Doncs el xerrar de Montoro sembla més graciós que el de Paula Rotger i fins i tot més comprensible per molts principatins que fa poc no entenien ni volien entendre el mallorquí. O castellans que s’espantaven amb la imposición del catalán en las aulas. Barbaritats? “Que precioso acento tienes, ¡si es que es la ostia!”. La befa cap al nostre català de sempre és proporcional a la manca de normalitat que aquest té tant a ca nostra com a tots els territoris de l’Estat.
Si la interpretació del mallorquí, com a pura al·legoria bucòlica renaixentista, redueix els elements culturals a símbols, cal traçar altres estratègies per tornar a relacionar-los amb la seva funció social
Si la institució del nin rural o del paisatge bonic com a estratègia compensatòria ens identifica amb la definició ideològica, subordinant que ens atorga un caràcter infantil o inferior, ens correspon escoltar i difondre discursos com, per exemple, l’ecologista o el Moviment feminista de Mallorca, i caminar cap a una desmitificació, una autèntica apropiació del territori amb tesis més científiques que els arguments estètics del paisatge. Si la interpretació del mallorquí, com a pura al·legoria bucòlica renaixentista, redueix els elements culturals a símbols, cal traçar altres estratègies per tornar a relacionar-los amb la seva funció social. Millor dit: que la seva funció social no sigui anar a programes espanyols (o autonòmics) a fer d’aborigen illenc supervivent d’un territori massificat. Més-sificat per aquells qui han trobat que no és hora de fer un partit realment anticapitalista i després han comparegut amb un càrrec amb el senador Vicenç Vidal. D’altra banda, l’única manera de conservar la llengua i el territori d’autopistes i imposicions serà posar-hi més pilotes de Miquel Montoro perquè els turistes i els peninsulars riguin una estona. Si més no, la gràcia de Miquel Montoro no salva la de Cristóbal Montoro, els 78 milions d’IVA que Sánchez no ens torna, ni la queixa de Podemos por exceso de catalán ni les autopistes d’un partit ecologista que, a més, s’estranya de què li vetin una comissió que treballi la insularitat però també pot sortir al programa FAQS a defensar que les Illes Balears tenen una tradició de pacte exemplar i “arrelada”. Tal volta sigui aquest el problema, buscar programes espanyols de Resistencia sense programar cap resistència aquí. Participar en la befa de les pilotes o tirar pilotes fora.
Per això, aquesta espècie de Volkgeist contemporani, reivindicació romàntica i humanista de les tradicions populars adoptada pel projecte nacionalista alemany del segle denou, que definia una suposada nació objectiva a partir de característiques intrínseques del poble i el paisatge –així com, posteriorment, féu l’Escola Mallorquina–, resta obsoleta per una crítica contemporània que plantegi la seva emancipació. Prou sabem que La Balanguera no fila igual que fa un segle, no. La identitat lligada a un territori que ara està construït, devastat o enterrat en la postal de vacances que l’anuncia. El contrast dialèctic entre el meravellós món anunciat i la violència del món real. En aquest punt, narratives teològiques que intenten reconstruir orígens de Ca’n Joan de s’Aigo o de com fer un pa amb oli són models a superar. Cal invertir l’argument estètic i enfortir la dimensió sociològica i política que aquest propi discurs ens nega. Que es contrastin expectatives turístiques amb la realitat frustrada; que s’esperi, com diu el filòsof Alain Roger, paisatge i sols topar terra. Si Montoro convida a viure a Mallorca – Live Like a Local–, viviu Mallorca amb el sou del local, el transport públic, els desnonaments setmanals, els feminicidis, les violacions als centres de menors, la fragilitat lingüística, el domini del capital turístic, els pobles infestats del virus airbnb i altres realitats radicalment distintes del somni paradisíac. Veniu, quedau-vos, xerrau mallorquí a un bar o a un institut de Palma, treballau com la pagesia que tanta gràcia vos fa i provau de competir amb les importacions dels supermercats. Compartiu el trauma de pèrdua o desplaçament territorial. Die Like a Local.
Veniu, quedau-vos, xerrau mallorquí a un bar o a un institut de Palma, treballau com la pagesia que tanta gràcia vos fa i provau de competir amb les importacions dels supermercats. Compartiu el trauma de pèrdua o desplaçament territorial. Die Like a Local
Fóra bo que la rondalla dels mites nacionals o ètnics se substituís per una defensa del territori amb finalitats transformadores. Doncs només mostrant i manifestant la precarietat romprem amb l’acomodació dels signes identitaris de cara a una postura política que faci oposició a la submissió dominant. Contra la mercantilització de totes les esferes de la vida i la tergiversació propagandística. Memes a Mallorca, pintades nazis a Teruel Existe. Del perfumat locus amoenus, calcat de manera quasi idèntica pel capitalisme imperant, al Si vis pacem, para bellum: Si el rei vol corona, corona li darem. Limitar el significat exterior i reconèixer-nos dependents en la vulnerabilitat. Contextualitzar, pensar-nos i defensar-nos des d’aquesta. Plantar cara a l’alienació derivada de l’evolució d’un Estat amb una política i un sistema econòmic insostenible. Perquè Mallorca són restes, mals acumulats. Ni mallorquinitat ni mallorquinisme, sinó territori fragmentat i quasi desconegut, perdut, inimaginable. I en aquesta pèrdua o anonimat, podem trobar el sentit que la lògica del mercat, l’imaginari de la metròpolis, ens priva. Reconeixent-nos, reconstruint-nos un altre cop amb un nou imaginari i un nou sol. Fem Països Catalans radicalment horitzontals. Limitem l’ús que el capital fa de nosaltres i amb nosaltres amb un llenguatge materialista, desmitificador, que desglossi els usos contradictoris que importa la comunitat dominant. Mallorca és limitada –”sense límits no hi ha futur”, que diuen les ecologistes–, el mallorquinisme no hi és, i assumint aquest no-ésser és on tenim espai per canviar la gramàtica de les coses. Ni Estrella Dam, ni Pilotes, ni Ses Illes. Res. No sabem exactament què som, i en aquesta indefinició hi tenim tota la força. Com que no som res, podem decidir què volem ser. Siguem pirates, corsaris o moros, però no joguines ni ninots que fan sa pilota. Fem política de defensa, d’alliberament. Perquè ens deixin de tocar les pilotes. És a dir, els ovaris.
PD: Per esclarir, el propi Miquel Montoro, dels pocs al·lots que encara es volen dedicar al camp amb una vocació admirable, hi té poc o res a veure amb el present article, que només pretén reflexionar sobre com se’ns pensa, com se’ns produeix des de fora, un imaginari que moltes vegades els propis mallorquins hem arribat a engolir.
