Hi ha una fórmula que el poder del capital i els governs han trobat per ensucrar el que fan en matèria tecnològica: embolcallar decisions espúries en narratives que sonen bé. I encara funciona millor (gràcies a exèrcits de propagandistes, institucionals i voluntaris) si els governs escenifiquen un pols contra les grans tecnològiques que és pur teatre i res més.
Últimament, fan servir molt el relat de la sobirania tecnològica i convé precisar què vol dir i què volen dir. Sobirania és no estar sotmès a la capacitat de decidir d’algú altre, sinó decidir tu. Arrossega matisos de la sobirania popular i de textos hacktivistes com la Declaració d’independència del ciberespai, i remet a una cosmovisió que acompanyaria el bé comú: la tecnologia sobirana és aquella que obeeix qui la fa servir i que serveix qui en depèn, sigui una persona, una associació o una agrupació de persones.
Aquesta connotació és la raó per la qual estan segrestant el concepte i s’esforcen per ressignificar-lo. La Xina usa el concepte de sobirania digital en la seva llei de seguretat nacional, Rússia té lleis provigilància conegudes com “de l’internet sobirà”, i la Unió Europea promou una mena de pseudopatriotisme unióeuropeïsta fins al punt que el terme acaba limitant-se a dir “l’internet que volen els governs” i “compra el que és europeu”.
Res d’això és bo per a la IA com a tecnologia, ni per a la sobirania digital, ni per a la gent.
La pretesa lluita de la UE i d’alguns governs contra les grans tecnològiques és el mateix truc. El 2022, OpenAI feia arribar a la Comissió Europea un document en què demanava que la llei europea d’intel·ligència artificial considerés els seus productes, de manera que aigualia l’abast de la regulació, segons va publicar Time. El 2024 el Parlament Europeu va aprovar la llei incloent-hi diverses de les peticions d’OpenAI i el comissari Thierry Breton ho celebrava a X amb un cínic “Democràcia un, lobbies zero”. L’endemà, la CE va aprovar un reglament sobre centres de dades amb un article que copiava gairebé literalment una petició d’esmena de Microsoft per protegir-se de demandes d’informació, i el va mantenir tot i les queixes d’ONG i alguns eurodiputats. En les declaracions, governs i empreses es barallen; en els contractes i les lleis, van plegats.
Si enfoquem amb aquesta mirada el megacentre de dades projectat a Móra la Nova i Tivissa, es veu que els promotors parlen de sobirania digital, d’IA i de respecte per l’entorn de forma retorçada i enganyosa. L’empresa que el farà és pública en un 48,99 % (Estat espanyol i Generalitat de Catalunya) i privada en un 51,01 % (Telefónica, l’ACS de Florentino Pérez, el Banc Santander i Multiverse Computing). Majoria privada, doncs, per poc més d’un punt, i no deu ser casual: la llei només només obliga a respondre peticions d’informació pública les empreses que superen el 50 % de capital públic.
Del que es paga amb diners de tothom no en sortirà res digne de dir-se sobirà ni procomú: ni programari lliure ni models de pesos oberts, perquè la convocatòria europea no ho exigeix. Tampoc cap orientació social al que s’hi faci. Sí que reserva –quina casualitat– temps d’ús de la IA per als governs.
La intel·ligència artificial és un conjunt de tecnologies interessants, i les hauríem de reclamar per al bé comú. Hi ha models eficients que s’executen al dispositiu de qui els fa servir. Que no s’usin gaire no és perquè la IA necessiti centres de dades costi el que costi ni perquè no estigui clar que consumeixen menys, sinó perquè un ús distribuït no encaixa amb el model de negoci que impulsa el capitalisme d’amiguets. La centralització en instal·lacions enormes i el consum desmesurat de recursos són la manera com governs i tecnooligarques el sostenen: construir malgrat les necessitats ecològiques per a una demanda especulativa, no real, i, en aquest cas, a costa dels recursos de la Ribera d’Ebre.
Res d’això és bo per a la IA com a tecnologia, ni per a la sobirania digital, ni per a la gent. És una infraestructura feta amb aquests conceptes com a excusa, pagada per tothom, amb externalitats que pateix el públic i dirigida per unes poques grans empreses que usen retòrica buida com a coartada.
