A Portugal, l’estat d’emergència de 45 dies per lluitar contra la COVID-19 va acabar a principis de maig. A partir d’aleshores es va iniciar un programa gradual d’obertura i una lenta represa d’activitats. Però el retorn a la nova normalitat amaga una realitat que ve d’abans: igual que a altres països europeus, la precarietat laboral ja estructural que patien les classes populars portugueses s’agreuja amb la crisi generada per la pandèmia.
La gestió del coronavirus del govern del primer ministre socialista, Antonio Cósta, s’ha vist internacionalment com un exemple positiu. De fet, quan es compara amb països propers com l’Estat espanyol o Itàlia, sembla que va actuar amb més rapidesa i eficàcia en l’adopció de respostes necessàries per minimitzar els efectes del virus. Però si les mesures en l’àmbit sanitari semblen anar relativament bé, no és el mateix en el laboral: les polítiques adoptades no garanteixen la seguretat de les treballadores, ja marcades per una delicada inestabilitat, flexibilitat laboral i sous baixos des de fa anys. Això s’arrossega des de la crisi econòmica de 2008 i fins i tot abans, i no es pot deslligar de les mesures de tipus neoliberal que se’n van derivar.
L’executiu va controlar “la propagació de la pandèmia i la va mantenir a nivells que van evitar el col·lapse del sistema sanitari”, explica Maria Natália Alves, professora de la Universitat de Lisboa. Tanmateix, el dèbil món laboral portuguès se n’ha vist molt ressentit, lamenta aquesta experta en sociologia del treball.
Els ERTO, també a Portugal
A mitjans de març, el govern va promulgar una mesura que va flexibilitzar i facilitar les normes perquè les empreses poguessin acomiadar temporalment a través de la suspensió de contractes. Segons dades oficials, més de 800.000 treballadores van quedar incloses en aquest règim fins a finals de maig.
A més de 800.000 treballadores se’ls ha aplicat un expedient de regulació temporal d’ocupació, amb dades de finals de maig
A la pràctica, això va suposar una reducció aproximada d’un terç dels ingressos bruts de la gent treballadora, que passava a rebre un 70% del salari a través de fons públics, mitjançant recursos de la Seguretat Social, i el 30% restant a través de l’empresariat. Fins al 14 de maig, almenys 109.000 companyies van recórrer a aquesta modalitat. Com a contrapartida teòrica a l’acomiadament temporal, les empreses es comprometien a garantir que no deixarien les seves empleades a l’atur definitivament.
Una altra política adoptada va ser la de suport d’emergència a treballadores autònomes. L’ajuda va ser inicialment de 438 euros mensuals durant un període de sis mesos, i la quantitat màxima segons els casos es va augmentar l’abril a 635 euros, al nivell del salari mínim interprofessional.
L’ajuda d’emergència a les treballadores autònomes va ser inicialment de 438 euros mensuals per un període de sis mesos
Però aquestes mesures no garanteixen les necessitats de les treballadores en les seves expressions més diverses. Algunes dades de l’Institut de Treball i Formació Professional (IEFP) són preocupants. La taxa d’atur del país s’ha incrementat en un 29,5% des de febrer, i les perspectives més pessimistes del Banc de Portugal per al 2020 són que el nivell de desocupació acabi sent de l’11,7%, pràcticament el doble que l’any 2019 (6,5%).
“Malgrat que l’atur fins ara ha estat per sota” dels nivells que s’esperava, “el nombre sense precedents de treballadors acomiadats” en sectors com l’hostaleria, la restauració o el comerç fan preveure un “augment exponencial de l’atur si es confirmen els escenaris macroeconòmics més pessimistes”, adverteix Alves.
“La culpa no és del virus”
Però hi ha una altra problemàtica d’arrel prèvia que afecta la realitat quotidiana de la classe treballadora portuguesa: la precarietat laboral. La conjuntura de crisi sanitària actual posa de manifest com aquesta perjudica amb més intensitat les classes populars i forma part d’un procés en curs des de fa dècades que està basat en la flexibilització, la pèrdua de drets i la inseguretat creixent.
Alves relaciona l’evolució de la crisi actual amb les dinàmiques precàries ja presents: “El patró d’especialització de l’economia basada en salaris baixos” o “creixement del sector turístic” fa que el cop econòmic de la pandèmia “augmenti les desigualtats socials”. En aquest context, el clam de la Confederació General dels Treballadors Portuguesos (CGTP) no és casual: “La culpa no és del virus! La precarietat ja ve de lluny!”.
Un dels elements estructurals d’aquesta precarietat és que la regulació per facilitar i flexibilitzar l’acomiadament ja existia. Des del març, l’únic que ha fet l’Estat portuguès ha estat una simplificació del procediment. Com en altres països, aquesta política ha suposat una salvaguarda per a les empreses: el pagament de gran part del sou de les empleades l’assumia l’Estat amb diner públic.
Les grans empreses hi surten guanyant
La regulació d’acomiadament temporal ha estat usada per les empreses que probablement en tenien menor necessitat. Un estudi de CGTP de mitjans de maig va assenyalar que el 53,5% de les companyies més grans del país –amb més de 250 treballadores– es van afegir a aquesta mesura, però les empreses petites que s’hi van unir –amb menys de 50 empleades– eren només el 8,3%. Aquesta realitat fa que la suspensió dels contractes de treball comporti una interrupció dels drets laborals aconseguits històricament, cosa que reforça el règim de precarietat segons les necessitats de l’empresariat amb més poder i perjudica alhora les que segueixen treballant i ja estaven en situació precària. “La pandèmia empitjora d’una manera profunda i sobtada les desigualtats entre la societat portuguesa”, valora Alves. Segons l’experta, les empleades que ja patien una situació de major vulnerabilitat “veuen encara més amenaçades” les seves condicions, igual que va passar en la crisi de 2008.
El Bloc d’Esquerra xifra en 1.054 les denúncies per acomiadaments i abusos de diferents tipus comesos per empreses
A inicis de maig, el Bloc d’Esquerra xifrava en 1.054 les denúncies per acomiadaments i abusos de diferents tipus comesos per empreses, una realitat que hauria pogut afectar unes 102.000 empleades de diverses maneres. El motiu principal de les denúncies feia referència a “empleats precaris” acomiadats. Però va afectar també treballadores en diferents tipus de condició: les primeres acomiadades foren les que es trobaven en període de proves, “totalment desprotegides”. Un altre cas van ser les autònomes, que van quedar-se sense feina per no tenir una base de drets emmarcada en la legislació laboral. Una altra casuística la van patir les treballadores subcontractades o empleades temporalment, “acomiadades en acabar-se el contracte o a vegades fins i tot abans, fora de la llei”. Per últim, hi ha el cas de companyies que van aprofitar per “fer fora els treballadors abans d’acollir-se a la nova legislació d’acomiadament”, una realitat que denota la seva desprotecció.
Dins del procés de flexibilització gradual, el govern ha presentat recentment l’anomenat Programa d’estabilització econòmica i social (PEES), pendent de ser validat pel Parlament, i que requereix l’aprovació d’un pressupost suplementari per al 2020 que es votarà a principis de juliol. Aquest pla comporta també una actualització del règim d’acomiadament temporal, que s’estendria fins al desembre amb certes modificacions.
“Queda veure si les mesures pal·liatives” plantejades pel govern portuguès i el pla d’ajuts europeu que negocia la Comissió Europea reverteixen “l’augment de desigualtats que ja es produeix”, remarca Alves. Amb tot, caldrà fer un seguiment intens d’aquest paquet de mesures per valorar si aporten un major grau de suport a les treballadores, tant a les que vivien en situació precària com a les que s’hi han vist abocades.
