El 19 de juliol es compleix el desè aniversari de l’inici de la Revolució de Rojava, la regió del Kurdistan de Síria on la població es va alçar contra la repressió del règim de Bashar al-Assad i contra la violència de l’Estat Islàmic, tot impulsant un projecte democràtic d’autonomia. Amb els principis del Confederalisme Democràtic, que promouen el lideratge de les dones, la democràcia directa i la convivència entre els pobles, avui dia es desenvolupa a través de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria. En els darrers anys s’hi han sumat al projecte regions de majoria àrab i hi conviuen diverses ètnies i religions. Tot i seguir enfrontant les amenaces de Turquia i de l’Estat Islàmic, el projecte segueix avançant i consolidant-se com l’alternativa democràtica a la regió.
Enguany, i en vistes de la més que probable invasió turca, el 6 de juliol, l’AANES (Administració Autònoma del Nord i Est de Síria) va decretar l’Estat d’Emergència a tots els territoris. Uns dies, més tard, el 12 de juliol, Estats Units anunciava a través de les Forces de Comandament Central del Estats Units que havia aconseguit eliminar un dels líders de l’Estat Islàmic (EI), Maher al-Agal, a Jinderes, Afrin. L’aparició d’elements de l’EI i les amenaces de Turquia no estan exemptes d’interconnexió.
En vistes de la més que probable invasió turca, el 6 de juliol, l’AANES (Administració Autònoma del Nord i Est de Síria) va decretar l’Estat d’Emergència a tots els territoris
L’element en qüestió era un dels presumptes líders d’Estat Islàmic i va rebre l’atac d’un dron quan anava en motocicleta amb un altre càrrec preumpte càrrec de l’EI, que també hauria mort uns dies després. Circulaven per un dels districtes de l’Afrin ocupat per Turquia i que està sota control de la facció de mercenaris gihadistes Ahrar al-Sharqiya. Segons, Ferhad Shami, cap del centre de mitjans de les Forces Democràtiques de Síria (SDF), al-Agal portava al damunt documentació (en turc i àrab) expedida pel Consell Local d’Afrin que instaurà el govern turc a la regió ocupada.
No és estrany que membres d’EI circulin lliurement per Afrin, ja que en els tres anys i mig que la regió porta ocupada s’ha convertit en un santuari pels mercenaris gihadistes a sou de Turquia, on cada dia es violen els drets humans de la població. L’enfortiment de l’EI (que el 2019 va perdre el seu últim bastió, a l’Est de Síria) és només una mostra dels riscos de desestabilització de la zona si Turquia envaeix més territori de Rojava, que tindria un gran impacte no només sobre el projecte de l’AANES, sinó sobre tot l’Orient Mitjà.
Afrin sota ocupació turca
Afrin, regió originalment de majoria kurda, tot i haver estat una de les més pròsperes del Nord i Est de Síria, està ocupada per Turquia i els grups de mercenaris gihadistes de l’autoanomenat Exèrcit Nacional de Síria (SNA, per les sigles en anglès) des de l’operació Branca d’Olivera de principis de 2018. Allà es viu una ocupació dirigida per Turquia (qui considera Afrin part de la província turca de Kilis) i regentada pels grups de l’SNA, que s’han repartit els diferents territoris.
Afrin, igual que Serê Kaniye i Tel Abyad (ocupades a finals de 2019 en l’operació Font de Pau), és ara una pedrera pel gihadisme, on tant l’EI com els grups que conformen l’SNA gaudeixen de la seva part del pastís, tenen centres d’entrenament i hi viuen (a cases robades a la gent desplaçada) a canvi de controlar i sotmetre la població civil.
Organitzacions sirianes com Syrians for Truth and Justice o Syrian Human Rights publiquen informes periòdics sobre les diverses violacions als drets humans de la població civil a les regions d’Afrin, Serê Kaniye i Girê Spî, que inclouen detencions arbitràries, tortures, violacions i fins i tot assassinats, moltes vegades sota el pretext d’haver col·laborat amb l’AANES.
Influència de la situació interna
Fa dues setmanes vam veure com el govern espanyol feia d’hoste a les potències de l’OTAN que es reunien a Madrid, entre elles Turquia amb el seu president Erdoğan, qui es va fotografiar al costat de Pedro Sánchez.
Un dels objectius principals de la cimera, a més de repudiar les actuacions de Rússia a Ucraïna i donar suport militar a aquesta, va ser parlar de les “amenaces a la seguretat al flanc sud” –una perspectiva que també interessa a Turquia–, especificant la “inestabilitat” de les regions del nord del continent africà i de l’Orient Mitjà.
A l’informe trilateral signat pels tres països Turquia insta Suècia i Finlàndia a “no donar cap tipus de suport a les Unitats de Protecció del Poble (YPG) ni al Partit d’Unió Democràtica (PYD)”
Per tal de materialitzar l’adhesió llampec de Suècia i Finlàndia a l’OTAN, l’únic impediment eren les reserves d’Erdoğan. El president turc assegura que Suècia i Finlàndia donen auspici a terroristes i fins i tot va demanar l’extradició a Turquia de 45 persones, suposadament membres del PKK, FETÖ, el Moviment de Gülen i grups de l’esquerra revolucionària turca com TIKKO. A l’informe trilateral signat pels tres països Turquia insta Suècia i Finlàndia a “no donar cap mena de suport a les Unitats de Protecció del Poble (YPG) ni al Partit d’Unió Democràtica (PYD)”. No només això, també va aconseguir que s’aixequés el veto a la venda d’armes que es va imposar l’any 2019, precisament per la invasió de la regió kurda de Serê Kaniye.
Les ambicions de la Turquia d’Erdoğan sempre han estat imperialistes i amb mires a posicionar-se com la potència més influent de la regió. Però ara més que mai necessita refermar el seu poder, també a escala interna. La situació econòmica interna és complicada i el govern de l’AKP ha anat perdent popularitat quan és a menys d’un any de les eleccions. En aquest context, es reiteren les agressions racistes als carrers turcs, i la població siriana n’és una de les víctimes principals.
“Zona de seguretat” de 30 quilòmetres
El pla de la zona de seguretat d’Erdoğan es va iniciar el 2019 coincidint amb l’operació Font de Pau, quan Turquia ja va exigir la retirada de les YPG/YPJ d’una franja de 30 quilòmetres des de la frontera turca, és a dir, dins del territori del nord i est de Síria. L’objectiu és suposadament “purgar de terroristes i facilitar la tornada” d’un milió de refugiades sirianes que es troben a Turquia, moltes a camps de refugiades. Aquests 30 quilòmetres inclouen ciutats importants i de majoria kurda com Kobanê, Amûde, Qamişlo o Derîk, i hi viuen prop de 2,7 milions de persones.
A tot això cal sumar-hi l’operació Branca d’Olivera del 2018 (que va afectar tota la regió d’Afrin) i l’Operació Font de Pau de 2019 (que va afectar les ciutats de Serê Kaniye i Girê Spî). A més, Turquia l’any 2018 va llançar l’operació Escut de l’Èufrates (que va suposar la incorporació de les ciutats de Marea, Azaz i al-Bab). I finalment l’any 2020, a Idlib, al nord-oest de Síria, Turquia va llençar l’Operació Escut de Primavera per reforçar la seva presència en aquesta regió.
Amenaçades Minbic i Tel-Rifaat, però també Kobane i Ayn-Issa
Ara, Erdoğan, apunta cap a Minbic i Tel-Rifaat, regions estratègiques en l’àmbit militar, però que també significarien un cop dur pel projecte democràtic de l’AANES. Minbic és una de les quatre regions àrabs que es van afegir a l’AANES i la zona Tel-Rifaat, a més, alberga al voltant de 150.000 refugiades (de les 300.000 que van haver de sortir d’Afrin). Actualment, els bombardejos i les operacions amb drons ja són habituals. Les últimes setmanes, un mínim de vuit combois de l’exèrcit turc han arribat a les zones de Marea i Azaz, ocupades per Turquia i situades al nord-est de Tel-Rifaat. Un clar indici de la preparació d’una ofensiva massiva.
No obstant això, també s’especula amb la possibilitat que Kobane i Ayn-Issa també en siguin objectius. Amenaçades en altres ocasions però fins ara mai envaïdes. Kobane suposaria un objectiu ambiciós per la càrrega simbòlica de les dures batalles que s’hi van viure a l’inici de la Revolució de Rojava. Una operació de tal magnitud provocaria un desplaçament massiu de població i modificaria la demografia de les regions originalment kurdes a l’oest de l’Eufrates.
SNA, un exèrcit vinculat al gihadisme
L’Exèrcit Nacional de Síria (SNA), altrament anomenat Exèrcit Lliure de Síria o FSA, és com s’anomena el paraigües que aplega una trentena de faccions d’ideologies properes al gihadisme, algunes de les quals amb vincles amb Estat Islàmic o al-Qaeda. Es calcula que sumen uns 100.000 membres. La majoria d’aquestes faccions han participat en les quatre operacions d’invasió de Turquia, com és el cas de les regions d’Afrin, Serê Kaniye i Girê Spî. Un cop acabades les operacions militars turques, a les diferents faccions se’ls ha adjudicat el control d’un territori determinat. Turquia paga el sou dels mercenaris, els dona suport logístic i formació militar. Així, les faccions de l’SNA són una peça clau per dur a terme les invasions al nord i est de Síria.
Un cop acabades les operacions militars Turquia paga el sou dels mercenaris, els dona suport logístic i formació militar perquè controlin un territori determinat
Recentment, Turquia ha reemplaçat alguns d’aquests grups de certes zones d’Afrin, els que es trobaven en les zones del front, per mercenaris del grup HTS (una facció que va sorgir d’al-Qaeda), que fins ara es trobaven preferentment a la zona d’Idlib. Això indicaria preparacions d’una ofensiva, segons explica Ferhad Shami, el cap de mitjans de les Forces Democràtiques de Síria.
Atac a una presó i amenaça a un camp de refugiades
El camp de refugiats al-Hol, a prop de la ciutat de Heseke, aplega 60.000 refugiades. Allà hi conviuen membres i simpatitzants de l’EI amb població desplaçada que no hi té res a veure. Moltes d’aquestes persones són iraquianes que van sortir de la seva terra justament per l’amenaça de l’EI i no hi han pogut tornar. A més d’iraquianes i sirianes, també hi ha altres nacionalitats, com estatunidenca, canadenca, britànica, sueca, finesa, francesa, alemanya, suïssa, belga, danesa, russa, kazakha, i un llarg etcètera. S’estima que moltes d’aquestes persones van viatjar a l’Orient Mitjà per unir-se a Estat Islàmic i, moltes, especialment dones de combatents i menors, són a l’espera de ser repatriades pels seus països per a ser jutjades.
Estat Islàmic porta mesos avisant que té l’objectiu de dur a terme una altra macro-operació des d’al-Hol. Aquesta operació tindria la magnitud, avisa, de la que ja va fer a la presó de Al-Sina’a, a Heseke, el gener d’aquest any, coordinada en paral·lel per presos i gihadistes des de l’exterior. A l’interior van prendre com a ostatges i van matar cinquanta persones, i van aconseguir armes i explosius suficients per poder escapar un cop esbotzats els murs. Posteriorment, es van amagar i atrinxerar pels barris veïns, mentre que un grup prenia el control de les ales de la presó. La batalla va durar deu dies i hi van participar uns 300 membres de l’EI. Més tard, les SDF van confirmar que molts atacants havien arribat des de Serê Kaniye i Girê Spî. Un centenar d’integrants de les SDF, de les Asayish (forces internes de seguretat) i de personal de la presó hi van morir, també un nombre important de civils. Tot i les crides que l’Administració Autònoma, una administració que no compta amb els recursos d’un Estat, està fent durant anys, els països amb nacionals seus vinculats a l’EI que es troben al nord i est de Síria no se’n fan càrrec o ho fan a un ritme molt lent.
Interessos d’altres actors
El diàleg del règim sirià amb l’AANES sempre han estat escàs, fins ara, quan l’amenaça de Turquia d’envair més territori sirià es va materialitzant, sembla que podria haver-hi certa col·laboració tàctica per frenar l’avanç de Turquia.
Tot i els rumors que els Estats Units hauria demanat la cessió de Minbic al règim turc, públicament ha reiterat el seu suport al Consell Militar de Minbic. L’administració Biden segueix tenint interessos en el nord i est de Síria: una barreja de l’interès pels pous de petroli de la regió i per l’aliança tàctica que té amb les forces democràtiques sirianes contra l’EI. En paral·lel, no podem oblidar que Turquia i els Estats Units segueixen sent socis a l’OTAN.
No obstant això, segons el Centre d’Informació de Rojava, la posició de Rússia respecte dels actuals plans d’Erdoğan seria més rellevant, ja que posseeixen més bases a les zones de Minbic i Tel-Rifaat. El posicionament de Rússia acostuma a determinar-se pel que en pugui extreure, com ara el rèdit geoestratègic de desplegar nous traçats pels seus gasoductes. “Rússia, a priori no té interès en la invasió, però, li seria més fàcil tornar a arreplegar el terreny sota control de Turquia que sota control estatunidenc. I clar, les operacions a Ucraïna també juguen un paper en el que passi a Síria”, diu l’investigador del Centre d’Informació de Rojava, Sasha Hoffman.
L’Iran és també un actor que ha adquirit rellevància. Pels seus moviments, no sembla tenir interessos en un avanç de Turquia, especialment en la zona de Tel-Rifaat, ja que les ciutats de majoria xiïta de Nubl i al-Zahraa, que es troben al sud de Tel-Rifaat quedarien exposades a Turquia i als seus grups de mercenaris. De moment, el que sabem de segur, és que Iran serà l’amfitrió de la pròxima trobada entre Turquia i Rússia el 19 de juliol. Coincidint amb el desè aniversari de la Revolució de Rojava, Erdoğan es reuneix amb Putin a Teheran i es preveu que arribin a algun tipus d’acord. Com ja és costum, Turquia, com a part de la seva guerra psicològica, podria iniciar la nova fase invasiva coincidint amb aquesta data, per la càrrega simbòlica que té per a la població.
Conseqüències d’un nou atac
La presa dels territoris de Minbic, Tel-Rifaat, Kobane i Ayn Issa, seria un pas important per implementar l’anomenada “zona de seguretat” de 30 quilòmetres, que podria portar més inestabilitat i un enfortiment de l’EI.
Si Turquia envaeix aquesta franja del nord i est de Síria, quedarien sota el seu arbitri les presons amb més membres d’Estat Islàmic i provocaria un desplaçament massiu de població civil
Si Turquia envaeix aquesta franja del nord i est de Síria, quedarien sota el seu arbitri les presons amb més membres d’Estat Islàmic i provocaria un desplaçament massiu de població civil. Es posaria en perill la llibertat religiosa i de culte d’altres minories ètniques i religioses, entre elles la població yazidita que el 2014 va patir un genocidi a mans de l’Estat Islàmic i també suposaria un risc per a les comunitats cristianes. A més, es podrien perdre molts serveis públics aconseguits per l’Administració Autònoma, com les infraestructures energètiques bàsiques de petroli i gas que es troben a l’àrea de Derîk, dues de les tres universitats públiques, alguns hospitals públics, entre altres serveis.
Els diferents actors dels pobles del Kurdistan i del nord i l’est de Síria ja s’han mostrat determinats a seguir defensant la revolució i la seva manera de viure davant de règims autoritaris i més encara quan la data del 19 de juliol fa que l’esperit de la Revolució de Rojava sigui especialment viu.
