El naturisme és un moviment que ressegueix un fil d’arrels històriques. Ja a l’antiga Grècia, les quatre escoles filosòfiques –Plató, Pitàgores, Diògenes i Epicur– compartien uns ideals naturistes, amb eixos fonamentals com el vegetarianisme i el mite del retorn a la natura. El nudisme també era la tònica en competicions i exercicis atlètics, sobretot entre els homes.
A mitjans del segle XIX, emergia de nou el moviment en una Alemanya immersa en la industrialització i el liberalisme. La crítica a l’artificialitat de la vida moderna i el progrés heretat de la il·lustració es van combinar amb un vessant naturòpata, que difonia els beneficis que representava per al cos humà el contacte amb la natura. S’estenia el nudisme, el vegetarianisme i els exercicis a l’aire lliure, com l’excursionisme o els banys de mar.
Antònia Maymón i Federica Montseny van promoure el naturisme entre les masses proletàries dels inicis del segle XX
També hi van tenir a veure els corrents higienistes de l’època, que van impulsar avenços sanitaris en l’esfera pública i privada. Primer, amb un canvi d’hàbits en l’àmbit privat dels cossos i de les llars, amb mesures com la ventilació, l’ús de sabó, la prevenció de malalties venèries… Més tard, amb la voluntat de sanejar les ciutats i posar fi a epidèmies, la insalubritat i l’amuntegament, es va impulsar una profunda transformació urbana i del sistema social. Dimensions com la sexualitat, la salut, l’urbanisme o la higiene pública es convertien en estratègies dirigides a governar a la població; els nous règims biopolítics, segons les paraules del sociòleg Michel Foucault.
L’experiència naturista alemanya va tenir un trist desenllaç. Fragments d’aquesta perspectiva higienista, combinades amb factors com l’exaltació del cos, l’espai vital-natural que cada ciutadà alemany reclamava i la preservació de la sang alemanya, van derivar en una cosmovisió imperialista i racista, que inspiraria part del programa i l’ascens del moviment nacional-socialista.
El naturisme llibertari
A la península Ibèrica, les primeres dècades del segle XX foren d’efervescència social, política i cultural, amb una força creixent de les organitzacions obreres i un ambient prerevolucionari. Influenciades per l’icarisme, el fourierisme i la difusió que en van fer anarquistes com Antònia Maymón o Federica Montseny, els corrents naturistes van aterrar amb força entre les masses proletàries. “La branca naturista llibertària fou la més transgressora i l’única en barrejar naturisme científic i pensament filosòfic, introduint valors que podrien considerar-se com a precursors de les posteriors idees ecologistes”, explica la historiadora Maria Carmen Cubero.
Dolors Marín també recull a Espiritistes i lliurepensadores l’explosió contracultural d’aquells anys: “Es tractava d’un laboratori d’idees trencadores, en ebullició, d’alternatives oposades al capitalisme, d’un ensenyament autodidacta que no provenia del sistema. Els militants aprenien de les autoedicions i de la premsa obrera i recorrien a metges propers a la classe treballadora com el doctor Ferrandis, Nicolas Capó o Isaac Puente”. I explica com l’esperantisme, l’espiritisme, la trofologia, l’exploració d’alternatives energètiques, el laïcisme combatiu, l’eugenisme, l’exploració de les sexualitats o els moviments per a l’emancipació de la dona també foren corrents sorgits llavors. Cal destacar també l’excursionisme dins d’aquesta explosió.
L’any 1989 es van abolir les consideracions morals del Codi Penal i el 1995 es van derogar els delictes d’escàndol públic
Els diumenges, els obrers anaven en grup a la natura, confraternitzaven i escapaven del control al qual els sotmetia la fàbrica, el patró o el mateix sindicat. L’any 1925, el metge rural Isaac Puente va difondre en entorns obrers un manifest naturista-excursionista per fer front al que anomenava la “incultura física” de l’època. Una obra memorable i vigent, compilada ara en el llibre Alpinismo (Piedra Papel, 2019).
L’extensió d’aquestes pràctiques va anar acompanyada de publicacions com Pentalfa o Ética y Iniciales, congressos i trobades divulgatives, colònies anarco naturistes, lligues vegetarianes, projectes pedagògics, ateneus i grups naturistes.
Mort i renaixement
La Segona República va suposar un període d’explosió naturista, tot i la repressió de l’Estat, per part de grups feixistes i de la burgesia catalana –molt lligada a l’església–, que ho titllava de pornogràfic i immoral. La posterior Guerra Civil i el franquisme van aniquilar completament aquestes pràctiques, destruint locals o detenint els seus membres. La persecució va ser total durant quaranta anys.
El 1978, l’obertura sociopolítica a l’Estat espanyol va permetre experimentar les primeres escletxes de nudisme clandestí a les platges de Pals o Sant Pol de Mar. A la localitat almerienca de Vera s’inaugurava un any després el primer càmping nudista de l’Estat espanyol, una zona que amb els anys es convertiria en un icònic pol d’atracció turístic-naturista. Però encara quedava camí per recórrer. La campanya “Tetiñas Free” de l’any 1983, propiciada arran de la detenció de catorze banyistes nus, va donar una gran visibilitat al nudisme i a la seva despenalització. L’any 1989 es van abolir les consideracions de tipus moral del Codi penal i el 1995 els delictes d’escàndol públic van ser derogats. El nudisme quedava oficialment legalitzat a qualsevol espai públic.
Cossos nus arreu del món
En general, la nuesa i la seva percepció social sol quedar influenciada pels factors religiosos, morals o culturals que imperen a cada regió del món. Més enllà de països amb tradició o amb un circuit turístic-nudista potent, la majoria de regions toleren el nudisme tan sols en unes poques zones o platges reservades. En moltes altres, sobretot del continent africà i asiàtic, aquesta pràctica es mou entre la il·legalitat i la repressió, i sovint és considerada obscena o provocativa, i ni tan sols es tolera el topless.
Hi ha països amb una àmplia tolerància. Tot i el retrocés que pateix el moviment en l’actualitat, sobretot entre les més joves, a països com Alemanya fa més de cent anys que existeix la Freikörperkulture (FKK) (“cultura del cos lliure”). A zones rurals, però també a ciutats com Munic, on disposen de parcs, jardins, balnearis, saunes, rius i llacs urbans a on poder practicar el nudisme. L’Estat francès també compta amb una gran xarxa d’espais naturals, càmpings, restaurants i hotels naturistes així com amb el reconeixement, suport i polítiques de promoció per part de les administracions.
Països com Holanda, Regne Unit o Irlanda segueixen un model amb iniciatives comercials com els clubs privats. Croàcia disposa de més de trenta establiments hotelers naturistes, un sector turístic que ha experimentat un important creixement en els darrers anys.
