Impressions

Okupa't

02/03/2016

Cal ser molt valent per deixar d'ocupar-se. Ocupem el temps per no ocupar-nos de nosaltres. Ocupem l'agenda per assenyalar que, d'una manera o altra, estem vives. Ens ocupem i ens preocupem per no okupar-nos. Ens tenim deshabitades. Però és que mudar-se a les entranyes fa molta por. Però és que mudar-se a les entranyes és ferir-se. I ningú no vol ferir-se. Aquí, tots volem estar bé. Encara que no sapiguem quina merda vol dir això ni si realment volem estar bé.

Bé. Aspirar al bé sempre va ser suspendre. Ara, tampoc caldria anar a buscar la matrícula d'honor. O potser sí. I en l'art d'okupar-se, la matrícula d'honor no és seguir més de tres setmanes seguides la nova dieta vegandetoxchucruktwrf (afegir-hi més consonants perquè quedi interessant), sinó entrar a viure a l'edifici abandonat que som. Simplement entrar a viure suposa un 11 sobre 10 perquè, hòstia, quina por que fa tornar a Casa i contemplar les restes del naufragi!

Okupar-se esperant el nou desallotjament és Viure (amb V majúscula). Perquè el cos que som mai no ens pertany. Però que no hi hagi pertinença no ens pot portar a l'abandonament. Compte! Abandonar-nos no és atipar-se de Phoskitos o no sortir a córrer, abandonar-nos és aspirar a estar . Bé, bé, bé: l’estat precuinat de l'ésser. Estat del Benestar. Abandonar-nos suposa deixar-nos ser per uns altres. Parlar amb les seves expressions. Pensar amb els seus criteris. Deixar-nos utilitzar amb una finalitat comercial o laboral. Això és l'abandonament. Okupar-se és arrabassar per a si i per a la comunitat, acollint la mola que som i omplint-nos de Vida (amb V majúscula), la nostra, la torta i manca, que sempre floreix entre la runa com una mala herba.

Abandonar-nos suposa deixar-nos ser per uns altres. Parlar amb les seves expressions. Pensar amb els seus criteris

Deia que, simplement, entrar per la porta de l'edifici abandonat que som és matrícula d'honor. Simplement entrar. Només això. Perquè entrar significa, primer de tot, ubicar-nos entre tant d’edifici de nova construcció domotitzat; segon, acceptar l'estat de deteriorament de la infraestructura i, tercer, mantenir la intenció de convertir aquest espai que som en una llar. I, per fer que una mateixa sigui una casa, cal tenir els ovaris molt ben posats, ja que s'han passat tota la nostra vida (i la de les nostres àvies) ensenyant-nos que nosaltres no ens pertanyem, que elles són un canal de pas, que nosaltres som màquines productores de somriures, carícies i humans.

Okupar-se per ser desallotjada i, després, tornar i habitar-se de nou. Un cicle sense fi en el qual les forces flaquegen si se cedeix a l'estat precuinat de la seguretat: compravenda o lloguer. No podem comprar-nos mitjançant una hipoteca perquè ens perdrem o, pitjor, ens desnonaran. Tampoc tenim els recursos emocionals, entre altres, per comprar-nos al comptat. Si som inquilines i lloguem, haurem de viure d'acord amb les normes de l'arrendatari. Hi ha una bretxa per on sortir a respirar: la nostra okupació.

Omplim els nostres dies d'okupacions per fugir de la nostra ocupació. Quedar-nos quietes i observar com hem estat construïdes i venudes en promoció fa por, pànic, terror, però és el primer pas per tornar a Casa. Aquesta quietud és la que permet Veure'ns (amb V majúscula). És aquest silenci on les entranyes es recullen en un puny, el que ens interpel·la, el que ens crida: a la merda les ocupacions i les preocupacions. Okupa’t! Per tu, primer. Després, per totes les meves companyes i pels meus companys.

Erika Irusta R.

Animal vulnerable. Pedagoga Menstrual
Escrit en fase ovulatòria

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: