Sí, la nostra mar també bombeja onades, a la Mediterrània també se surfeja. Amb una mitjana de 130 dies d’onades a l’any –la majoria els dies de tardor i hivern– a poc a poc el surf es va fent lloc a casa nostra. Platges com la de Cullera i Borriana al País Valencià, o Port Ginesta, Montgat o la Barceloneta a Catalunya, són alguns dels spots –llocs– on es concentra aquesta activitat d’orígens polinesis els dies que la mar brinda les tan apreciades ondulacions per la nombrosa comunitat surfista, que viu de cara al mar i enganxada a les previsions meteorològiques. Va ser a mitjans dels 70 quan es van començar a veure surfistes per la costa mediterrània, però no és fins a la dècada del 2000 que el surf comença a esclatar de forma significativa al nostre litoral.
Els inicis al bell mig del Pacífic
Abans de la colonització europea, a la Polinèsia, el surf tenia una importància religiosa. Es fabricaven planxes amb fusta sagrada dels arbres koa i wiliwili. Els sacerdots beneïen les marejades, colpejaven l’aigua amb plantes per a provocar mar de fons i algunes platges tenien temples perquè les devotes pogueren resar a les onades.
Homes i dones, vells i joves, reialesa i poble, tothom surfejava a Hawaii. Segons expliquen els historiadors Peter Westick i Peter Neushul, “si les onades eren bones, cessava qualsevol propòsit de treballar i només quedava el desig de gaudir”. Aquesta filosofia de vida encarada a l’oceà s’explica pel fet que, segons el periodista nord-americà William Finnegan, “a les illes de Hawaii gaudien d’un vast excedent de productes alimentaris, i la seua població no només eren molt bones pescadores, agricultores especialitzades en el cultiu de bancals i caçadores, sinó que també sabien construir i explotar un complex sistema de piscifactories”. El festival de la collita durava tres mesos, durant els quals explotava la febre del surf i es declarava oficialment prohibit el treball.
Aquest estil de vida orientat a cavalcar les onades no va agradar als primers missioners calvinistes que van arribar a les illes el 1820. Finnegan explica que Hiram Bingham es va trobar envoltat de surfistes abans inclús de trepitjar terra, i els descrivia com a “cridaners, salvatges semidespullats i bàrbars”. Vint-i-set anys més tard, el mateix missioner redactava: “A mesura que la civilització avança, el declivi i la caiguda en desús de la pràctica del surf donen mostres de l’augment de la modèstia, la indústria i la religió”.
A poc a poc, la cultura hawaiana, i amb ella el surf, va quedar relegada a àmbits domèstics i la seua població, delmada per les malalties que van portar els colonitzadors entre 1778 i 1893. El 1843 la història va fer un gir. Segons explica la professora de la universitat de Hawaii Kerry Inglis, “les organitzacions de colons terratinents estatunidencs, amb el suport militar dels marines dels Estats Units, van desembarcar a l’arxipèlag i van enderrocar el Regne de Hawaii i amb ell la reina d’aleshores, Liliuokalani. Tot seguit comença un període de colonització que arriba fins avui dia”.
Per sort, la pràctica del surf va sobreviure gràcies a unes poques hawaianes, però sobretot gràcies a Duke Kahanamoku. Aquest nadador va guanyar una medalla d’or als Jocs Olímpics de 1912, es va convertir en una celebritat internacional i va començar a fer exhibicions de surf per tot el món.
Indústria, màrqueting i contaminació
És a la dècada dels 50 quan el surf modern comença a explotar a la costa californiana, gràcies, sobretot, a l’auge de la indústria aeroespacial de la zona, que va permetre descobrir nous materials ultralleugers per a la fabricació de planxes. S’engega la maquinària de producció en massa i la cultura surfer s’estén com la pólvora per les ciutats costaneres de l’oest dels Estats Units. Els cossos joves bronzejats i de cabells rossos cremats pel sol comencen a ser l’ingredient estrella d’una altra indústria, la del màrqueting, que focalitza els seus esforços en passar d’una cultura del surf –més ecologista, en defensa de les platges i oceans– a una moda del surf –on l’estètica i la marca prevalen per sobre de l’essència de respecte per la natura que havia impulsat aquest esport des dels seus inicis.
Segons la fundació Surfrider Foundation, avui dia es calcula que hi ha més de 23 milions de surfistes arreu del món. Per abastir aquesta demanda, cada any es fabriquen 400.000 planxes amb materials tòxics, com l’espuma de poliuretà o la resina sintètica.
La discriminació de la surfista
Igual que en la resta d’esports, en el surf les dones també sofreixen les conseqüències del patriarcat. La discriminació per raons de gènere es veu reflectida en la hipersexualització del cos femení i també en la dificultat de les dones per aconseguir patrocini per poder competir al més alt nivell.
El cas de la surfista brasilera Silvana Lima és un dels més paradigmàtics. Ha sigut vuit cops campiona del Brasil i dos anys consecutius subcampiona del món; malgrat això, s’ha hagut de pagar els viatges per competir en el circuit mundial de la seua pròpia butxaca. “Si no ets una barbie no tens espònsors”, afirma Lima en una entrevista a la BBC, on explica com “les marques de surf volen que a part de ser surfista sigues una model. Com que no complia amb els cànons de bellesa, em vaig quedar sense patrocinadors, exclosa i desplaçada, i he hagut de pagar-me jo mateixa els desplaçaments del campionat mundial”.
Surf com a integració social
Lliscar sobre les onades també ajuda moltes joves en risc d’exclusió social o immerses en situacions d’extrema violència i conflictivitat a portar una vida més sana i segura.
La favela de Rocinha és una de les més grans del Brasil, i prop d’un 22% de la seua població viu sota el llindar de pobresa. Allà, Marci da Silva va fundar anys enrere l’Associació de Surf de Rocinha (ASR), amb l’objectiu de “treure el jovent dels carrers i així evitar que siguen víctimes de la violència (policial i de bandes criminals) que es viu a Rocinha”. L’ASR es finança a través de reparacions de planxes de surf i donatius. Avui dia, centenars de joves han passat per l’entitat, i algunes d’elles han arribat al circuit professional del surf brasiler.
Per abastir els 23 milions de surfistes d’arreu del món, es fabriquen 400.000 planxes anuals amb materials tòxics
A la costa oest de Colòmbia es troba el Chocó, una de les regions que ha patit amb més virulència el conflicte armat del país sud-americà. En aquest territori banyat per l’oceà Pacífic trobem Termales, una petita localitat –de 200 habitants– dedicada a la pesca, on fa sis anys es va fundar el Club de Surf del Chocó. Nestor Tello és l’ànima del club, instructor i veí del poble, i explica com “el surf ens ajuda a tirar endavant la nostra comunitat i que els nens s’allunyen de la violència i les drogues”.
També amb una costa amb onades, però a l’altra banda del món, es troba la regió palestina de Gaza. En la mateixa platja on l’exèrcit israelià va assassinar quatre nens de la mateixa família l’estiu de 2014, els membres del Gaza Surf Club practiquen aquest esport cada cop que la Mediterrània els brinda l’oportunitat. Segons afirma Shorouq Abu Ghanem, una jove surfista de 20 anys, “el surf ens aporta esperança, a la mar trobe la meua llibertat”.
Tornar a l’essència: la fusta
La consciència ecologista sempre ha format part del surf, ja que la natura, i en particular el mar, és indissociable d’aquest esport. A casa nostra un dels referents és Sergi Galanó, surfista i artesà de la fusta. Galanó, que fa surf des dels onze anys, explica com “cap al 1988 era gairebé impossible creuar-te amb algú a l’aigua, érem molt pocs”. Aquest català originari del barri de les Corts de Barcelona, el 2002 va decidir deixar l’estudi de disseny on treballava i marxar als Pirineus a portar un refugi de muntanya. Va començar a treballar la fusta “per necessitat”, fent taules, lliteres i altres estris per al refugi. A poc a poc, va agafar més destresa i es va animar a construir la seua primera planxa de surf, que era de fusta d’atzavara, una pitera molt comuna a les costes de la Mediterrània. “Amb la fabricació de planxes de fusta se m’ajuntaven les meves passions de forma natural: l’ecologisme, el surf, el disseny industrial i la natura”, explica.
Anys més tard, Galanó ha creat la seua pròpia marca de planxes: Flama Surfboards. Amb el taller a Premià és un dels pioners de la construcció de planxes de surf ecològiques en l’àmbit europeu. Malgrat que són poques les qui s’animen amb l’autoconstrucció de planxes, saben que amb els materials biodegradables i respectuosos amb el medi ambient és on està el futur: “Ens trobem que la gran indústria està observant els garatges de la gent per agafar idees”.
Ni patents ni grans inversors, Galanó explica com s’ha portat a la pràctica la premissa del do it yourself en el món de la fabricació en fusta. A base de prova i error i compartint els aprenentatges en fòrums, blogs, etc., cada dia creix el nombre de persones que s’interessen per aquesta tècnica de construcció, on es rescata l’essència d’aquest esport.
Una mostra del creixement, ens explica Galanó, és “la bona acollida que va tindre el primer European Wooden Surfboard Meet que vam realitzar l’estiu passat a Cantàbria. Ens esperàvem ser molt pocs i vam reunir gairebé 80 persones d’arreu d’Europa”.
A part de construir planxes, Galanó també és actiu en diverses lluites per la defensa del territori, com per exemple la plataforma contra el dragatge al Maresme o l’organització Surf & Nature Alliance, que lluita per la preservació del medi marí i les seues costes i trencants de surf.
