El context d’estat d’alarma –amb un estricte confinament i limitacions de circulació ciutadana– ha comportat més dificultats per a moltes dones a l’hora d’accedir als canals habituals de denúncia de situacions de violència masclista i de demanar ajuda al seu entorn o als serveis de referència. El confinament ha tancat les víctimes amb els seus maltractadors, fent que aquestes dones hagin hagut de lidiar simultàniament amb la pandèmia sanitària, la de la violència masclista i –en molts casos– l’econòmica. Les dades dels darrers mesos apunten a un augment de les violències masclistes: han incrementat un 88% les trucades al servei contra la violència masclista i s’han detingut més de 4.000 homes per violència masclista des que es va decretar l’estat d’alarma.
Quan analitzem la pandèmia des de la perspectiva de les violències masclistes és important no perdre de vista la classe social, factor que també condiciona especialment els col·lectius en situació de vulnerabilitat
Quan analitzem la pandèmia des de la perspectiva de les violències masclistes és important no perdre de vista la classe social. Per un costat, la por a perdre la feina o no poder pagar la hipoteca generen un estrès que, de manera absolutament injustificada, pot activar situacions de violència. A més, no és el mateix passar el confinament en un habitatge de 50 m² que de 150 m² o tenint una sortida a l’exterior que no tenint-ne. També hi ha una qüestió de classe en els col·lectius en situació d’especial vulnerabilitat. Dos d’ells serien les dones que treballen en l’economia submergida (treballadores de la llar sense contracte, migrades, prostitutes…) o les dones amb pocs recursos econòmics que no tenen accés a les TIC bàsiques per una qüestió material o de competències digitals.
Malauradament, aquestes no són les úniques violències que patirem les dones arran de la crisi derivada de la COVID-19. Possiblement la violència econòmica que el capitalisme patriarcal exerceix sobre les dones s’agreujarà i n’augmentarà la vulnerabilitat, precarietat i pobresa. I ja sabem que la pobresa té rostre femení: l’any 2018, a Catalunya, un 18,4% d’homes es trobaven en situació de risc de pobresa davant d’un 24,1% de dones.
Les dades sobre l’atur registrat mostren que a l’abril, a Catalunya, hi havia un 20% més de dones que d’homes a l’atur (212.527 homes i 255.283 dones). Així i tot, proporcionalment, l’augment d’homes que ha passat a l’atur (29,44%) ha estat més elevat que el de dones (17,42%). S’està donant el mateix fenomen que es va donar amb la crisi econòmica del 2008: la igualtat negativa, que precaritza tota la classe treballadora i equipara els homes a les males condicions laborals que tradicionalment han tingut les dones.
Els homes estan dedicant un 30% del seu temps a tasques de reproducció social no remunerades i les dones un 56%, cosa que provoca una sobrecàrrega de treball i una pobresa de temps entre les dones
La pandèmia sanitària també ha comportat canvis en tots els treballs de reproducció social. Els estudis realitzats demostren que les dones que treballen des de casa i tenen mainada presenten nivells més alts d’estrès que els homes, perquè el seguiment escolar està recaient sobretot en elles. Lídia Farré i Libertad González mostren com aquesta pandèmia sanitària ha modificat el repartiment de les tasques de la llar. Els homes dediquen més hores a algunes tasques de neteja, alimentació o educació, però l’increment no és proporcional a l’augment de treball que s’ha generat a les llars arran de la pandèmia. Els homes estan dedicant un 30% del seu temps a tasques de reproducció social no remunerades i les dones un 56%, cosa que provoca una sobrecàrrega de treball i una pobresa de temps entre les dones.
Per tot plegat, és evident que no tan sols estem lidiant amb una crisi sanitària, sinó que estem davant d’una crisi econòmica i de cures que és sistèmica. Les violències masclistes són inherents al sistema capitalista patriarcal que, per al seu propi funcionament, necessita les desigualtats de gènere sobre les quals s’assenta la violència. Aquest sistema no se sostindria sense uns rols de gènere que fomenten identitats masculines agressores. Tampoc se sostindria sense tot el treball de reproducció social que duen a terme principalment les dones, majoritàriament no remunerat. L’acumulació i el benefici capitalista no s’engreixa si no és a expenses de la precarietat i la pobresa de la població treballadora.
Només posant fi a aquest sistema capitalista i patriarcal eliminarem totes les violències que patim les dones. Estem davant d’un moment idoni per començar a pensar en un sistema que s’orienti al benestar de les persones i que posi al centre el que és més important, que no és ni més ni menys que la vida. Perquè ens volem vives i ens volem amb una vida digna.
