Quan vaig acceptar d’escriure una columna mensual em vaig prometre de no parlar massa dels temes relacionats amb la llengua per, en certa manera, forçar la percepció d’una altra Catalunya Nord, més enllà dels elements d’identitat col·lectiva que ens han vertebrat i encara ho fan, de nord a sud del país.
Però l’actualitat és tossuda i, en república o en monarquia, amb governs conservadors, de dreta o d’extrema dreta, la llengua, la seva transmissió, el seu ús, el seu aprenentatge, la seva defensa, continua essent un camp de batalla. A Elna, a Borriana, a Torrent, de nord a sud ens uneix la forana i insistent negació de què som i volem ser.
A Catalunya Nord, ja ho deveu saber, la cadena de transmissió intergeneracional de la llengua, al si de les famílies, s’ha trencat. Els que vivim a les comarques nord-catalanes ho sabem i ens ho confirmen tots els estudis sociolingüístics. Sabem també que el resistencialisme, la tossuderia militant, l’esperit creatiu individual i col·lectiu, han permès que la llengua catalana no hagi desaparegut i s’hagi produït un salt generacional en el seu ús, perdent pel camí la riquesa de les formes dialectals i la fluïdesa oral, però deixant de banda també, malgrat tot, grans dosis d’autoodi i vergonya.
El 58% de la població de la Catalunya del Nord està d’acord amb el fet que el català sigui cooficial, el 76,1% en l’ensenyament del català per a tots els alumnes
La situació, i el procés que ens hi ha conduït, queda ben reflectida en els resultats de la darrera Enquesta d’usos lingüístics de la Catalunya del Nord de l’any 2015, la qual, comparada amb la realitzada l’any 2004, posa de manifest un lleuger augment en les habilitats lectores i en l’ús de la llengua; un percentatge més elevat d’ús del català com a llengua de comunicació entre avis i nets; i sobretot es confirma que la llengua catalana té una bona acceptació entre els enquestats. A tall d’exemple: el 58% està d’acord amb el fet que el català sigui cooficial, el 75% amb una llei de llengües regionals, el 76,1% per l’ensenyament del català per a tots els alumnes, el 85% en què hi hagi una televisió local en català. I des d’aleshores tot sembla indicar que es manté la tendència.
Però la placidesa de les enquestes s’enfronta al terrabastall produït per una simple intervenció en un consell municipal. Quan el gener del 2022 un conseller municipal d’Elna intervé en català i tradueix posteriorment al francès la seva intervenció, el grup de l’oposició s’aixeca en bloc i abandona la sala de plens. Argument del grup opositor: el francès és la llengua de la república (francesa) i punt. Aquí no hi ha cap debat possible sobre percentatges, voluntats, desitjos, drets… I doncs, cap als tribunals.
Els batlles d’Elna, Portvendres, Els Banys, Sant Andreu de Sureda i Tarerac ja han anunciat que continuaran exercint el seu dret de llibertat d’expressió i intervenint en català
No entraré en els detalls del procés que ha dut cinc ajuntaments (Elna, Portvendres, Els Banys, Sant Andreu de Sureda i Tarerac) al tribunal administratiu, que ha anul·lat el reglament que havien establert per a poder intervenir en català als plens municipals; i com que els batlles implicats ja han anunciat que continuaran exercint el seu dret de llibertat d’expressió i intervenint en català i després en francès, s’ha obert el camí cap al Tribunal d’Apel·lació de Tolosa, el Consell d’Estat i, finalment, el Tribunal Europeu.
En presentar la denúncia, l’argumentació del prefecte es basava en l’article 2 de la Constitució segons el qual “La llengua de la República és el francès”, tot i que d’ençà de la modificació de la Constitució del 2008, “Les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França”, text que en la primera proposta era una esmena de l’article 1 i va acabar essent l’article 75.1.
Com que ja hi ha lleis i edictes (1539, 1700…) que consagren el francès com a única llengua de l’administració, quan es fa referència a “la llengua” de la República (per cert, també indivisible segons l’article 1), s’hi vol dir l’única llengua. Per tant, l’article 75.1, que constata l’existència de les llengües “regionals” (quines?) no garanteix els drets lingüístics dels seus parlants.
La protecció del patrimoni immaterial, com les llengües, o és activa, creativa i transformadora des del minut zero o no és. Les llengües es viuen plenament o moren
Perquè si en l’espai públic només utilitzem el francès, matem les altres llengües al foc lent de l’ús domèstic. Si fem ús del francès (respectant la seva primacia) i després, tot seguit, donem la traducció al català, mostrem que encara hi ha gent que el sap parlar, però fem teatre, folklore, espectacle gratuït, pessigolles a l’enemic, com ho vulguem qualificar, però no defensem l’ús i coneixement del català. De què serveix la llei Deixonne (1951) que autoritza l’ensenyament de les “llengües i dialectes locals”, si no es poden fer servir en tota llibertat? A més, si només emprem el francès o ho fem donant-li prioritat, com protegim el patrimoni que representa que és el català?
Per a protegir el patrimoni material es pot fer en l’estat que ens ha estat llegat i amb el pas del temps haurem de fer per manera que no es deteriori. La protecció del patrimoni immaterial, com les llengües, o és activa, creativa i transformadora des del minut zero o no és. Les llengües es viuen plenament o moren. I encara que en el nostre cas la vulguin matar, està en mans de tots nosaltres viure-la intensament, usant-la sense subordinacions, fent front a les censures i prohibicions.
