Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Per viure… morim: 25 anys d'EZLN

L'1 de gener d'enguany es compleixen 25 anys d'ençà que l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN en les seves sigles en castellà) es va alçar a Chiapas (sud-est de Mèxic) per exigir treball, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau

/ Arxiu

Toquen les campanes al Zócalo de la Ciutat de Mèxic. El nombrós públic arreplegat a la plaça de la capital aplaudeix, riu, s’entusiasma. A palau, el president Carlos Salinas de Gortari brinda emocionat en companyia de família, amics, mafiosos i altres polítics. Ha començat mil nou-cents noranta-quatre i el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN) entra en vigor. Mèxic ja no és ni serà un país en vies de desenvolupament. El Tractat de Lliure Comerç, proposat a Washington el disset de novembre del noranta-tres, anuncia unes xifres econòmiques brillants. La seva aprovació possibilita la modernització econòmica i social del país. Pau, democràcia, sobirania i prosperitat. Repiquen les campanes, comença l’any que ho canviarà tot. Ja tenim aquí el somni de Salinas, elegit home de l’any segons Time, el Moisès neoliberal que salvarà el poble del seu històric retard. Mil nou-cents noranta-quatre és una festa per a tots i cadascun dels mexicans.

O això pensa el senyor president, que encara conserva la frescor que caracteritza els omnipotents governadors mexicans de tradició priïsta. Tranquil (i per ventura ebri), Carlos Salinas ni tan sols preveu la possible aparició d’un antagonista capaç d’aturar les campanes, d’ofegar el festí de la seva popularitat.

A primeres hores del matí, rep un seguit de trucades. Insurgència? Chiapas? San Cristóbal? On és això? Agafa un mapa territorial. Ah, sí, la terra de Balún Canan, la nostra selva indígena, espai turístic, alternatiu i folklòric. Escenari de multinacionals que monopolitzen l’agricultura, el gas i l’electricitat. I també de precarietat i menyspreu vers una minoria.

Les primeres notícies que circulen són erràtiques versions sobre què passa. Un grup de guerrillers ha pres San Cristóbal de Las Casas i diverses comunitats. Els emmascarats declaren la guerra a l’exèrcit federal. Acaba la festa liberal que obria Mèxic a l’espai econòmic d’Amèrica del nord. Comença la ressaca. Dotze dies d’enfrontament directe. Set anys de preparació. Rere les màscares, racisme, injustícia i misèria.

“Avui diem: Prou! Declarem que no deixarem de lluitar fins que aconseguim el compliment d’aquestes demandes bàsiques del nostre poble formant un govern del nostre país lliure i democràtic. Integrat a les forces insurgents de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional”.

No és aquest un dels milions de casos del narcotràfic. Ni un turista desaparegut. Ni un aixecament a l’estat de Guerrero. No és, en definitiva, un assumpte que es pugui resoldre amb les eines priïstes de pressió, diners o amb un dràstic cop de força. Qui són, els insurgents? Què volen? Què proposen? Qui és, Marcos? Un altre heroi romàntic marxistaleninista? És, l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN en les seves sigles en castellà), compost majoritàriament per indígenes, una utopia desproporcionada, un producte de la cubanització d’Amèrica llatina?

El primer objectiu de l’aixecament era més aviat pràctic: eliminar l’estratègia publicitària de Carlos Salinas

Set anys després, a una entrevista amb Yvon Le Bot, el Subcomandante Marcos afirmarà que el primer objectiu de l’aixecament era més aviat pràctic: eliminar l’estratègia publicitària de Carlos Salinas, evidenciar l’abisme entre el seu discurs de Mèxic com a producte d’un país estable i la realitat de la Selva Lacandona. Així doncs, no es tracta d’un renaixement del marxisme o socialisme utòpic, sinó del despertar d’una consciència social vinculada amb la consolidació de la democràcia i la societat civil, la defensa dels drets indígenes i la batalla contra les desigualtats provocades pel neoliberalisme.

Tanmateix, la consciència de les limitacions materials del Moviment Zapatista (“Mai vam rebre entrenament ni a Cuba, ni a Nicaragua, ni a El Salvador, ni a Guatemala, ni a Moscou, ni a Corea. Per això mateix érem molt maldestres. Tant de bo ho haguéssim fet, haguéssim lluitat millor, però en realitat no” diu Marcos, posteriorment) farà que la lluita es desplaci a un altre escenari amb major possibilitat de triomf: el llenguatge i els símbols. La primera victòria, elaborada amb un magnífic cinisme, és una resposta a la proposta d’entrega i perdó del govern de Salinas:

“De què hem de demanar perdó? De què ens perdonaran? De no morir-nos de fam? De no callar en la nostra misèria? De no haver acceptat humilment la gegantina càrrega històrica del menyspreu i l’abandó? D’haver-nos aixecat en armes quan vam trobar tots els altres camins tancats? De no haver-nos atès al Codi Penal de Chiapas, el més absurd i repressiu del que es tingui memòria? […] Qui ha de demanar perdó i qui pot concedir-lo? El President de la República? Els secretaris de l’Estat? Els senadors? Els diputats? […] Els que ens tracten com estrangers a la nostra pròpia terra i ens demanen papers i obediència a una llei de la qual ignorem la seva existència i justícia?”.

Quan les armes foren silenciades, EZLN proposà una estratègia insòlita de combat. Marcos enceta una guerra verbal per reconquerir la part discriminada de la història. Gràcies a les paraules, els comunicats i la ploma del líder, el moviment guanya l’opinió pública nacional i mundial. El comunicat de La Selva Lacandona vol arribar a Ciutat de Mèxic. Set anys més tard de l’alçament, el 2001, omplen el Zócalo de la capital amb dues-centes mil persones clamant “Mai més un Mèxic sense nosaltres!”. I Chiapas, estat oblidat, es convertí en Mèxic.

L’organització zapatista sortejà i defugí les formes i fòrmules desvirtuades del govern, entusiasmà el món amb la renovació d’un tipus de lluita que no s’allunya dels moviments socials dels Trenta

L’organització zapatista sortejà i defugí formes i fórmules desvirtuades del Govern, entusiasmà el món amb la renovació d’un tipus de lluita que no s’allunya dels moviments socials dels Trenta: una esquerra no partidista que, no obstant això, és capaç d’organitzar-se per si mateixa i contribuir a la millora social amb eines que escapen del control dels governs.

A vint-i-cinc anys de distància, parlar de pau i postconflicte a Chiapas és pura ceguesa. L’organització ha patit contínues traïcions als acords de pau, amb massacres i desplaçaments de comunitats, invasions de l’exèrcit federal i freqüents intromissions en les seves organitzacions d’autogovern.

Ara el context és un altre i els zapatistes i el sup Galeano (antic Marcos) han canviat d’estratègia. El Consell Indígena de Govern i el Congrés Nacional Indígena elegí Marichuy, una indígena nahua, com a representant per a les eleccions federals del 2018. L’EZLN tornava a dirigir el seu esforç al reconeixement públic. Després del sonat triomf de López Obrador, els zapatistes denunciaren que la seva victòria no significava canvi de res. I efectivament, el Tren Maya, la matança d’estudiants a la UNAM o els continus feminicidis impunes, són una mostra d’això.

Galeano i els seus segueixen inventant fórmules inèdites per fer front a la indiscriminació, la desigualtat i la injustícia. Posar en marxa noves formes d’imaginació política. Construir un pont perquè els mexicans descobreixin la mentida i la corrupció neoliberals, perquè un país es miri a si mateix (i no tant cap al nord) per reinventar-se. Sempre, això si, a través de la icona del passamuntanyes (tan polèmic a Catalunya).

“Per què tant d’escàndol pel passamuntanyes? No és la cultura política mexicana una cultura de tapats? Però, en lloc de frenar la creixent angoixa d’alguns que temen (o desitgen) que algun camarada sigui el que acabi per aparèixer en passamuntanyes i el ‘nas pronunciat’, proposo el següent: jo estic disposat a treure’m el passamuntanyes si la societat mexicana es treu la màscara que ànsies amb vocació estrangera li han col·locat anys enrere”.

La revolta del primer de gener del noranta-quatre suposà l’aixecament de la realitat sobre la il·lusió financera. El començament d’una utopia en marxa, indefinida, en constant moviment per la dignitat dels pobles. Una organització provinent de baix, nodrida pel somni de recuperar el nom. I un govern explotador, corrupte i assassí que no vol ser nomenat. Els rebels ja fa vit-i-cinc anys que remem contra el destí assignat pels de dalt. Avui toca honorar-los.

“I mirin el que són les coses per què, perquè ens veiessin, ens vam tapar el rostre; perquè ens anomenessin, ens vam negar el nom; vam apostar el present per tenir futur; i per viure… morim”.

 

*Article publicat originalment a l’Aguait