Mariam Kvaratskhelia, de 26 anys, ha tingut la sort de néixer en una família que accepta que sigui lesbiana. És de les poques a Geòrgia, ja que en aquest país situat a l’est d’Europa i a l’oest d’Àsia les persones homosexuals rarament poden viure la seva sexualitat públicament i amb dignitat. Tal com explica Kvaratskhelia, moltes reben pallisses per part dels seus familiars quan aquests ho descobreixen o directament hi trenquen la relació.
En aquest país del Caucas l’Església ortodoxa hi té molt poder, amb gairebé un 85% de la població que es declara creient
I és que en aquest país del Caucas, l’Església ortodoxa de Geòrgia hi té molt poder, amb gairebé un 85% de la població creient. A més, és la institució que –de totes– gaudeix de més confiança entre la ciutadania, segons una enquesta realitzada l’any 2013. Així, tot i que la Constitució declara que Geòrgia és un país aconfessional, a la pràctica la divisió entre Estat i Església resulta gairebé inexistent.
Com a conseqüència, la moral cristiana ortodoxa influeix en molts àmbits de la vida quotidiana, fins i tot en esferes tan íntimes com la sexualitat. No és només a través de la pràctica religiosa sinó també del seu arrelament en la cultura i la tradició. És, doncs, l’Estat-Església qui defineix la normalitat sexual, i sembla que les sexualitats no hegemòniques no hi tenen cabuda.
El film polèmic
Levan Akin, el director georgià-suec del film And then we danced, ha pogut comprovar recentment com aquesta moral tan fortament arrelada discrimina qualsevol expressió de l’homosexualitat, fins i tot l’artística. Aquesta pel·lícula, que tracta d’una història d’amor entre dos homes ballarins de la Companyia Nacional de Dansa de Geòrgia, va ser motiu de forts aldarulls en la seva estrena a Tbilisi.
Tot com a resultat de les dures crítiques rebudes per part del patriarca de l’Església ortodoxa georgiana, que va provocar que nombrosos grups religiosos d’extrema dreta s’apleguessin a l’entrada dels cinemes durant els dies de presentació de la pel·lícula. Els ultres van dificultar l’entrada de públic amb amenaces i provocacions, com la crema de banderes LGTBQ. Els aldarulls van acabar amb quatre persones ferides i la detenció d’una trentena de manifestants ultres.
Malgrat els enfrontaments i el rebuig que expressa encara una part significativa de la societat georgiana envers l’homosexualitat, la visibilització de la comunitat LGTBQ a Geòrgia és cada cop més gran. Ha estat gràcies a pel·lícules com la d’Akin però també de reivindicacions com l’Orgull LGTBQ del 2019, que, malgrat acabar en fallida, va aconseguir posar sobre la taula la realitat silenciada d’aquest col·lectiu.
El Pride fallit de Tbilisi
El juny del 2019, un grup de set activistes pels drets de la comunitat LGTBQ a Geòrgia es van proposar celebrar el primer Orgull Homosexual, Transsexual, Bisexual i Queer de la història del país. Pretenien fer-lo a la capital, Tbilisi, amb motiu del cinquantè aniversari dels mítics aldarulls de Stonewall, a Nova York.
L’anomenada Marxa de la Dignitat era l’activitat central de l’Orgull i consistia en una manifestació en què es preveia l’assistència de més de 500 persones. La ubicació prevista era a l’emblemàtica avinguda Rustaveli del centre de la capital, un espai que l’any 2013 havia estat escenari d’un dolorós episodi per al moviment LGTBQ: durant el Dia Internacional contra l’Homofòbia d’aquell any, individus vinculats a grups religiosos d’extrema dreta van agredir i apallissar diversos manifestants.
Malgrat el rebuig d’una part de la societat, la visibilització de la comunitat LGTBQ a Geòrgia és cada cop més gran
El govern georgià va dificultar des del principi la celebració del Pride. “Fèiem reunions a porta tancada i ens demanaven que ho cancel·léssim; no ho podien fer ells directament perquè atemptava contra el nostre dret de reunió, però ho feien indirectament”, afirma Kvaratskhelia, que era una de les organitzadores.
Les dificultats van augmentar quan el patriarca de l’Església ortodoxa de Geòrgia va emetre un contundent comunicat en què demanava al govern que no permetés la celebració de l’Orgull, ja que, segons va escriure, la visibilització de l’homosexualitat era “un atemptat contra la dignitat de la majoria”.
Va ser el milionari ultraconservador Levan Vasadze el que va decidir passar a l’acció organitzant una milícia ciutadana per tal de “combatre la propaganda gai”, integrada per un centenar d’individus vinculats a grups religiosos d’extrema dreta que sortien cada dia a patrullar el centre de la ciutat. L’objectiu de la milícia era, segons va declarar Vasadze a la televisió nacional, expulsar qualsevol homosexual, transsexual, bisexual i queer de l’espai públic lligant-li les mans amb un cinturó.
Davant d’aquests fets, el govern no només va respondre amb total passivitat sinó que va decidir emetre un comunicat en el qual afirmava que la policia no cooperaria en la celebració de la Marxa per la Dignitat, ja que no podia garantir la seguretat de les manifestants. Confrontades amb la impunitat d’aquests grups, l’organització de l’Orgull va decidir cancel·lar l’esdeveniment per por de posar en risc la vida de les manifestants.
L’any passat, el patriarca de l’Església ortodoxa de Geòrgia va emetre un comunicat contra la celebració del dia de l’Orgull
D’aquesta manera, el govern va aconseguir el seu objectiu: aturar la celebració de la marxa però sense la taca d’haver-la prohibit. De fet, el discurs de l’executiu va fer un gir convenient i la retirada de la protecció policial es va vendre com la millor via per garantir la protecció de les manifestants –perquè així no es manifestaven.
Tot i això, les organitzadores de l’Orgull van decidir lliurar una última batalla. El dia previst per a la celebració de la marxa, van fer volar un dron amb la bandera LGTBQ per sobre de la seu del Parlament, on hi havia una cinquantena de manifestants ultres, entre ells Vasadze, que van reaccionar indignats i amb estupefacció davant l’ofensiva, tirant pedres a l’aparell. A més, el mateix dia, una trentena d’activistes es van manifestar breument davant del Ministeri de l’Interior onejant pancartes on es demanava la dignitat per la comunitat LGTBQ a Geòrgia. Kvaratskhelia diu: “No volíem abandonar per complet l’espai públic. Volíem mostrar el rebuig davant l’actitud del govern”.
Mariam Kvaratskhelia, com tantes altres, no defalleix. “La visibilització sempre arriba abans que l’acceptació”, diu amb esperança. “Potser el 2019 no vam aconseguir-ho, però hem fet que la gent en parli, que es discuteixi a la televisió nacional i que surti als diaris”. Ja al centre del debat social, el reconeixement de la comunitat LGTBQ a Geòrgia sembla arribar esglaonadament, però amb la determinació de quedar-se. Tot gràcies a l’activisme, que, amb determinació i constància, intenta que la discriminació que pateix la comunitat LGTBQ es volatilitzi a Geòrgia.
