Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Presons que alimenten el conflicte a Colòmbia

La política penitenciària del país criminalitza la pobresa i debilita encara més el fràgil procés de pau

Pati de guerrillers de la presó de La Picota / José Ángel SÁnchez Rocamora

La persona presa tractada com a enemiga. La política penitenciària a Colòmbia va ser dissenyada als anys 60 amb el pas marcat pel concepte de guerra contrainsurgent contra l’enemic intern, una tendència que en lloc de retrocedir s’ha accentuat amb els anys. “A Colòmbia existeix un fenomen que denominaríem populisme punitiu: els legisladors consideren que l’aplicació de la mà dura contra els presos i per alguns delictes concrets els fa guanyar vots, i així ho fan”, explica Wicho, pres polític de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), des de dins la presó d’alta seguretat de Boyacá. Amb el temps, aquest populisme punitiu ha anat incrementant les penes i ha criminalitzat qualsevol intent d’impulsar alternatives judicials o restauratives. Així, cada nou govern ha endurit més les condemnes respecte a l’anterior, fent col·lapsar tot el sistema carcerari.

Com explica Wicho, gairebé el 80% de la població presa prové dels estrats més pobres, on la narcocultura ha impregnat profundament el teixit social. La major part de les condemnes són per furts o delinqüència comuna. Segons les dades oficials de l’Institut Nacional Penitenciari i Carcerari (INPEC), hi ha una població carcerària de 120.628 persones per a 78.690 places. De tota la població reclusa, el 34,4% es troba en presó provisional pendent de sentència, una situació que s’allarga durant anys. I la situació no fa res més que empitjorar, malgrat una amonestació del Tribunal Constitucional per la vulneració constant dels drets humans de la població carcerària, amb l’accent posat sobretot en la sobrepoblació.

Segons les dades oficials, a Colòmbia hi ha una població carcerària de 120.628 persones per a 78.690 places disponibles 

En aquestes circumstàncies i segons marca la llei, el deure del director de l’INPEC hauria de ser declarar l’emergència social carcerària, però de moment no ho ha fet. La raó són els interessos econòmics que hi ha darrere la gestió de les presons, que ha viscut un procés de privatització de serveis. Per exemple, el servei de menjador va a càrrec d’empreses a les quals no s’exigeixen controls de qualitat dels aliments. Això ha provocat que el 35% de les malalties que pateix la població reclusa provinguin d’infeccions contretes a través del menjar.

A l’amuntegament se li sumen pràctiques habituals de tortura i agressions físiques, amb un alt grau d’impunitat. Els informes del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) assenyalen que els més afectats per la violència psicològica i l’abús d’autoritat són col·lectius vulnerables com les dones, persones LGBTI, estrangeres, minories ètniques i preses polítiques.

En aquest sentit, les presons de dones són el reflex d’una societat patriarcal, on als problemes descrits anteriorment s’uneixen els referits a la discriminació de gènere. Segons els informes del CICR, més de la meitat de les internes reconeix haver delinquit a causa de la seva situació econòmica i haver estat víctima de violència masclista. La gran majoria de dones són detingudes per delictes relacionats amb el transport d’estupefaents, i no representen una amenaça per a la seguretat del país. El 2018, set de cada deu dones privades de llibertat afirmaven no disposar de suficients compreses ni de les mesures higièniques necessàries, i corroboraven que no se’ls han realitzat exàmens mèdics específics relacionats amb el seu sexe.

Empresonaments polítics

A Colòmbia es defineix un empresonament polític com el d’aquelles persones que provenen de les guerrilles o de les lluites socials: defensores dels drets humans, lideresses socials, sindicalistes, estudiants en lluita i membres de partits polítics d’esquerra. També hi ha víctimes de fals positiu judicial, és a dir, persones innocents que han patit muntatges judicials i mediàtics per la seva lluita política i social.

Després del procés de pau i l’amnistia decretada en el marc de l’acord entre les FARC-EP i l’Estat colombià, dels 3.700 empresonaments polítics d’aquesta organització –336 dones–, avui en queden encara 254 –12 dones i 2 indígenes– a les presons, tots ells acreditats per les FARC-EP però no reconeguts pel govern.

Des del pati de guerrillers de la presó La Picota, Ángel Parra, de les FARC-EP, assegura que s’està produint una clara injustícia: “Ens envien a la Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP) i aquesta ens torna al jutge ordinari, qui a la vegada respon: ‘Vostè no és guerriller perquè al seu informe no diu que ho sigui’. I la pregunta del milió és: en un campament de les FARC, quan nosaltres estàvem en armes, hi havia un jutge mirant si érem guerrillers o no? Mai”.

Gairebé el 80% del col·lectiu pres prové dels estrats més pobres, on la narcocultura ha impregnat

Els presos i les preses polítiques mantenen la lluita per defensar els seus drets: creen xarxes de suport dins i fora de la presó, cerquen impedir que el problema de la droga desmunti les seves estructures polítiques i realitzen treball social i pedagògic amb les altres preses socials. A l’interior d’un pati guerriller, la vida és molt similar a un campament. Per a René Nariño, ex-pres polític de les FARC-EP, s’ha fet molta “feina de formiga” i una pedagogia silenciosa amb els presos comuns per poder guanyar-se el seu suport.

D’una manera similar treballa dins dels centres penitenciaris l’altre gran col·lectiu privat de llibertat per raons polítiques: el de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN). Encara té unes 700 persones preses –40 dones–, que, a diferència de les FARC-EP, no s’han pogut acollir a l’amnistia, ja que el seu procés de pau amb l’Estat colombià està actualment en punt mort.

A més, i encara que és difícil obtenir xifres fiables, hi hauria unes 200 persones preses que serien sindicalistes, defensores de drets humans, estudiants i activistes de les lluites polítiques del país. La majoria són víctimes de la criminalització judicial i mediàtica de la protesta social, dins de l’estratègia de repressió implementada pel govern d’Álvaro Uribe a través de la doctrina de seguretat nacional.

Paramilitarisme a l’interior de les presons

La gran majoria de paramilitars que queden en presons colombianes pertanyen a les extintes Autodefenses Unides de Colòmbia (1990-2006) i han estat sotmesos i condemnats per la llei de justícia i pau del govern d’Álvaro Uribe. Tenen patis separats i gaudeixen d’un bon estatus dins dels centres penitenciaris. Això és deu al fet que han establert xarxes caciquils en connivència amb la guàrdia de presons per organitzar el tràfic d’estupefaents,
a més de la repressió contra la resta d’interns.

Dels 3.700 empresonaments polítics de les FARC-EP, després del procés de pau encara en queden 254

Actualment, segons les dades de l’INPEC, hi ha més de 2.000 paramilitars a la presó que haurien d’estar fora en un període d’entre dos i cinc anys. La gran majoria espera reincorporar-se en els nous grups armats. El nivell de reincidència dels paramilitars alliberats ascendeix fins al 70%, en comparació amb el de membres de les guerrilles, que amb prou feines es dona. La raó és que les estructures paramilitars no han desaparegut, sinó que es mantenen com a organitzacions criminals al servei del terrorisme d’estat.

Diverses sentències de la Cort Interamericana de Drets Humans afirmen que el paramilitarisme no solament està compost per estructures armades al marge de la llei, sinó que operen en coordinació amb les forces i els cossos de seguretat de l’Estat. Els paramilitars –diu el tribunal– responen a una política d’Estat amb l’objectiu d’eliminar qualsevol tipus de dissidència, controlar el negoci de la droga i aconseguir que les opcions polítiques de la ultradreta guanyin les eleccions a través de la por. Així, l’acord de pau amb els paramilitars no hauria servit perquè les organitzacions paramilitars desapareguessin, sinó que –com afirmen la gran majoria d’organitzacions en defensa dels drets humans– va ser només un rentat de cara davant l’opinió internacional, aprofitant la conjuntura per impedir que el poble colombià pogués saber la veritat sobre el que realment va succeir.

Article publicat al número 480 publicación número 480 de la Directa