Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Protestes a Sèrbia, noves línies vermelles d’una generació post iugoslava

Les mobilitzacions exigeixen la fi de "l'autoritarisme de Vučić" (l'actual president), de la corrupció i el clientelisme, i més pluralitat de premsa. Les líders de la protesta han donat de termini al president fins al 12 d'abril perquè dimiteixi

Protestes antiguvernamentals i contra la corrupció pels carrers de Belgrad "1 od 5 miliona". Febrer 2019, Beograd-Srbija. / Carles Palacio

Semblava una anècdota quan van començar, però ja fa més de cent dies que es repeteixen les manifestacions de Belgrad, cada dissabte al vespre, des de la plaça de la República fins a l’edifici de la presidència. La protesta s’iniciava a començaments de desembre després que un polític de l’oposició esquerrana al president Aleksandar Vučić –exministre d’informació de Milošević–, fos agredit per un grup d’encaputxats a la ciutat de Krusevac. La reacció no es va fer esperar i, com l’excusa que permet obrir una escletxa en la calma, a la setmana següent, estudiants de ciències polítiques de la Universitat de Belgrad encapçalaven la primera mobilització contra “l’autoritarisme” del president, la corrupció, el clientelisme i la manca de pluralitat de la premsa. Una reacció que, poc després, veuria reforçats els seus motius per l’incendi de la casa d’un periodista que estava investigant casos de corrupció.

Naixia el moviment Un de cada cinc milions, nom que li va atorgar el mateix Vučić en dir, el desembre, que no cediria a les demandes “encara que fossin cinc milions” de manifestants. La protesta ja aglutina milers de persones de distints sectors socials. Les mobilitzacions han desencadenat rèpliques a ciutats com Kragujevac, Niš o Novi Sad i ha inspirat reivindicacions similars a altres països dels Balcans Occidentals, com Albània, Kosovo i Montenegro. Hi ha qui considera les manifestacions com l’episodi de rebuig més important des de l’alçament Otpor contra l’expresident Slobodan Milošević, l’any 2000. A les pancartes es pot llegir la consigna Počelo Je: “ha començat”.

Hi ha qui considera les manifestacions com l’episodi de rebuig més important des de l’alçament Otpor contra l’expresident Slobodan Milošević, l’any 2000. A les pancartes es pot llegir la consigna Počelo Je: “ha començat”

Alina Pavlović, estudiant universitària, explica: “som gairebé 40.000 persones sortint al carrer per exigir a Vučić una democràcia de debò.” Segons l’estudiant, “aquí, si vols un bon treball, has de pertànyer a l’entorn del SNS (Partit Progresista Serbi), hi ha molta corrupció i pressió sobre treballadors. A la feina et pregunten a qui votes, o van a casa a fer-te enquestes. A més, hi ha llistes negres, alguns professors han estat reprimits per donar suport a protestes”, explica. Pavlović afegeix que “la manipulació de la premsa és espectacular, als mitjans no surten els partits de l’oposició, sols el govern i Vučić, constantment”.

El passat 16 de març, les manifestants van fer un pas al capdavant i van ocupar la seu de la radiotelevisió pública sèrbia per denunciar la manca de la visibilització de l’oposició. Una acció que va finalitzar amb el desallotjament i la detenció de 18 persones. El president va advertir que no toleraria més demostracions de força, titllant a alguns caps de la mobilització de “hooligans”.

Les líders de la protesta han donat de termini a Vučić fins al 12 d’abril per dimitir i anuncien una nova mobilització l’endemà per si no es fa efectiva la demanda. També exigeixen la dimissió del ministre de l’interior, Nebojša Stefanović, del ministre de salut, Zlatibor Lončar –que va permetre a Vučić fotografiar-se amb criatures hospitalitzades per una epidèmia de grip sense la indumentària adequada– i de dos membres de la radiotelevisió nacional.

Parada de crispetes en un dels carrers principals de Belgrad. L’atur, la precarietat laboral i la manca d’oportunitats a Sèrbia conformen un clima de decepció 

La situació social tampoc ajuda a pal·liar el desencant. Sèrbia manté un sou mitjà de 400 euros al mes. El sector públic és el que millor paga, sempre que entris al joc. L’atur se situa en un 13%, apunten dades del Fons Monetari Internacional (FMI), mentre que l’índex de corrupció de l’ONG Transparència Internacional atorga a Sèrbia una puntuació de 39 sobre 100 (el grau de menys corrupció). Des de l’any 2009, el país ha perdut un 5% de població, que emigra a països com Àustria i Suïssa. El malestar s’incrementa per les retallades de salaris i subsidis implantades pel govern de Vučić.

Al mateix temps, els índexs en democràcia interna des de llavors no han deixat de disminuir, segons l’observatori Freedom House. Així i tot, en les últimes eleccions de l’any 2017, Vučić va aconseguir un 55% de suport.

El politòleg i escriptor Miguel Roán, autor dels llibres Anatomia Serbia (2012) i Maratón Balcánico (2018), qui ha estat investigador de la Universitat de Belgrad, considera que les noves protestes són “el producte d’una nova generació post iugoslava, que no ha viscut els traumes del passat, però ha heretat problemes similars, ara en l’àmbit nacional”. En aquest sentit, Roán apunta que les mobilitzacions es produeixen “per l’acumulació de decepció després d’un període molt llarg sense protestes, provocat en part per molts de fracassos anteriors. Va haver-hi el moviment contra el projecte urbanístic Ne Davino Beograd en 2016 i protestes durant dos mesos després de l’elecció de Vučić, però poc més i no van forçar cap canvi polític”.

El politòleg i escriptor Miguel Roán, , qui ha estat investigador de la Universitat de Belgrad, considera que les noves protestes són “el producte d’una nova generació post iugoslava, que no ha viscut els traumes del passat, però ha heretat problemes similars, ara en l’àmbit nacional”

El moviment Un de cada cinc milions marca algunes distàncies amb els seus predecessors, com el fet que s’hagi començat a mobilitzar fora de la capital, on es concentra el nombre més gran de votants. Però malgrat aquesta expansió i persistència, la dimissió del govern sembla improbable per la manca de capacitat de l’oposició d’oferir una alternativa viable, que garanteixi l’estabilitat de la República. Així ho mostra l’Aliança per Sèrbia, formada per una trentena de partits, que aglutina des de l’esquerra progressista fins al partit ultranacionalista i homòfob d’extrema dreta Dveri, capitanejat per Boško Obradović, que s’oposa a la integració de Sèrbia a la Unió Europea, repte de la política exterior del país. Una aliança unida pel rebuig al govern però sense cap aposta política de consens.

Durant les protestes, algunes persones llueixen pancartes amb lemes com “Kosovo és Sèrbia”

 

Entre les manifestants, no és estrany veure diverses sensibilitats, amb pancartes com “Kosovo és sèrbia” i referències a la resolució 1244 de les Nacions Unides de 1999, que permetia la ingerència civil i militar internacional en el territori.

Aquesta polarització, però, no és nova. “El problema sempre ha estat el mateix per combatre el poder: la necessitat de formar una coalició antinatural de partits amb interessos molt diferents. Quelcom que no transmet massa confiança a la població perquè implica que, si arriben al poder, entraran en conflicte”, explica Miguel Roán. “Hem vist que, amb la recent sentència del serbobosnià Radovan Karadžić –condemnat pel Tribunal Penal per a l’ex Iugoslàvia per nou càrrecs de crims contra la humanitat i pel genocidi de Srebrenica en 1995–, o amb el tema de les negociacions amb Pristina, de seguida s’obre una escletxa entre l’oposició. A més, són temes en què l’extrema dreta té una gran capacitat mobilitzadora, tot i que l’adhesió electoral és molt limitada. No obstant això, amb un 50% de suport al govern, l’oposició no té altra alternativa que unir-se”, considera el politòleg.

Més enllà de les diferències dins la nova coalició, el control del SNS del sistema públic i el clientelisme, consubstancial als sistemes de la regió, també dificulta el canvi polític. Segons Roán, “la majoria de la població, directament o indirectament, depèn de les estructures de poder de l’estat. Des del funcionari, passant pel treballador d’una empresa de pintures que pinta els edificis públics, fins als obrers de les fàbriques. Això és un calador de vots que suposa un 25% de l’electorat, amb el qual pots tenir quasi una majoria absoluta”.

En aquest sentit, destaca l’absolut control dels mitjans, una de les principals denúncies de la protesta. “Si durant l’època de Milošević hi havia un bloqueig mediàtic de l’oposició, ara és molt més evident”, afirma l’escriptor, qui assegura que “totes les emissores de freqüència nacional són controlades per gent afí al govern. Ha sortit un estudi de Fact checking d’una agència sèrbia que diu que, el 2018, dos dels principals tabloides van mentir 251 vegades. L’any 2016, Vučić va sortir pràcticament cada dia a totes les portades”. Segons el Centre for Investigative Journalist in Serbia, entre els anys 2014 i 2016, l’emissora privada RTV Pink va rebre set milions d’euros en préstecs.

Dos nois al Pont de Mitrovica que separa la part albanesa (esquerra) de la part serbia (dreta), la qual no reconeix el govern de Pristina 

 

L’Aliança per Sèrbia va signar el febrer un acord amb els ciutadans mitjançant el qual es compromet a defensar la convocatòria d’unes eleccions lliures amb una llista conjunta. En cas de guanyar, formarien un hipotètic Govern de transició. Aquest escenari, avui dia, sembla llunyà.

 

Vučić, un polític versàtil per controlar les negociacions amb Kosovo

Ningú es mor de contradiccions, diuen. Menys Aleksandar Vučić. L’exministre de Milošević és conegut per haver dit la frase “per cada serbi mort, matarem cent musulmans”, el juliol de 1995, després de la matança de Srebrenica a Bòsnia, però avui es presenta com un nacionalista moderat. Un polític assertiu amb un peu a la Unió Europea i un altre a Rússia, que pot garantir l’estabilitat de Sèrbia i de tota la regió, mentre internament manté una mena d’autocràcia de baixa intensitat.

L’exministre de Milošević és conegut per haver dit “per cada serbi mort, matarem cent musulmans”, el juliol de 1995, després de la matança de Srebrenica a Bòsnia, però avui es presenta com un nacionalista moderat

Tot i aquest panorama de degradació democràtica, la UE, que després de l’entrada de Croàcia el 2013 no té previstes noves incorporacions de països dels Balcans Occidentals fins a l’any 2025, prefereix mirar cap a altre costat. “Tradicionalment, la UE ha tingut una política de seguretat cap a la regió, és a dir, que el control estigui per sobre de les reformes democràtiques. Dóna suport a líders forts, mascles alfa, com va ser Gruevski, tot i que després va perdre el favor europeu, i com ho són Đukanović, Edi Rama o Vučić”, explica Miguel Roán.

En el cas de Sèrbia, es produeix una situació particular: les negociacions de les “correccions de fronteres” entre Vučić i el president albanokosovar Hashim Thaçi, per intercanviar enclavaments amb majories ètniques amb l’altre país. Unes converses que requereixen pau social i que, amb les protestes, incrementen l’expectació europea.

Segons Roán, “per a Brussel·les, és molt interessant que Vučić porti les negociacions perquè ve del Partit Radical Serbi i s’ha reformat”. A més, aquest canvi ideològic no és castigat als Balcans, la qual cosa permet al president fer una metamorfosi de discurs per aconseguir suport social. “Vučić pot jugar la carta del nacionalisme serbi quan Milorad Dodik, president de Republika Srpska (Bòsnia i Hercegovina) amenaça d’escindir-se, o amb el tema de Kosovo, i després tenir un altre discurs cap a l’exterior. Podia ser un nacionalista radical fa deu anys, amb un discurs antieuropeu, i ara ser tot el contrari, reunint-se amb alguns dels responsables dels bombardejos de l’OTAN de 1999, com ha fet”, afegeix Roán.

Segons una enquesta de Demostat del novembre passat, el 79% de la població sèrbia estava disposada a “conversar amb Kosovo”, però un 76% s’oposava a què reconèixer la independència fos un requisit de la UE

Les negociacions amb Kosovo no són un conflicte residual, sinó una qüestió central de la política sèrbia, més enllà de la fília de l’extrema dreta. Kosovo és el reclam que permet la cohesió nacional. És l’espina, la humiliació enquistada. Un conflicte que “és necessari solucionar amb algun tipus d’acord, que a més no torni a ferir l’orgull serbi, i així les reivindicacions cíviques de democratització ocupin un estat més central”, considera Miguel Roán. Segons apunta, “la transició després de la desmembració iugoslava, que ha estat molt dura a Sèrbia, amb aïllament europeu, realment no s’ha produït. I avui dia, l’horitzó d’entrar a la UE per als ciutadans serbis és molt llunyà. Per tant, el tema de mantenir Kosovo aglutina molt de suport”.

En aquest sentit, enmig de l’augment de reivindicacions cíviques, Kosovo sembla ser un parèntesi. Segons una enquesta de Demostat del novembre passat, el 79% de la població sèrbia estava disposada a “conversar amb Kosovo”, però un 76% s’oposava a què reconèixer la independència fos un requisit de la UE. Complexitat, és la norma als Balcans.

 

Cap a una primavera balcànica?

La mateixa nit que les manifestants de Belgrad entraven en la televisió sèrbia, es produïen enfrontaments davant del Parlament de Tirana, Albània. No era la primera vegada que les mobilitzacions coincidien. Ja al febrer, durant les protestes a la capital sèrbia, s’hi havien produït marxes a Montenegro, exigint la dimissió del president Milo Đukanović, i protestes a Albània que demanaven la renúncia del primer ministre Edi Rama, durant un míting. “Quelcom està passant a la zona, crec que el malestar s’expandirà més per altres països, perquè tenim problemes molt similars, els polítics tenen molt de poder. La gent s’està organitzant per les xarxes socials”, assegurava Božidar, assistent a la protesta de Belgrad del 23 de febrer. Una connexió que poc després va començar a titllar-se en alguns mitjans de “primavera balcànica”.

Contra aquesta tesi, Miguel Roán aposta per la prudència: “crec que les noves fronteres nacionals impedeixen parlar de connexió entre les mobilitzacions”, afirma. Perquè, tot i que s’ha intentat fer una relació, el paisatge polític a la regió és molt diferent: “En Sèrbia i en Albània hi ha hagut alternança de poder, però en Montenegro governa Đukanović des de 1991, per exemple. A més, el poder electoral per ara és insuficient, i tradicionalment les mobilitzacions a la regió triomfen quan hi ha partits pel mig, com és el cas de l’enderrocament de Milošević o l’alternança de govern a Macedònia. No podem assumir que aquests moviments vagin a tenir èxit. Potser és més acurat parlar d’un nou estat de consciència política d’unes societats que han establert noves línies vermelles”, matisa l’escriptor.

Unes línies vermelles que poden reforçar-se el pròxim 12 d’abril si Vučić dimiteix. Objectiu de l’actual cicle de protestes que, ara per ara, sembla més que improbable d’aconseguir.