“L’huracà va desemmascarar la fragilitat política de l’illa”. Així de contundent es mostra la poeta i professora universitària Zaira Pacheco en reflexionar sobre el pas de l’huracà Maria per Puerto Rico, que el setembre de 2017 va arrasar el territori. L’illa va ser declarada zona catastròfica, amb danys importants en el sistema elèctric, les infraestructures de subministrament d’aigua i la xarxa de telefonia mòbil. Tal com assenyala Pacheco, l’huracà va deixar en evidència les carències estructurals de l’estat lliure associat –sota tutela nord-americana–, ja que la magnitud de la crisi no feia possible que es resolgués internament i silenciosa. Tant el govern com l’administració Trump no van saber estar a l’altura per afrontar els efectes d’un huracà de magnitud 5 –la màxima– i la població en va patir les conseqüències, devastadores. Ineptitud, lentitud i fins i tot corrupció hi van contribuir.
L’exemple més clar, per dolorós, va ser la xifra de persones mortes: mentre que el recompte oficial va establir en 64 les víctimes mortals, un estudi realitzat posteriorment per l’Escola de Salut Pública T. H. Chan de la Universitat de Harvard l’elevava a més de 4.000 les persones que van perdre la vida com a resultat de l’huracà i de la mala gestió de la crisi. Com a homenatge a les víctimes i en denúncia de la negligència de les autoritats, l’1 de juny de 2018 la població civil va organitzar un acte en què centenars de persones vingudes d’arreu de l’illa van deixar parells de sabates dels seus familiars morts davant del Capitoli, la seu de l’assemblea legislativa. La imatge va fer la volta al món.
Precarietat prèvia
Abans de l’huracà, Puerto Rico ja estava sotmès a un ofec econòmic fruit de l’acumulació d’un deute públic que –s’estima– va arribar a ser de 73 bilions de dòlars, però que mai ha estat auditat. En aquest context de crisi, el 2016 el govern d’Obama va aprovar una llei federal anomenada Promesa, que, entre altres coses, establia una junta de control fiscal nomenada pel govern federal dels Estats Units. La junta, encara vigent, té com a objectiu aprovar lleis i pressupostos per reduir el deute, fet que contribueix a evidenciar la realitat colonial que viu el poble boricua –nom originari de la població de l’illa–, a la vegada que incentiva la precarització laboral i la privatització dels serveis públics.
Com a homenatge a les víctimes de l’huracà Maria, l’1 de juny es van deixar centenars de parells de sabates davant del Capitoli
Els col·lectius feministes, la classe obrera, l’estudiantat o les persones jubilades s’havien mobilitzat reiterades vegades en contra de les retallades que s’estaven duent a terme, com ara la vaga nacional i les protestes massives de l’1 de maig de 2017. Una resistència que el poble porto-riqueny també va mostrar quan va organitzar-se de manera paral·lela i autogestionada per combatre els efectes de l’huracà, en resposta a la manca d’ajuda estatal i federal. Una de les iniciatives populars que van sorgir a més de quinze indrets de l’illa van ser els centres de suport mutu, projectes comunitaris que han organitzat brigades de treball per netejar camins, reconstruir edificacions, distribuir subministraments, cuinar i servir àpats, identificar necessitats urgents de les comunitats més necessitades en termes de menjar, salut i habitatge, i crear espais de reflexió crítica. Segons Raquela Delgado, integrant de la Brigada Solidària Oest, aquests centres, espais col·lectius i multigeneracionals, tenen com a objectiu “la creació de poder popular des de baix per socialitzar els recursos en pro del benefici de la col·lectivitat”.
La revolta ha de ser entesa com una resistència anticolonial, un desafiament i l’establiment d’un contrapoder
Aquesta xarxa d’organització articulada després de l’huracà Maria va afavorir i facilitar el moviment popular que va forçar la dimissió de l’ara exgovernador Ricardo Rosselló el juliol d’enguany. Després que sortís a la llum un xat de Telegram en què Rosselló i altres membres del govern feien comentaris despectius sobre el moviment feminista, la comunitat LGTB+ i les morts causades per l’huracà, el poble boricua va sortir als carrers a demanar-ne la dimissió. Moltes d’aquestes protestes, en les quals el moviment feminista i queer va ser un actor fonamental, també van anar acompanyades d’una forta crítica a la junta i a les mesures d’austeritat que s’estaven duent a terme. Tal com expliquen des de Col·lectiva Feminista en Construcció, un col·lectiu feminista anticolonial i interseccional que va jugar un rol important en les protestes de l’estiu passat, “l’abandonament i la privatització d’una infraestructura governamental que proveeixi serveis de qualitat dins les àrees d’habitatge, salut, educació, laboral, justícia i economia genera condicions de violència.
I aquesta violència prové del govern. Sens dubte, les mesures d’austeritat i precarització afecten directament les dones pobres i de classe treballadora de Puerto Rico, moltes caps de família”. Després de dotze dies de protestes i d’una vaga general amb molt de seguiment, el 24 de juliol el governador va anunciar la dimissió.
La diàspora, fonamental
D’altra banda, la diàspora repartida arreu del món també va tenir un paper clau amb l’enviament de remeses i a l’hora d’intentar donar visibilitat a la fràgil situació de Puerto Rico. Aquesta comunitat és nombrosa i creixent als Estats Units, principalment a causa de la precarietat en què està immersa l’illa, que s’ha vist agreujada després de l’huracà. Nicole Delgado, artista i activista cultural, afirma que, després del Maria, molta gent ha hagut de deixar el país a la recerca de maneres de sustentar la vida i la migració s’ha presentat com una alternativa inevitable. Des de l’inici de les mobilitzacions a favor de la renúncia de Ricardo Rosselló, la població porto-riquenya a l’exterior també va mostrar la solidaritat amb el seu país mitjançant marxes. Segons Raquel Salas Rivera, poeta i activista, “es tracta d’una comunitat diaspòrica activa, disposada a ajudar i enrabiada pel que passa a Puerto Rico. Va ser molt poderós veure porto-riquenys de moltes parts del món activar-se”.
Una de les iniciatives populars que han sorgit a més de quinze indrets de l’illa són els centres de suport mutu
Arran d’aquestes protestes, una part de la població es va organitzar en assemblees de poble en diferents punts del territori per parlar i debatre sobre la situació al país i qüestions que els afecten diàriament, com la corrupció, la precarietat, la violència de gènere i l’expropiació de terres i recursos naturals per part de grans corporacions. Cal destacar que aquest estiu la junta va presentar un mapa de qualificació de l’illa mitjançant el qual es catalogaven més d’un milió de parcel·les i els seus usos, cosa que podia afavorir l’especulació i la gentrificació. Alhora, gran part de la comunitat boricua veu amb reticències la nova governadora, Wanda Vázquez, i no confia en un canvi de rumb del govern. Segons Salas Rivera, “el futur de Puerto Rico no hauria d’estar en mans d’una classe governant corrupta, i el que demostren les assemblees de poble és que gran part dels porto-riquenys tenim clar que no podem deixar que els polítics determinin el nostre futur col·lectiu. No pretenc saber com serà aquest futur, però una cosa està clara: és nostre”.
Tot i que el govern de Rosselló va popularitzar, dies després de l’embat de l’huracà Maria, l’eslògan “Puerto Rico s’aixeca”, què fa falta perquè Puerto Rico s’alci realment? Pacheco afirma que, tot i que es va aconseguir la renúncia de Rosselló, “ens trobem en un estat de setge” i creu que el país només es podrà alçar quan deixi de ser una colònia. Per la seva banda, Salas Rivera remarca que el Maria va ser un esdeveniment que va marcar profundament la història col·lectiva de l’illa i afirma que “l’huracà no ha acabat. Seguim bregant amb tots els seus efectes, reconstruint el país malgrat els criptocapitalistes, la junta de control fiscal i els inversors que busquen aprofitar-se de la vulnerabilitat creada per la llei Promesa i l’huracà”. Així doncs, el desig de descolonització ha estat present en els moviments populars del país i, com afirma Raquela Delgado, “a Puerto Rico sempre ha existit la lluita popular, fins i tot des d’abans que fóssim colònia d’Espanya. Sempre han sorgit moviments per remarcar la importància per seguir lluitant per la descolonització”. Així, el recent auge ha de ser entès en el marc d’una història de resistència anticolonial, com un desafiament i l’establiment d’un contrapoder a les institucions i a un govern sotmès als Estats Units i als interessos neoliberals.
