Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La indústria de l’exhibició impúdica

Sota arguments educacionals i conservacionistes, parcs zoològics i delfinaris continuen fent negoci a costa dels animals, en molts casos condemnats a viure en captivitat de per vida

Espectacle amb dofins a l'Oceanogràfic de València / Arxiu

Imaginem haver de fer el viatge de 6.300 quilòmetres que separa la riba canadenca de les cascades del Niàgara de la ciutat de València. Les hores de carretera, tren, avió… De trànsit. Una persona en bona condició física es ressentiria dels trajectes. Ara imaginem, però, que el viatge l’han d’emprendre dos exemplars de belugues, cetacis àrtics que poden arribar a pesar 1.500 quilos i mesurar entre tres i cinc metres de llargada, perquè el propietari, l’aquàrium de Vancouver, ha decidit traslladar-les a l’Oceanogràfic de València, del qual controla un 27% de l’accionariat.

En poc temps no caldrà imaginar-ho. Tot i la prohibició d’importar, exportar i mantenir cetacis en captivitat amb finalitats d’entreteniment aprovada el juny al Canadà, el secretari de Pesca del país ha autoritzat el trasllat de dues belugues des del delfinari Marineland fins a les instal·lacions valencianes en considerar que “estaran més ben ateses”. A l’Estat espanyol, el marc jurídic que regula aquestes pràctiques és el Reglament 338/97, relatiu a la protecció de la fauna i la flora silvestres mitjançant el control del seu comerç, conegut com a CITES. La normativa prohibeix la importació de cetacis salvatges amb finalitats principalment comercials, tot i que existeixen determinades excepcions per “finalitats científiques” o de “conservació”.

Les belugues poden néixer en captivitat però la majoria moren durant les primeres setmanes de vida

Les dues belugues canadenques s’uniran a les tres de les quals disposa l’aquari de la Ciutat de les Arts i les Ciències, que les descriu com “l’única família de belugues d’Europa”. Les belugues àrtiques a la València mediterrània són un dels reclams del parc, com també ho són els 45.000 exemplars de 500 espècies diferents que alberga: lleons marins, morses, taurons, infinitat de peixos, invertebrats marins… L’Oceanogràfic, que el 2018 va obtenir uns beneficis de 4 milions d’euros, és un bon exemple per entendre com funciona la indústria de l’exhibició pública d’exemplars (la majoria al·lòctons, és a dir, que es troben en un indret diferent del de procedència) que representen zoos, aquaris, delfinaris i safaris. Als Països Catalans el sector mou al voltant de 75 milions d’euros anuals. El Zoo de Barcelona –l’únic de titularitat pública–, els delfinaris de Marineland de Calvià i Palafolls o el Bioparc de València formen part d’un model de negoci que, tot i ser rendible, es topa amb l’oposició del moviment en defensa dels drets dels animals, que en denuncia l’existència i demana la transformació d’uns espais que considera “d’una altra època”.

Qui controla aquesta indústria en justifica el negoci emparant-se en la seva finalitat educativa, d’investigació científica i de conservació d’espècies en perill. Les entitats animalistes rebaten aquests arguments i denuncien les condicions de vida dels animals, la seva mercantilització i la gestió de la reproducció en captivitat, entre d’altres. En aquest últim cas, les belugues de l’Oceanogràfic tornen a ser un exemple de com funciona la indústria a l’hora d’explotar els animals.

“Famílies” de conveniència

El novembre de l’any 2016 arribava al món Kylu, la primera cria de beluga nascuda en captivitat a Europa, a l’Oceanogràfic. Els serveis veterinaris qualificaven el naixement d’“assoliment científic” i asseguraven que la fecundació havia sigut “natural”. Kylu, que encara viu, no és l’única beluga que ha nascut a les instal·lacions de l’antic llit del Túria: deu anys abans, el 2006, naixia un cetaci de la mateixa espècie que només sobreviuria 25 dies. Arreu del món s’han produït parts de belugues en captivitat, però són molt poques les que aconsegueixen arribar a l’etapa adulta: la majoria moren durant les primeres setmanes de vida.

Caldria preguntar-se, doncs, quin és l’origen dels exemplars de les balenes blanques de l’Àrtic de l’Oceanogràfic. Des d’aquest mitjà ens hem dirigit al departament de premsa de l’empresa, però no han contestat les nostres preguntes. Segons un informe d’Ecologistes en Acció, els dos adults –Kairo (mascle) i Yulka (femella)– van arribar “la matinada del 4 de juliol de 2003” a l’Oceanogràfic procedents del Mar del Plata Aquarium argentí. D’acord amb la informació de l’entitat ecologista, abans de l’Argentina les belugues haurien estat en un centre d’investigació moscovita.

Tot i que cada cop són més els països que compten amb legislació per evitar el tràfic de cetacis capturats a la natura per destinar-los a l’exhibició en captivitat –com el cas canadenc–, en el cas de les belugues, Rússia continua sent el principal exportador a escala mundial. Per fer-ho, expedicions de captura viatgen al mar d’Ojotsk, a tocar de les illes del nord del Japó, per capturar sobretot orques i belugues. Així s’explica a l’informe El cas contra els mamífers marins en captiveri, publicat enguany per l’Institut de Benestar Animal (AWI, en les sigles en anglès) i Protecció Animal Mundial (WAP, en les sigles en anglès). Segons les seves dades, “a finals del 2015, l’organisme quasi governamental responsable d’establir els màxims de captures totals permeses de belugues i orques al mar d’Ojotsk, el Centre de Recerques Científiques Pesqueres del Pacífic, va ser investigat i se li va acabar imposant una multa després que es determinés que emetia permisos de captura amb finalitats educatives, culturals o de recerca que s’utilitzaven amb finalitats comercials (exhibició pública i actuació)”.

L’existència dels zoològics, com el de Barcelona, es justifica per raons educatives |Arxiu


Oficialment, les captures a Rússia es van aturar durant el 2016 i el 2017, però es van reactivar el 2018. Segons l’informe, “el novembre del 2018 es van publicar a les xarxes socials imatges obtingudes amb drons on es podien veure 11 orques i 90 belugues retingudes en corrals a la badia de Srednyaya, a Nakhodka (a uns 40 quilòmetres de Vladivostok, al llunyà orient de Rússia)”. La captura de cetacis i el seu confinament a instal·lacions no aptes per a aquests animals per part del país eslau també es relata al documental 
Born to be free, dirigit l’any 2016 per Gayane Petrosyan.

Molts dels animals capturats a les aigües marítimes russes acaben repartits per delfinaris i zoològics del món. L’informe d’AWI i WAP explica com, des de 1999 fins a 2005, la seu canadenca de Marineland a les cascades del Niàgara (Ontario) –que ara ha rebut l’autorització per traslladar dues belugues a l’Oceanogràfic de València– va importar 10 dofins nas d’ampolla del mar Negre i 28 belugues de Rússia, “el que dona un total de 38 cetacis capturats a la natura en només sis anys”. Segons les seves dades, el desembre de 2008, es van importar vuit belugues més de Rússia, “totes femelles capturades al seu hàbitat natural”. “Igual que amb altres captures vives, no es van fer estudis científics apropiats per avaluar l’impacte d’aquestes sostraccions, i l’extracció de tantes femelles és un motiu especial de preocupació”, asseguren les especialistes en mamífers marins Naomi A. Rose i E. C. M. Parsons en l’informe elaborat per als dos col·lectius animalistes.

Les espècies de mamífers marins que es crien en captivitat no estan amenaçades ni en perill d’extinció

En total, entre 1999 i el 2008, el delfinari canadenc va importar 36 belugues des de Rússia. En l’actualitat, el parc encara disposa de 50 exemplars de balenes àrtiques, segons les autoritats canadenques, tot i que la prohibició de mantenir cetacis en captivitat va entrar en vigor el juny.

Entreteniment sense límits ètics

Des del moviment animalista es qüestiona aquesta manera de procedir respecte a les captures d’animals salvatges, però la denúncia és encara més ferma quan es tracta dels cetacis. Aquest ordre de la fauna –que comprèn animals com les balenes, les belugues, els dofins i les orques– està considerat entre els de més intel·ligència i sociabilitat del regne animal. Segons la campanya SOS Dofins, impulsada per la Fundació per a l’Assessorament i Acció en Defensa dels Animals (FAADA), “Espanya és el país de la Unió Europea amb més delfinaris i cetacis en captivitat”. Segons la plataforma ZooXXI, que defensa un canvi en els models de zoològics –començant per Barcelona–, a Catalunya hi ha tres recintes que mantenen vint dofins mulars en captivitat. Només a les illes Canàries es constata l’existència d’un major nombre de cetacis en captivitat. A l’abril el Departament de Territori i Sostenibilitat va sancionar l’Aquopolis Costa Daurada per tenir sis dofins en una piscina d’1,8 metres durant quatre mesos. Els animals provenien d’un altre parc del grup Parques Reunidos, que també és propietat d’Aquopolis. La sanció va ser de 801 euros.

“Estem absolutament en contra dels delfinaris i de la realització d’espectacles amb cetacis, ja que s’ha demostrat que aquests animals toleren molt malament la captivitat”, explica Marta Gumà, presidenta de la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA), una entitat nascuda el 1976 a Catalunya que treballa pel respecte als drets dels animals. Gumà explica que la lluita contra la captivitat dels cetacis no és nova i que des de la seva entitat hi treballen des de fa anys, de la mateixa manera que qüestionen la captivitat de la resta d’animals. Per la presidenta de DEPANA, “als delfinaris conviuen exemplars que no ho farien en la natura: els cetacis són animals molt socials i familiars i, quan es combinen animals d’orígens diferents en captivitat, es poden arribar a viure episodis de molta agressivitat”. Des de l’entitat també critiquen els espais on es mantenen els animals: “L’ambient artificial de les piscines provoca alteracions fisiològiques en els animals, com infeccions, a més de l’estrès psicològic associat a la captivitat”.

Els cetacis salvatges “poden arribar a nadar entre 60 i 165 quilòmetres al dia a velocitats de fins a 25 quilòmetres per hora les belugues, 40 els dofins i 55 les orques”. Són dades recollides per la campanya SOS Dofins, que compara la vida dels cetacis en llibertat i en captivitat. Aquesta ordre de mamífers marins és capaç de “reconèixer el seu entorn a través del seu sistema d’ecolocalització i es comunica a través de complexes vocalitzacions. Algunes espècies fins i tot disposen d’idiomes i dialectes únics per a cada grup”. Per contra, cap animal en captivitat fa servir l’ecolocalització. Pateixen, això sí, els sobreestímuls acústics que es donen a les instal·lacions, com la música dels espectacles o el soroll del sistema de filtració de les piscines.

Molts animals capturats a les aigües marítimes russes acaben repartits per delfinaris i zoològics

Però, sens dubte, un dels paràmetres clau per entendre què suposa la captivitat dels cetacis es visualitza quan es comparen esperances de vida entre els animals engabiats i els que viuen a l’oceà. A la natura, “els dofins mulars poden viure fins als 50 o 60 anys, les belugues fins als 60 o 70 anys i les orques fins als 70 o 90 (les femelles són més longeves que els mascles)”, d’acord amb la informació de SOS Dofins. Per contra, “en captivitat molts moren a una edat molt primerenca i l’esperança de vida dels que sobreviuen pot reduir-se a la meitat o més. Als delfinaris els dofins rares vegades viuen més de 20 anys, les orques rarament arriben a l’edat adulta i les belugues viuen la meitat del que farien en llibertat”.

L’informe El cas contra els mamífers marins en captiveri ofereix dades de longevitat a partir de diversos estudis, concretament sobre les orques. “Es van identificar almenys quatre orques femelles a la Colúmbia Britànica que, per la seva grandària, eren adultes quan l’estudi va començar el 1973 i encara estaven vives el 2014 (l’últim any en què es va actualitzar el catàleg de totes les balenes de la població). En contrast, les orques en captivitat de tots dos sexes rares vegades viuen més de 30 anys, i moltes moren entre els 13 i els 30 anys”. Aquest estudi va ser encarregat per la Comissió Balenera Internacional (IWC, en les seves sigles en anglès), l’organisme internacional encarregat de regular la caça i la comercialització de cetacis.

Per a la presidenta de DEPANA, a més, hi ha un element determinant a l’hora d’oposar-se a la captivitat de cetacis, i és el fet que “la majoria d’espècies que s’exhibeixen en delfinaris i aquaris no estan amenaçades ni catalogades com en perill”. Més taxatiu es mostra l’informe d’AWI i WAP: “La representació de la cria en captivitat de mamífers marins per complir els objectius de conservació és, en el millor dels casos, enganyosa (i falsa en el pitjor); l’avassalladora majoria de les espècies de mamífers marins que es crien en captivitat en l’actualitat no estan amenaçades ni en perill d’extinció”. “Si s’ha mantingut els cetacis en captivitat ha estat per un aspecte purament comercial, d’explotació”, conclou Gumà.

Circ aquàtic

Els espectacles amb animals són un dels principals reclams de la indústria per atreure públic als parcs. En l’actualitat, es fan xous amb cetacis a quatre espais dels Països Catalans: Marineland Calvià, Marineland Palafolls, Aquopolis Costa Daurada
i l’Oceanogràfic de València. Al Zoo de Barcelona, tot i que l’Ajuntament es va declarar “ciutat lliure de dofins en captivitat” el 2016 i rebutjava el projecte d’ampliació del delfinari, encara queden dofins a les instal·lacions municipals. Són quatre dels sis animals que participaven en espectacles, que es van deixar de realitzar el novembre de 2015. Els altres dos van ser enviats a l’Oceanogràfic un any més tard. Per DEPANA, “l’Oceanogràfic de València ha estat una solució d’emergència donada la molt precària salut d’aquesta parella de dofins. Actualment, han guanyat molt de pes i la seva salut és òptima, tot
i que lamentem que facin espectacles”.

Segons l’informe El cas contra els mamífers marins en captiveri, “l’avaluació dels guions i l’ambientació de la majoria dels espectacles, a més de l’observació de les reaccions del públic, revela que l’actuació d’un mamífer marí en captivitat no és un vehicle educatiu, sinó un espectacle d’entreteniment en el qual la majoria de les vegades s’ensenya malament (amb una representació inexacta de qüestions com conductes normals, durada de la vida, aparença i estructura social)”. Les autores destaquen que molts dels actes realitzats per dofins en espectacles que semblen expressions de “joc” o “diversió” –com l’obertura i el tancament ràpids de la boca i el cop de l’aleta o la cua sobre la superfície de l’aigua– en realitat són demostracions que en animals lliures “es considerarien en general agressives o signes de pertorbació, com el grunyit o l’udol d’un gos”.

L’edifici de l’Oceanogràfic i la resta del complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències va suposar una inversió de 1.300 milions d’euros |Arxiu


Parlem amb una jove valenciana –a qui anomenarem Teresa Garcia per preservar-ne la identitat– que va fer pràctiques a l’Oceanogràfic entre l’agost i el desembre de l’any 2014 en el marc d’un màster 
universitari. Sense experiència prèvia amb cetacis, participava en el programa d’enriquiment ambiental del Departament de l’Àrtic, on es troben foques, morses i belugues, amb l’objectiu de tenir cura de la salut mental dels animals mitjançant activitats que els estimulin. Tot i que les belugues “no feien espectacles com sí que ho feien els animals del delfinari, sí que entrenaven les conductes, sobretot per quan calia fer una visita al veterinari. En ser animals molt grans, intentàvem treballar perquè no posaren en risc les persones”. Segons Garcia, “estant en captivitat, aquests animals no poden estar bé: són animals acostumats a viure en llibertat i nadar grans distàncies, comunicar-se entre ells… I les instal·lacions, per molt bones que siguen, sempre seran un recinte tancat”. Destaca, això sí, el tracte de les professionals que tenen cura dels animals, “que sempre va ser correcte”.

En aquest sentit, el cas més rocambolesc és el de José Luis Barbero, un dels pioners de la teràpia assistida amb dofins (TAD) a l’Estat espanyol. Tot i que entitats animalistes com l’AWI i WAP alerten que “la fundadora de la TAD, la doctora Betsy Smith, finalment va arribar a la conclusió que la TAD explota els dofins i les persones i ha deixat de practicar-la; ara treballa només amb animals domesticats”, molts centres continuen desenvolupant aquest tipus de programes. L’any 2016 la campanya SOS Dofins va fer públic un vídeo on es veia Barbero agredir els dofins del parc Marineland Calvià, on treballava com a ensinistrador. Uns mesos més tard, Barbero es va suïcidar.

La Generalitat ha sancionat amb 801 euros l’Aquopolis Costa Daurada per tenir dofins en una piscina d’1,8 metres

Albert López és psicòleg i exentrenador de dofins. Durant 26 anys va treballar al Zoo de Barcelona i durant catorze anys va ser l’entrenador de l’orca Ulisses, que actualment es troba a l’aquari de San Diego. Des d’aleshores encapçala un projecte d’educació mediambiental marina anomenat Ninam, amb el qual també participa en programes d’investigació de cetacis al medi natural. És una de les veus més crítiques amb els zoos i delfinaris. Considera que els zoològics no estan educant “en absolut”, perquè la gent desconeix els “entorns naturals més propers” i, a més, s’ignora “el backstage: el que passa al darrere dels escenaris”. “D’aquí a cent anys mirarem enrere i direm que tractàvem els animals en un règim d’esclavisme”, conclou l’extreballador del zoo.

El zoo del segle XXI

Cada any, entre 3.000 i 5.000 animals sans són sacrificats als zoològics europeus com a conseqüència dels programes de cria en captivitat”, explica Rosi Carro, coordinadora del grup científic de la iniciativa ciutadana ZooXXI. Carro ho exemplifica amb el cas dels goril·les mascle: els zoos tenen problemes de sobrepoblació mentre pràcticament han desaparegut als entorns naturals. El sacrifici dels animals que són considerats “excedents” pels parcs zoològics s’anomena culling i és una pràctica habitual reconeguda per les patronals del sector: l’Associació Europea de Zoos i Aquaris i l’Associació Mundial de Zoos i Aquaris (EAZA i WAZA), de les quals el Zoo de Barcelona forma part. “Sabem que hi ha el compromís de no seguir matant, però el codi ètic del zoo ho permet i volem que això canviï”, explica la coordinadora de ZooXXI.

La iniciativa ciutadana ZooXXI és “una proposta d’ordre internacional per a la reconversió dels parcs zoològics tal com els coneixem avui dia, amb l’objectiu d’adaptar-los a la ciència i a l’ètica de la nostra època”, segons descriuen al seu web. El projecte, nascut a Barcelona, buscava la modificació de l’Ordenança sobre la protecció, la tinença i la venda d’animals a Barcelona. Per fer-ho, van recollir més de 18.000 signatures i, finalment, el 3 de maig s’aprovava la modificació en el ple municipal “per incorporar el nou model de gestió de la iniciativa ciutadana ZooXXI”, tal com relata Anna Mulà, responsable jurídica de la proposta.

“Els zoològics podien tenir sentit, que tampoc ho crec, fa dos segles, però no ara”, rebla Carme Méndez, presidenta de l’Associació Defensa Drets Animal (ADDA). La seva entitat va ser fundada l’any 1976 –degana a l’Estat espanyol– i ja l’any 2002 va organitzar una conferència anomenada “Zoo-lògic?” en la qual acusava aquests espais de donar “una imatge parcial i distorsionada de la natura que anima a perpetuar la captivitat de nombroses espècies salvatges en benefici de la satisfacció humana”.

Dofins, belugues i orques en captivitat rares vegades superen la meitat de l’esperança de vida en llibertat

“No podem descuidar-nos de l’origen colonial dels zoos, quan calia mostrar el domini de l’home sobre la natura. Però actualment vivim en un context de replantejament de l’ésser humà envers el planeta”, argumenta Carro. Des de ZooXXI no defensen la desaparició d’aquests espais, sinó la seva reconversió. El Zoo de Barcelona és un clar exemple del que explica Carro: es va fundar l’any 1892 després que un reconegut banquer fes fallida i hagués de vendre la seva col·lecció privada de “feres” a l’Ajuntament de la ciutat.

Per la coordinadora de ZooXXI, cal repensar el perquè d’aquests espais i vincular-los molt més als ecosistemes locals, potenciant la seva faceta com a centres de recuperació d’animals. “És important treballar en tres eixos: que els zoos exerceixin com a centres de rescats animals, encara més de com ho fan ara; que inverteixin en projectes de conservació avalats científicament
i transparents, i que aposten per l’ús de la tecnologia per educar la ciutadania sense haver d’emprar animals en captivitat”, exposa.

De moment, després de l’aprovació de la modificació de l’ordenança, l’Ajuntament de Barcelona s’ha compromès a invertir 65 milions d’euros fins a l’any 2031 per remodelar el zoo i adaptar-lo a la nova normativa. Des de ZooXXI valoren positivament l’anunci, però Mulà indica que qualsevol actuació al Zoo “haurà d’adaptar-se a l’ordenança”. Des de DEPANA també la veuen “amb bons ulls”, però Gumà lamenta “que des de l’Ajuntament s’ha descuidat del present dels animals, ja que es parla de demà però no d’avui”.

Article publicat al número 487 publicación número 487 de la Directa