Una ventada d’esperança -malgrat la que cau- és el que traspuen el divertit tàndem de Carlos Reyes (escriptor) i Rodrigo Elgueta (il·lustrador) que van ser a Barcelona el passat cap de setmana per presentar la versió en català de la seva novel·la gràfica Els anys d’Allende, publicada per Tigre de paper. Ens reunim en un pub d’un dels molts cors de Santiago de Xile i quan arribem ja fa estona que fan pintes i riuen. Van trigar tres anys a fer el llibre documental, el van publicar el 2015, però el 2018 encara fan entrevistes i el presenten pel món. “Allende, molt meravellosament, no ens ha deixat acabar el nostre proper projecte”, diuen. El còmic documental, que tan sols va tirar endavant quan un editor mexicà s’hi va implicar, ja ha venut 10.000 còpies al llarg país del sud.
Sou allendistes? A Xile costa que algú ho reconegui públicament.
Carlos Reyes (C.R): Jo sóc un home d’esquerres, i allendista, sí.
Rodrigo Elgueta (R.E): Jo sempre he sigut d’esquerres, tenia informació sobre Allende, i em considerava una persona llegida… però després del llibre, em vaig adonar que sóc allendista absolutament. I, és més, puc dir que Allende ha estat el millor govern que ha tingut Xile en la seva història.
C.R: Però pensa que els mil dies del govern d’Allende, són mil dies que el govern és atacat constantment, mai sabrem si el projecte hauria funcionat, morirem amb aquest dubte. Què passaria si Allende no hagués patit el boicot de la dreta feudal amb els EUA?
R.E: I la por no ens abandona, perquè ara podria haver-hi esperances amb moviments joves, d’una esquerra renovada, com podria ser el Frente Amplio, però sempre hi ha l’ombra de què passaria si el Frente Amplio arribés al govern? Què faria la dreta? Tornaria a fer servir les armes al segle XXI?
Hi ha molta gent d’esquerres aquí a Xile, que diu que s’hauria d’haver sortit a defensar el govern, i que no va passar perquè Allende va demanar que no se sortís.
Allende sabia perfectament el que estava passant quan va demanar que la gent no sortís al carrer, la derrota era inevitable. Pensa que, ho expliquem al llibre, al final Cuba creia que Xile fracassaria, a Rússia ja no li importava
R.E: No hi havia armes!
C.R: Jo crec que al contrari del que molts diuen, Allende sabia perfectament el que estava passant quan va demanar que la gent no sortís al carrer, la derrota era inevitable. Pensa que, ho expliquem al llibre, al final Cuba creia que Xile fracassaria, a Rússia ja no li importava, o sigui, tots els que podien haver-lo ajudat es van adonar que era impossible i es van apartar, que Allende estava sol a la Moneda, és molt més que una metàfora.
R.E: La Unió Soviètica va ajudar, va ajudar molt, però en un moment donat, això ho documenta el periodista Carlos Basso, el KGB informa que ja no hi havia volta enrere, el cop d’estat era inevitable. Naomi Klein a La doctrina del Xoc ho explica perfectament, Xile era un experiment a nivell mundial, s’havia de parar a Xile. I l’experiment va funcionar, i és el què després hem vist a l’orient mitjà: tortura un país i després envia-hi les empreses nord-americanes a solucionar-ho tot, a fer que la gent consumeixi. Perquè t’has carregat una manera de viure, la rutina, les persones ja no saben a què agafar-se i l’única manera de sobreviure és consumint.
Està oblidat Allende a Xile?
C.R: No, en absolut. Nosaltres teníem por que quan sortíssim a presentar el llibre vingués molta gent a criticar-nos i només hem rebut dos comentaris negatius de totes les vegades que hem firmat llibres. I firmem llibres a nois de 12 anys fins a ancians de 60-80 anys, el públic és amplíssim i la resposta al llibre ha estat meravellosa. I tot i que ens van dir que seria un llibre que només interessaria a Xile, és una de les poques novel·les gràfiques xilenes que s’ha publicat en italià, en turc, en espanyol i ara en català! I estem parlant amb dos països europeus més.
La meva sensació a Xile és que tot i que s’ha fet memòria i s’ha reconegut la figura d’Allende, aquesta memòria s’amaga sota la catifa, com una cosa vella. Hi ha instal·lat un “ara toca parlar d’una altra cosa”?
C.R: Sí, tens raó, encara s’ha de reivindicar molt la figura d’Allende. A Xile, la figura de Pinochet va deixar una petjada molt profunda. Va perseguir, torturar i matar, però per molts continua sent el salvador de la pàtria, es va instal·lar aquest discurs i avui dia si parles d’Allende en un mitjà públic… no en surts impune, hi ha gent que t’atacarà immediatament. Els governs de l’anomenada nova majoria [centre-esquerra] no van instal·lar la figura d’Allende de la manera potent que es mereixia. Han sigut còmplices del desastre del país.
I no tenint un relat majoritari que reconegui la figura d’Allende, com encareu la redacció d’un relat verídic -d’aquest relat majoritari que no hi és- per a la vostra historieta?
Volem, que els lectors sentin i que ens serveixi el que va passar, la memòria, per encarar el present i el futur. Particularment avui en dia, que vivim també un moment convuls, i per això no crec que sigui casualitat que s’editi en català precisament ara
R.E: El llibre intenta ser el més objectiu possible -dins del fet que qui pot ser objectiu? Particularment a Xile- però tot el que apareix al llibre està ressenyat, tot. Per tant, jo estic tranquil, hi ha una recopilació bibliogràfica molt bona, Carlos es va cremar les celles…
C.R: Sí, encara no les he recuperat!
R.E: …per mantenir sempre els fonaments del guió. Nosaltres volem que les persones que es vulguin apropar al tema, ho puguin fer amb més base història i teòrica, més dades, més informació. Pensa que hem arribat a recollir informació d’absolutament cada dia del govern d’Allende, dels mil dies, tenim notícies destacades de cada dia, per tant, és un volum d’informació molt gran, que vam haver de treballar. I el que fem és mostrar tota aquesta informació que hi és, està aquí a l’abast de tots els xilens i que és un exercici que hauríem de fer tots, explicar-la en format de novel·la gràfica, que és un format que nosaltres estimem molt. El llibre és un documental.
C.R: Jo he entès tot el que els nostres avis i pares van viure després de llegir tota la barbaritat d’informació, van ser uns anys trepidants a Xile. Jo era petit, ja havia nascut, i recordo que la policia entrava a les cases, i recordo al televisió i la moneda en flames, recordo haver vist les bales als edificis al voltant de la Moneda, que encara existeixen, recordo els militars als carrers i jo vaig viure una micro fracció… i després de fer la investigació amb Rodrigo, he vist la magnitud d’aquells anys, realment s’havia de tenir collons per viure al Xile del 70! I això és el que volem, que els lectors sentin i que ens serveixi el que va passar, la memòria, per encarar el present i el futur. Particularment avui en dia, que vivim també un moment convuls, i per això no crec que sigui casualitat que s’editi en català precisament ara, perquè Catalunya està en un moment important també i quan llegeixin Allende veuran molts paral·lelismes, amb el Xile d’aleshores i amb l’actual.
R.E: El Xile de la Unitat Popular era un Xile de somnis, d’inspiracions, d’anhels, tot era possible. Els somnis eren abastables. I això és universal, i uneix qualsevol poble que s’atreveixi a dir “volem això i ho podem aconseguir”, això era la unitat popular.
Ja m’ho heu comentat una miqueta, però què aporta el llibre a la societat catalana?
C.R: No conec prou la història de Catalunya, però sento que qualsevol poble que lluiti per la seva dignitat, que tingui utopia, inevitablement es veurà reflectit en la figura d’Allende i de la Unitat Popular. La UP és un somni meravellós, una utopia, que tothom va seguir amb molta atenció en el seu moment. Allende va calar a l’imaginari col·lectiu mundial: si penses en un utopista, en una persona que va somiar i que va estar tant a punt de fer-ho realitat i no el van deixar, penses en Allende: un home sol, bombardejat, un president amb un grup de 15 persones, homes i dones, atrapats al palau de govern, sent atacats no només per les tropes, sinó sent bombardejats amb avions, és una figura èpica.
R.E: Era un avi bombardejat, un senyor gran.
C.R: Allende és avui un arquetip universal i un mite: és qui lluita sol contra l’adversitat, davant d’una maquinària monstruosa. Es tant especial la figura d’Allende que a Xile encara és un debat si es va suïcidar o el van assassinar. A l’estranger això està més tancat i la història oficial xilena diu que es va suïcidar, però hi ha molts llibres que especulen sobre si el van assassinar. Això demostra la potencia del personatge. Quan ell fa el discurs a ràdio Magallanes, sap que no sortirà viu, i l’autoimulació pel poble es quasi universal. És èpica.
