Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

"Saben que per molt que busquin, no trobaran res per imputar-nos terrorisme, però creuen que així ens espanten més"

Entrevista a Adrià Carrasco, el jove del CDR d’Esplugues de Llobregat que des del 10 d’abril es troba en parador desconegut i amb una ordre judicial de cerca i captura. La Guàrdia Civil el va intentar detenir en la mateixa operació que Tamara Carrasco, però no el va trobar

 

Gemma Garcia | @gemma_g_fabrega

És el darrer exiliat del procés polític català. Es diu Adrià Carrasco, té 25 anys, no se n’ha difós cap imatge i des del 10 d’abril està en cerca i captura per la Guàrdia Civil, acusat de terrorisme i rebel·lió per pertànyer al Comitè de Defensa de la República (CDR) d’Esplugues de Llobregat. Com Tamara Carrasco. La diferència és que quan, aquella matinada, les unitats d’assalt van irrompre a casa seva, ja no hi era. L’operació va ser ordenada pel jutjat d’instrucció número sis de l’Audiència Nacional espanyola, que els investiga a tots dos per “activitats de direcció i coordinació en els actes de sabotatge”, en referència als talls de carreteres i aixecament de barreres dels peatges durant la Setmana Santa, després de la detenció del president destituït Carles Puigdemont a Alemanya. Gairebé dos mesos més tard, en el marc d’una mobilització, el grup de suport va anunciar que Adri havia marxat a l’estranger, però encara no s’han fet públiques les seves coordenades. Tot i així, la Directa ha pogut fer-li arribar un qüestionari, que ha contestat evitant donar detalls que tenen a veure amb el seu parador actual o que poden afectar la seva situació processal.

 

El 10 d’abril la Guàrdia Civil va anar a casa teva per detenir-te. En aquell moment, com era la teva vida?

Encara vivia a casa els meus pares, tenia una feina estable i estava buscant pis per independitzar-me. Suposo que com molts joves de 25 anys. A banda d’això, cada vegada, la situació política  em posava de més mala llet. Va arribar un moment en què no estava tranquil si no feia res per canviar-ho i realment afectava el meu estat d’ànim.


Vas decidir marxar. És una decisió estrictament personal o també estratègica, com una oportunitat per explicar la repressió contra els CDR des d’un altre indret?

En aquell moment, més que una decisió va ser un instint. Més d’una nit, entre la gent que m’envolta i alguna cervesa de més, explicàvem què faria cadascú si ens venien a buscar. Evidentment, és una possibilitat que contemples, però una possibilitat remota que mai penses que es pugui fer realitat més enllà de suposicions. El que n’hem tret d’aquestes suposicions és que tot i pensar que mai es farien realitat, ens han col·locat en l’escenari mental de reacció en el moment indicat, ens han permès prendre la decisió correcta abans que necessitéssim prendre-la.


Van escorcollar casa teva, ho explicava la teva mare a la carta que va enviar a “El Matí” de Catalunya Ràdio. Saps què buscaven i què van trobar?

No buscaven res material. Estic convençut que sabien que allà no hi trobarien res. El que buscaven ho sabem nosaltres i ho saben ells: injectar-nos el verí de la por. El que no sabien que teníem, però van trobar a casa meva, va ser l’antídot a aquest verí. El jutge de l’Audiència Nacional espanyola va decidir descartar l’acusació de terrorisme per a Tamara, però Fiscalia ho ha recorregut i encara s’ha de resoldre.

Manifestació de suport a l’activista del CDR / Victor Serri

 

Per a tu, què és el “terrorisme”?

Un cos armat, organitzat i amb motius polítics que actua per un “bé major”. Fets que van més enllà del propi fet; que busquen transcendir i calar els caps de les persones per introduir-los la por amb un objectiu concret. En aquest cas (i en tants d’altres), com bé diu la meva mare, el terrorisme el practica l’Estat a través dels muntatges policials i la intimidació. Si finalment es manté l’acusació de terrorisme, portaria implícit la identificació dels CDR amb una organització terrorista.


I què són els CDR?

El meu desig és que esdevingui un moviment tan gran que es mengi els partits i les entitats; que creuï fronteres i s’estableixin CDR, o òrgans d’autogestió popular, a cada poble d’Espanya

És organització popular com mai l’havíem tingut al nostre país des que jo tinc memòria. Barri a barri, ens hem organitzat sense necessitat de líders, consignes, organització jeràrquica i ,al principi, sense cap coordinació entre els diferents Comitès. Va ser una reacció col·lectiva instintiva amb un objectiu comú. Un fet preciós i valuós que no podem deixar (i no deixarem) escapar com a poble. A part d’això, els CDR tenen el potencial suficient per establir-se permanentment com a assemblees a cada poble (un cop aconseguida la República) i funcionar com una eina de decisió col·lectiva. Quan la gent entengui que realment ens podem organitzar sense necessitats de partits ni líders, és quan haurem guanyat (no només la república, sinó la llibertat total com a poble). El meu desig humit (i mig secret) és que esdevingui un moviment tan gran que es mengi els partits i les entitats; que creuï fronteres i s’estableixin CDR, o òrgans d’autogestió popular, a cada poble d’Espanya.


Per què vas decidir implicar-te en un CDR? I què ha significat l’existència d’una organització així a Esplugues?

Com he dit abans, no és que m’impliqués en un CDR, el vam crear espontàniament en base a la necessitat de defensar l’1-O. Ens vam ajuntar moltíssima gent i ens vam dividir per col·legis electorals per protegir-los, com a molts altres pobles i col·legis. A Esplugues sempre ens mobilitzem i animen el cotarro els mateixos, però aquest cop hi havia molta gent que mai s’havia implicat massa. Això li va donar força i ens va animar a seguir un cop passat l’1-O.


T’acusen, com a Tamara Carrasco, d’haver desenvolupat activitats de direcció i coordinació durant l’aixecament de barreres de Setmana Santa. Quina és la lògica organitzativa dels CDR?

Una organització horitzontal on cada poble i cada barri té el poder per actuar autònomament o en conjunt amb altres CDR. Per a mi, la forma més vàlida (i gairebé l’única) d’organització popular: plaça a plaça, poble a poble.


Quin paper creus que han de jugar els CDR en aquest nou cicle, malgrat la repressió?

Seguir. Seguir fins a aconseguir l’objectiu. La repressió ens ha tocat, però no ens donarem per vençuts. Hem d’aconseguir absorbir tota la gent dels partits i aglutinar la majoria de població. La garantia (entre d’altres) que els CDR som l’eina més legítima i eficaç per aconseguir la república és que els seus integrants no tenen un sou: fem el que fem perquè ho creiem.


A més de la criminalització dels CDR, hi ha una onada repressiva generalitzada. Contra càrrecs polítics, però també contra músics o twittaires. Creus que aquesta intensificació mostra la fortalesa o la feblesa de l’Estat?

El feixisme en aquest país no ha sigut mai derrocat i ara ho estem pagant. Segurament ho hem estat pagant des de llavors, però ara és tan evident que canta. Inclús l’esquerra ha quedat tacada d’aquesta mania autoritària

Cap de les dues. Mostra que Franco va morir al llit plàcidament. Ningú el va treure d’allà a la força; ni a ell ni a la seva gent. El feixisme en aquest país no ha sigut mai derrocat i ara ho estem pagant. Segurament ho hem estat pagant des de llavors, però ara és tan evident que canta. Inclús l’esquerra ha quedat tacada d’aquesta mania autoritària. Amb conya sempre dic que hauríem d’obligar el PSOE i el PSC a canviar-se el nom, o a desaparèixer, posats a demanar.


Amb el canvi de Govern espanyol, creus que pot canviar la situació política a Catalunya i la teva?

No tinc cap fe en un partit que ha donat llum verda al 155. Ja no en tenia abans i ara menys.


Com valores que l’Audiència Nacional espanyola no traslladi la causa de Tamara Carrasco a Gavà?

És una maniobra més dins l’estratègia del terror a la que ells juguen. Mentre la causa es quedi a Madrid (a l’AN), encara queda una porta oberta a què hi hagi una condemna per terrorisme. Que l’acusació es quedés definitivament en desordres públics seria un petit alleujament per a nosaltres, (dic petit perquè no és cap garantia de res, si tenim en compte el cas d’Altsasu). Per això és un moviment estratègic encarat a mantenir aquest estat d’angoixa i tensió: saben que per molt que busquin, no trobaran res pel que imputar-nos terrorisme, però creuen que així ens espanten més. La Tamara té una mare malalta i té dret a poder visitar-la. Negar-li confirma que les persones que orquestren aquesta estratègia no solament són feixistes al poder, sinó que són persones cruels, sense cap mena d’empatia. Persones que mai haurien de poder exercir en un tribunal.