Dina Meza és defensora de drets humans i periodista. L’any 2013 va haver d’exiliar-se durant un any a Anglaterra a causa de les amenaces i les intimidacions que van patir ella i la seva família per l’exercici de la seva feina. Avui brinda acompanyament a periodistes i defensores que es troben amenaçades dins d’Hondures. Actualment dirigeix l’Associació per la Democràcia i els Drets Humans d’Hondures (ASOPODEHU), el diari digital Pasos de animal grande i presideix el PEN Hondures, organització dedicada a la defensa de la llibertat d’expressió i de les escriptores. El setembre passat va ser invitada de Casa Amèrica Catalunya per parlar sobre la situació de la llibertat d’expressió i els drets humans al seu país. Un país que no apareix als mitjans de comunicació d’aquí habitualment però en el qual s’han assassinat més de 22.000 persones en els últims vuit anys i que té una de les taxes d’homicidi més altes del món.
Segons l’Informe Anual de Drets Humans de 2017 del Comissionat Nacional dels Drets Humans d’Hondures (CONADEH), 75 persones vinculades als mitjans de comunicació van perdre la vida en circumstàncies violentes des de l’any 2001 fins al 2017. D’aquests 75 casos denunciats, només sis tenen una sentència, cosa que indica que el 91% dels casos es troben en la impunitat. A l’entrevista, Meza assenyala els principals desafiaments d’exercir el periodisme en aquestes condicions per a ella i les seves companyes.
Què et porta a exercir el periodisme a Hondures?
Al principi era molt tímida. Vaig començar perquè pensava que estudiar periodisme em trauria la timidesa, perquè veia als comunicadors parlar bé per la televisió i la ràdio. Però en el trajecte em vaig adonar que era la meva professió. Amb una paraula es pot atacar un sistema violent, es pot fer pressió per realitzar canvis estructurals. És cert que en països amb falta de democràcia patim amenaces, però som importants per a la construcció d’aquesta democràcia al món.
Durant els teus anys com a periodista a Hondures, a quins temes t’has dedicat?
Vaig entrar a l’escola de periodisme l’any 1986 i em vaig graduar el 1992. L’any 1989 van atacar el meu germà. El van segrestar i el van fer desaparèixer temporalment esquadrons de la mort [grups paramilitars que combaten la dissidència política al marge de la llei]. Des d’aleshores, el meu tema ha estat evidenciar que al meu país es violenten els drets humans i que hi ha molta impunitat. Anteriorment també havia estat fent investigacions sobre guàrdies de seguretat i violacions de drets laborals. Les empreses de seguretat estan en mans de militars o exmilitars, policies en actiu o retirats. I és un tema que no es toca perquè és molt perillós.
Quan t’adones que has de sortir d’Hondures i per què?
Quan va tenir lloc el cop d’estat al país. Aleshores vaig sortir de l’organització on estava i em vaig apropar a una altra de drets humans on s’abordava el tema agrari de l’Aguán, un territori on hi havia expropiació de terres a camperoles per part de terratinents. Vaig impulsar un diari digital en aquesta organització i ens vam desplaçar a la zona amb missions internacionals. Va ser fort perquè vaig denunciar que s’estava conformant un esquadró de la mort per assassinar les camperoles. Després vaig haver de presentar una sol·licitud al Centre for Applied Human Rights a la Universitat de York, al nord d’Anglaterra, i em van acceptar com a becària durant sis mesos. Jo no volia ser-hi tant de temps, únicament em volia retirar de l’escenari de la violència. Però en realitat no volia marxar. Els meus fills eren més petits, estaven entrant a l’adolescència i pràcticament es van quedar sols. Va ser horrible. Les persones que se’n van a l’exili no volen desarrelar-se de la seva gent, de la seva cultura, del seu país, perquè l’estimem. Però vaig haver de sortir. Tinc dos fills i una filla que han estat molt vigilats i seguits a les seves escoles. Des de l’any 2006 rebem amenaces fortes i hem hagut de canviar de casa almenys vuit vegades.
Què t’ha donat el periodisme com a dona?
“Les dones que defensem drets humans patim una violència diferenciada: la policia i l’exèrcit ens ataca amb més força”
Una de les coses és poder evidenciar que estructuralment les dones estem patint violència per part d’un sistema patriarcal que ens ataca constantment des de diferents angles. Les dones que defensem drets humans patim una violència diferenciada: he rebut missatges de violacions sexuals al telèfon, atacs directes als meus fills i a la meva filla… Però també he tingut l’oportunitat de posicionar aquests tipus de violència que normalment no apareix als mitjans perquè estan invisibilitzats. La policia i l’exèrcit ens ataca amb més força. Ens tracten amb paraules insultants i grolleres als carrers i a vegades ens capturen. L’any 2010 em van posar en una cel·la perquè vaig gestionar la llibertat d’un company que era pres polític. Quan les dones ens aixequem, quan parlem, quan gestionem llibertat, la repressió és més forta.
Creus que la teva tasca com a periodista contribueix a trencar amb la por i el silenci?
Diàriament donem ànims a les periodistes, dones i homes que pateixen violència, perquè normalment el que vol el sistema és que ens amaguem i no diguem res. De fet tinc plans d’escriure un llibre titulat “De l’amenaça a l’esperança”, on explicaré aquestes històries i com anar fent front a aquesta por que ens volen imposar. Parlar-ho, dir-ho. Tenim el crim de Berta Cáceres, una companya que va posar damunt la taula temes com la violència contra les dones, l’imperialisme, la militarització dels Estats Units a Hondures, el seu suport al règim i el seu paper històric al nostre país per tenir-nos com el seu pati del darrere. Els Estats Units han estat un factor fonamental perquè el règim de Juan Orlando Hernández es mantingui en el poder.
Davant d’aquest panorama, com creus que s’hauria de fer front a la violència i la corrupció a Hondures?
“A Hondures hi ha una ‘narcopolítica’, tota una estructura criminal dins del mateix estat que facilita la corrupció, el narcotràfic i el crim organitzat. I aquesta estructura no ha estat castigada”
A Hondures hi ha una narcopolítica, tota una estructura criminal dins del mateix estat que facilita la corrupció, el narcotràfic i el crim organitzat. I aquesta estructura no ha estat castigada. A més, ara entrarà en vigència un nou codi penal que enforteix la corrupció. Com a societat hem estat demanant el desmantellament d’aquesta estructura legislativa que ens portarà a les periodistes a la presó, a totes les que fem comunicació, perquè afecta tota la cadena informativa. Si tu, per exemple, repliques una nota que publica un diari, també se’t podran endur presa. Afecta la protesta social i criminalitza la defensa de la terra, que és un dret. Però com que tenim un sistema de justícia corromput, impune, definitivament no en podem esperar gaire.
Quin paper juga el periodisme independent en casos com el de Berta Cáceres o el teu?
Fer sortir el que no surt a la premsa tradicional. La premsa tradicional té molta cura perquè no es denunciï l’estructura, d’on ve tota aquesta violència, el perquè ens maten. Vol mantenir l’statu quo. L’actual president ha concentrat tot el poder, ha arribat al país dues vegades, l’any 2013 i el 2017, i està denunciat per frau. En aquest segon període, a més, hi va arribar a través d’unes eleccions que són il·legals. El periodisme independent ha estat un factor fonamental per denunciar aquest cop d’estat. Si no, això hauria passat com a una successió constitucional, tal com l’estaven venent internacionalment. Però les periodistes que han fet aquesta aportació a la democràcia desafortunadament estan sent expulsades del país perquè l’Estat no les protegeix.
Quin és el paper de les organitzacions civils en aquest panorama polític?
“Fer costat a la gent que ha de sortir del país, perquè si no la maten, et dona esperança i t’enforteix, et dona alegria malgrat tot”
El PEN Hondures està dedicat a les escriptores. Hem evidenciat davant la Comissió Interamericana tot el que està passant amb les periodistes. En el cas de la nostra organització, ASOPODEHU, donem suport a la gent en el seu dia a dia. Fem incidència davant l’Estat d’Hondures, el denunciem i assenyalem què està fent. Crec que aquest és el paper que hem de jugar, no deixar tranquil aquest Estat impune, no cansar-nos de denunciar. Molta gent diu: “Amb ells no fareu res”. Aleshores no fem res? No. Hem d’incomodar-los. En la mesura que ho fem, anirem avançant. També vaig engegar el projecte Periodisme i Democràcia, que impulsa un diari digital i acompanyament sobre terreny a periodistes i comunicadores socials que han rebut amenaces i que disposen d’un advocat gratuït si hi ha judici. Estem treballant en la construcció de xarxes nacionals i internacionals, i fem monitoratge de compromisos internacionals i capacitacions en seguretat.
Com ha sigut la teva vida aquests últims deu anys?
Bé, per a mi ha estat fantàstic. És a dir, el fet de patir amenaces no t’atura. Fer costat a la gent que ha de sortir del país, perquè si no la maten, et dona esperança i t’enforteix, et dona alegria malgrat tot.
