Jesús Martínez es recorda a ell mateix amb un megàfon cridant als quatre vents des d’un cotxe, perquè el veïnat de Santa Coloma de Gramenet se sumés al clam per una educació pública en català. Era l’inici de la dècada dels 80, quan naixia un moviment de mares i pares, majoritàriament castellanoparlants i d’Andalusia, per reclamar que els seus fills i filles poguessin aprendre en català. Amb persistència, van aconseguir-ho: a Santa Coloma de Gramenet, governada per Lluís Hernández del PSUC, naixia la primera escola pública en català, la Rosselló-Pòrcel. Van ser moltes trobades amb actors polítics, accions al carrer i assemblees cada dijous a les vuit del vespre. Fent balanç, Martínez considera que “si aleshores pensàvem que no ens equivocàvem, ara encara n’estem més segurs”.
La majoria eren famílies xarnegues, “immigrants castellanoparlants residents a Catalunya”, segons una de les definicions que en fa l’Optimot, que li atorga una connotació despectiva. Tot i així, com tants altres termes que s’utilitzen de forma ofensiva, els darrers temps ha viscut una reapropiació de la gent i fills i filles de migrants nascuts a l’Estat espanyol l’han reivindicat com a propi.
L’actual model educatiu té un dels seus fonaments en la Llei de normalització lingüística, aprovada el sis d’abril de 1983 al Parlament de Catalunya, amb 105 vots a favor i una abstenció. Hi havia un ampli consens per evitar que l’alumnat fos separat per raons de llengua i perquè el català fos emprat progressivament a mesura que tots els alumnes l’anessin dominant. El model es va començar a implantar durant el curs 1983-1984 a dinou aules de dotze escoles públiques de Santa Coloma -primer a la Rosselló-, i nou anys més tard, l’onada expansiva arribava a un total de 800 escoles d’arreu de Catalunya. Segons les proves de competència lingüística, que realitza el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, revelen que el coneixement del castellà i del català de l’alumnat és similar.
Camp de batalla
Tot i que la majoria parlamentària i de la comunitat educativa va defensar el model d’immersió, des de l’inici, hi va haver certa oposició, que es va accentuar el 2012, quan qui aleshores era ministre d’Educació José Ignacio Wert, en una compareixença al Congrés, es va referir a “la deriva de part del sistema educatiu” català i va explicitar que l’interès del Govern espanyol era “espanyolitzar els alumnes catalans”.
En el context polític actual, també hi ha una ofensiva contra el model d’immersió lingüística. El ministre d’Afers Exteriors Alfonso Dastis ha afirmat que els infants catalans “no aprenen llengua castellana a l’escola” i el president del PP català Xavier García Albiol denuncia, precisament des de Santa Coloma, que “a les escoles catalanes s’educa els infants en l’odi a Espanya”. Com a rematada, Toni Cantó, diputat de Ciudadanos, recentment ha presentat una moció contra “l’adoctrinament a les escoles”, però s’ha quedat sol.
El portaveu de Som Escola -43 entitats de l’àmbit eduactiu- recorda que la immersió lingüística va ser la manera de defensar els drets de tota la població
Precisament el ministre d’Educació, Cultura i Esport, Iñigo Méndez de Vigo, ha assegurat que si s’activa l’article 155 de la Constitució, ell l’aplicarà en Ensenyament. Davant dels atacs, la comunitat educativa ha sortit amb tromba. El Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), que aglutina sindicats de professorat, d’alumnat i associacions assegura que, amb 155 o sense, no premetran “que ens toqueu l’educació”. Així mateix, l’Associació d’Inspectors d’Educació a Catalunya, que agrupa el 90% dels professionals, ja ha manifestat que les acusacions a l’escola són falses i responen a un ús partidista de l’educació
El consens, per al professor jubilat Josep Maria Cervelló, “és molt sòlid, perquè es basa en la confiança amb l’escola”. El portaveu de Som Escola -43 entitats de l’àmbit eduactiu- recorda que la immersió lingüística va ser la manera de defensar els drets de tota la població: “l’escola es va comprometre a què la criatura en sortiría sabent tant català com castellà i no tindria cap problema per aprendre les altres matèries”. En gran part resultat de la immersió, subratlla Cervelló, actualment, si entres en un forn a Santa Coloma de Farners i a Santa Coloma de Gramenet tens la certesa que t’entendran: “Ha estat bàsica per a la cohesió social i la convivència”, conclou.
De Santa Coloma a tot el país
Montse Giral va ser una de les professores que van estar a primera línia de l’escola Rosselló-Pòrcel. Per a la mestra, la clau de l’èxit rau en què tot va néixer d’una demanda de mares i pares, la majoria migrats del sud de l’Estat, que volien una escola pública en català per als seus fills i filles. Per tant, la immersió lingüística no va ser imposada des de cap institució, sinó que aquesta va anar a remolc de la demanda social. Primer varen començar amb unes aules habilitades en una guarderia, el 1982, deprés es van traslladar a l’escola de música Can Roig i Torres i finalment van aterrar a una antiga fàbrica de pells, on tot estava per fer i tot va ser possible. “La implicació de mestres i mares i pares va ser absoluta”, recorda Giral, que hi va acabar ensenyant durant 27 anys.
L’escola la van construir conjuntament. Fins i tot, mares i pares hi feien tallers amb els que cadascú aportant els seus coneixements. Jesús Martínez, per exemple, va ensenyar els infants sobre seguretat viària perquè era professor d’autoescola. Ell que havia arribat de ben petit des de Múrica al Carmel, que havia mal après català al carrer i després a la fàbrica, tenia clar que la llengua catalana permetria als seus fills créixer amb igualtat d’oportuntiats: “Nosaltres vam continuar parlant castellà a casa, i l’escola va possibilitar que els fills també sapiguessin català, com tota la resta”.
De Santa Coloma, el model es va estendre pel Baix Llobregat, impregnant tot el cinturó metropolità de Barcelona. I dins els centres, va començar a aplicar-se en els primers cursos
La seva filla Nàdia Martínez va entrar a la Rosselló-Pòrcel quan tenia cinc anys. Del primer dia d’escola en guarda un flash: “deia al meu pare que no entendria res. Però, òbviament després no va haver-hi cap problema”. Va créixer en català, conservant el castellà a casa, i ara és mestra d’una escola pública. El model d’immersió, defensa Martínez, “garanteix el dret de tothom a aprendre les dues llengües i després utilitzar la que vulguis”.
La Montse Giral i també l’Inma i la Rosa van ser les primeres professores de la Nàdia i de molts altres alumnes que varen créixer en català. “Vam construir una escola participativa, activa i catalana”, s’enorgulleix Giral. La mestra, ara jubilada, no defuig el fet que hi va haver certes resistències des del professorat: “qualsevol canvi genera resistències”, però van aconseguir convèncer i activar formacions perquè el professorat estigués preparat per ensenyar en català.
De Santa Coloma, el model es va estendre pel Baix Llobregat, impregnant tot el cinturó metropolità de Barcelona. I dins els centres, va començar a aplicar-se en els primers cursos. En Josep Maria Cervelló va viure-ho des de l’escola Milà i Gelabert de Sant Boi: “gràcies a la immersió, tota la gent menor de 40 anys no té problemes de competències lingüístiques”. Però per entendre aquell clam de principis dels 80, cal rebobinar a mitjans dels anys 70, quan un reduït grup de mestres ja feia classes en català a 536 centres arreu del país, segons el Departament d’Ensenyament.
Tant Montse Giral com Josep Maria Cervelló ja eren mestres de català i amb l’arribada de la immersió lingüística van contribuir a la formació del professorat, que en molts casos ni tans sols el parlava o no el sabia escriure perquè havia estat escolaritzat en castellà.
Actualment, a l’escola conviuen alumnes procedents de més de 170 estats. A les cases, doncs, s’hi parlen moltes llengües, però a l’escola, el català és vehicular. Tanni Martínez ho agraeix. Va arribar de Veneçuela fa setze anys i actualment la seva filla cursa cinquè al centre públic Matilde Orduña d’Esplugues de Llobregat. Mentre continua conversant a casa en castellà, la seva filla ha pogut aprendre el català gràcies a l’escola i ella ara estudia per treure’s el nivell C.
Sobre l’escola pública catalana ara plana l’article 155 de la Constitució espanyola, que podria significar el seu control directe per part de l’Estat. Jesús Martínez tem que es vulguin “carregar la llavor que tanta gent va plantar” a principis dels 80, però assegura que “en la mesura del possible, no ho permetrem”.
