Com cada tarda, la Mercè s’asseu al banc de pedra sota el gran arbre que algú va plantar, ves a saber quan, en un extrem de la plaça del poble. El pedrís ha anat absorbint tota l’escalfor del sol que es desploma en vertical aquest estiu avançat. Ella recolza l’esquena a la pedra i deixa que la calor la penetri. Tanca els ulls un moment. Un, dos, tres segons. Els obre de nou: el mateix escenari de sempre, tot i res ha canviat en els darrers cinquanta anys. La plaça oval està emmurallada per façanes de pedra, i a l’extrem contrari on ella ara descansa hi ha quatre homes jugant a la botifarra davant del local que fa de bar de juliol a setembre.
Ja fa dies, però, que al melic del poble hi ha un moviment diferent. Una furgoneta blanca, amb una rascada profunda en un dels laterals, no para de fer viatges d’entrada i sortida per un carrer d’empedrat llimat pel pas del temps. En salta de dins una noia, de vegades són dues, de tant en tant les acompanya un noi. La Mercè ha perdut el compte de quants gossos porten; sempre li semblen diferents. Descarreguen caixes, un sofà llarg i fosc, làmpades, objectes embolicats difícils d’identificar… I ho fan desaparèixer tot rere la porta de l’antic estudi. Gent nova al poble, i jove.
Avui només hi ha una de les noies, que treu el cap per la porta de l’estudi i crida el seu gos, que surt esverat d’un dels carrers i se li planta al davant amb una derrapada. La noia mira a banda i banda de la plaça i clava els ulls als de la Mercè, al mateix temps que aquesta engoleix saliva. Sense vacil·lar, s’hi apropa i se li asseu al costat.
–Hola! Soc la Joana –i fa dos petons a la dona rígida i un pèl desconcertada que té al davant.
Li explica que s’estan mudant amb uns amics, que d’aquí a dos dies ja ho tindran tot a punt per viure, que els fa molta il·lusió començar aquesta nova etapa en un lloc tan singular, envoltats de natura, amb tan potencial per explorar, que tenen moltes ganes d’integrar-se en la vida del poble… Parla molt de pressa, tan de pressa que finalment la Mercè es relaxa.
–Gaire vida al poble no sé si en trobareu. Ara mateix sou dels més joves, fa anys que aquí no veiem néixer un infant –i la Mercè, involuntàriament, es toca el ventre. L’única criatura que va portar al món va néixer morta. Només ella en deu recordar el nom; mai el va arribar a pronunciar en veu alta.
La noia segueix xerrant amb expressió juganera mentre amanyaga el gos, i la Mercè es pregunta si val la pena explicar-li quatre coses sobre la vida dels pobles al fons de vall, una vida enclotada entre parets opaques que priven de l’horitzó. Però avançant-se a la tardor, i a l’advertiment de la Mercè, una fulla piramidal i ataronjada cau als peus de la Joana, que aixeca el cap.
–No imaginava trobar-me un Ginkgo biloba aquí. No és un arbre comú.
–Fa una tartera d’anys que hi és, no guardo cap record sense ell. No és la primera vegada que sento el seu nom, però sempre se m’oblida…
–Li apuntaré –diu la Joana, riallera, mentre treu una llibreta de la bossa que li penja de l’espatlla i, amb lletra lligada, la lletra reservada per a les grans ocasions, escriu el nom de l’arbre. Aprofita per explicar-li que en els darrers anys ha saltat de feina en feina i que en l’última li va tocar aprendre sobre arbres, per poder deixar bocabadats un grapat de turistes.
–El Ginkgo és conegut com l’arbre dels quaranta escuts i és un fòssil vivent, és una espècie única que no té cap parent proper viu. –“Mira, ja en som dos”, pensa la Mercè– És a dir, és un arbre molt, molt antic… Normalment es troba a parcs i jardins. Algú el devia plantar aquí fa molt de temps i es va adaptar al medi tot i venir de lluny. És originari de la Xina.
–Jo tampoc soc d’aquí –s’atreveix a comentar la Mercè–, vaig arribar fa més de cinquanta anys, més o menys quan tenia la teva edat. Per feina. Tota la meva família està enterrada al sud, a centenars de quilòmetres.
–Ja en som dues! Potser som com el Ginkgo, posem arrels en terres estranyes, un parell d’exemplars únics –la Mercè es pregunta quan va perdre la frescor que envaeix la Joana, si és que mai l’havia tingut. Des de fa anys, totes les paraules que pronuncia li deixen un regust amarg a la llengua–. També expliquen que quatre exemplars de Ginkgo van resistir a la bomba atòmica d’Hiroshima. Es veu que van ser dels pocs supervivents de l’explosió. Estaven a un quilòmetre i mig d’on va caure la bomba, tots els altres animals i plantes de la zona van ser destruïts, però aquells quatre Ginkgos avui en dia encara creixen sans.
La Mercè s’estalvia el comentari i mira endavant, on els homes juguen a cartes. Existeixen bombes més silencioses que arrasen amb animals, plantes i persones, implosions petites, però continuades, amb un devastador resultat intern.
–Sap una altra cosa? Aquest arbre cura.
–Cura?
–Se li atribueixen moltíssimes propietats medicinals: augmenta el flux sanguini, combat la pell seca, també va bé per tractar l’asma, diuen que és un bon remei contra l’envelliment, a més, millora el sistema circulatori… I tantes altres coses!
–Carai, fa de tot. Ja no ens caldrà anar a la farmàcia –i la dona prova d’insinuar un somriure.
–Fins i tot és un antídot contra l’oblit, el recomanen en tractaments preventius de l’Alzheimer i per exercitar la memòria.
–I si hi ha coses que vols oblidar, com ho fas?
La Joana també mira cap a la taula, on els homes juguen. Potser tan sols cal fer com aquest arbre antic, resistir a la destrucció que arriba de fora, assumir la devastació com un espai a protegir, fer de la memòria un paisatge que es renova davant la fúria que vol arrasar-lo. Qui sap si una de les dues ha topat amb allò que s’assembla a una resposta. A la plaça impera el silenci.
