Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Quin paper té l'economia solidària en la transició ecològica?

L'autor, membre de la Xarxa d'Economia Solidària (XES), planteja que la cultura de la cooperació i el sentit de la democràcia profund que actualment s'està cultivant des de l'Economia Social i Solidària, ha de ser indissociable de la consciència ecològica, i planteja arguments per implantar amb més solidesa el fet ecològic en aquest entorn. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi que la ‘Directa’ posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Núria Frago

Al març del 2011, des del ja desaparegut CRIC (el que avui és la cooperativa Opcions), vam organitzar uns tallers d’escenaris de futur en el marc d’un projecte de la Universitat Complutense de Madrid titulat España Cambio Global 2020/2050. L’objectiu del projecte –i dels tallers– era el de dibuixar i entendre potencials horitzons a transitar en relació al consum i els estils de vida a l’estat espanyol en un escenari de 20 a 50 anys. Als tallers hi vam convidar tot tipus d’agents (moviment ecologista, sindicalisme, economia social i solidària, administracions públiques, teixit empresarial convencional…), i, com a punt de partida, vam emplaçar als participants a definir els dos grans elements de context que creien que serien els grans condicionants dels futurs possibles. Hi havia més de quinze possibles condicionants, però els dos que es van escollir, per sorprenent majoria, van ser aquests: l’escassetat de recursos i d’energia, per un costat, i la regeneració democràtica, per l’altre. Aquesta elecció configurava quatre grans escenaris, on el pitjor era un horitzó apocalíptic on l’escassetat de recursos i energia era ràpida i dràstica, i on no hi havia regeneració democràtica. En canvi, el millor era el que ens dibuixava una reducció progressiva i –relativament- lenta dels recursos, combinada amb una regeneració democràtica (definida en termes molt amplis); el que vindria a ser l’escenari desitjable.

El primer vector de canvi –l’escassetat de recursos i d’energia– no dóna molt de marge a la interpretació: els límits biofísics del planeta marquen la nostra capacitat com a espècie, ja no només de viure dignament, sinó, directament, de sobreviure. Com apunta Víctor Toledo amb la seva teoria sobre la consciència d’espècie, som l’única espècie sobre el planeta que no és conscient ni del temps ni de l’espai planetari, i això ens fa ser tremendament miops sobre els reptes del nostre futur: en comptes d’enfocar-nos en un dels grans reptes d’espècie que tenim, com és l’explotació del planeta, deixem que gran quantitat d'”ismes” –posa èmfasi especial en els fanatismes religiosos i els nacionalismes– ens posin un tel als ulls i ens empenyin massa sovint a barallar-nos per foteses: discutim per veure qui va abans a la cua del restaurant del vaixell, mentre aquest s’enfonsa.

La idea de consciència d’espècie no només ens confronta amb el nostre futur ecològic, sinó també amb el segon vector que esmentava: la regeneració democràtica. Víctor Toledo ho defineix en termes d’explotació de les persones sobre les persones i, juntament amb l’explotació del planeta, el situa com a segon gran repte civilitzatori: “Remuntar l’estat de crisi i salvar-se del possible col·lapse planetari és una tasca que necessita de tots, sense excepció. Es requereix la unitat de la diversitat. I això suposa actes suprems de civilitat, coordinació, unitat, consens, cooperació i altruisme”.

Totes aquelles formes de vida que s’anticipen a l’escassedat de recursos; totes aquelles persones que ja intentem –i ens podem permetre- viure avui assajant formes de vida més sostenibles des d’una certa noció de consciència d’espècie, serem les que marcarem el camí cap a un decreixement progressiu i menys traumàtic

Toledo apunta la cooperació com a via per recórrer la transició ecològica, de manera que és aquí on crec que entrem en joc totes les persones que, des de diferents rols i posicions (com a consumidores, com a treballadores, com a tècniques de l’administració, com a activistes), estem impulsant l’economia social i solidària (ESS). L’ESS és avui, des del meu punt de vista, un dels principals vectors de regeneració democràtica del nostre país, ja que, de baix a dalt, construïm formes d’organització innovadores, obertes, transformadores i amb perspectiva feminista. Som escoles de regeneració democràtica, perquè cultivem la cultura de la presa de decisions col·lectives, del debat i contraposició d’idees, des de la cura i l’empatia, en el dia a dia; per organitzar-nos el nostre propi treball, com per proveir-nos de béns i serveis. A més, amb espais d’articulació com la XES i les seves xarxes locals i comissions de treball, fem que això dreni i obri també àmbits institucionals, com ho demostra la incidència de les 14 mesures –ara 15- per l’impuls de l’ESS des de l’àmbit local que vam proposar, per primer cop, el 2015. Aquest impuls ha conduït a diversos ajuntaments a “exposar-se” a processos de coproducció de política pública i experimentar la concertació pública-cooperativa-comunitària.

Si ens haig de posar un però, és que potser hem perdut de vista que, la cultura de la cooperació i aquest profund sentit de la democràcia que estem cultivant, ha de ser indissociable de la consciència ecològica. Aquesta dissociació l’he viscut de primera mà: abans que l’ESS fos el meu principal espai de militància política, participava majoritàriament en espais vinculats a l’ecologisme social. Quan vaig endinsar-me a l’ESS, em va sorprendre molt la poca rellevància del fet ecològic dins de l’àmbit. No és que el vector ambiental no hi sigui present, ja que el tenim integrat des d’un punt de vista formal: incloem la preocupació pel medi ambient al relat que projectem cap enfora, i també fem que les organitzacions hagin de rendir comptes ambientals a través del Balanç Social i el Pam a Pam. Però, des del meu punt de vista, aquest compromís formal aborda el fet ambiental de manera excessivament superficial (potser és per això que s’ha creat recentment una Comissió d’Ecologia des de la base social de l’ESS que posa el vector ambiental al seu eix de rotació, i intentar així “ambientalitzar” l’ESS).

L’única forma de recórrer aquest decreixement com a procés adaptatiu, de manera inclusiva i civilitzada (evitant els ecoautoritarismes i l’agudització de les desigualtats), és fer-ho des d’una Economia Social i Solidària forta i molt estesa a grans capes de la societat

Què vol dir integrar el fet ecològic dins de les nostres organitzacions? Per respondre-ho em remunto altra vegada a la meva experiència personal al CRIC: recordo que tot l’equip teníem una profunda consciència ecològica, que projectàvem a les nostres formes de vida individuals i, de manera gairebé involuntària, també a tot el que fèiem com a organització (articles que escrivíem, esdeveniments que organitzàvem, micropràctiques quotidianes d’organització de les tasques reproductives, etc.). I és que crec que aquí és on està la barrera (igual que passa amb la consciència feminista): per molts compromisos formals que adoptem com a organització, si no ens apropiem –de manera individual i col·lectiva- d’aquests valors, i vivim la nostra quotidianitat des d’aquesta perspectiva (i ens enfrontem a les barreres psicosocials i estructurals que trobarem en el camí), difícilment anirem més enllà dels compromisos formals.

Els que venim de l’ecologisme social pensem sovint en el pic del petroli i el col·lapse (és com una ombra que ens persegueix). L’escassetat de recursos i energia arribarà: serà un camí difícil i dur, que ens obligarà a recórrer un procés adaptatiu com a espècie cap a formes de vida molt menys intenses quant a energia i materials. Totes aquelles formes de vida que s’anticipen a aquesta escassetat; totes aquelles persones que ja intentem –i ens podem permetre- viure avui assajant formes de vida més sostenibles des d’una certa noció de consciència d’espècie, serem les que marcarem el camí cap a un decreixement progressiu i menys traumàtic. Però també crec que l’única forma de recórrer aquest decreixement com a procés adaptatiu, de manera inclusiva i civilitzada (evitant els ecoautoritarismes i l’agudització de les desigualtats), és fer-ho des d’una ESS forta i molt estesa a grans capes de la societat, perquè voldrà dir que la cultura del debat públic i pel comú, la cooperació, i l’ajuda mútua s’haurà difós i, amb ella, s’hauran regenerat els fonaments democràtics de la nostra societat.