Ramón Andrés: "L’esquerra ha demostrat un gran desconeixement de l’ésser humà"

Poeta i assagista

Ramón Andrés (Pamplona, 1955) no es considera filòsof, però encaixaria en un film històric sobre la Grècia socràtica: només caldria sargir una toga i deixar intacta l’afabilitat amb què saluda amics i desconeguts al pati de Lletres de la Universitat de Barcelona. La seva obra és la d’un pensador prolífic. Format com a músic, la sensibilitat i l’erudició que transpiren els seus llibres han tractat l’art a l’edat mitjana, el silenci o el suïcidi a Occident des de la poesia, l’assaig i l’aforisme. Al seu darrer títol, Pensar y no caer (Acantilado, 2016), Andrés traça els límits de la naturalesa humana i les seves derivacions a partir del diàleg amb pintures, cançons i assajos d’altres pensadors. L’entrevistem en una aula vella de la universitat, amb pupitres de fusta i pissarres enfosquides. Com el gest, la veu és càlida i serena.

/ FOTOGRAFIA: VICTOR SERRI


 

Vas començar a escriure poesia i assaig després de recórrer mitja Europa com a cantant de repertori medieval. On és el nexe entre música i pensament?

El nexe es troba en una estranya coincidència de temporalitats, en el complex encreuament de la nostra ment regida per la lògica amb un llenguatge summament abstracte com el musical. Per a mi, és essencial pensar la música perquè et permet veure el món des d’un altre angle, de vegades radicalment diferent. La música ens interroga, però també ens permet entendre i plantejar les coses des d’un llenguatge que no és l’oral. Té els seus conceptes, la seva retòrica, els seus afectes… Per això molts dels meus assajos tenen una mena de teixit musical.
 

L’últim d’ells, Pensar y no caer (Acantilado, 2016), du un títol ambigu. Aquesta ‘y’ obre un ventall d’interpretacions. Es podria entendre que caure és una possibilitat que habita en tot pensar...

Pensar i no caure, en el fons, vol dir pensar i no caure en la temptació de donar per bo el que has pensat; no aturar-te mai, no ocultar-te darrere la teva opinió, continuar buscant sempre, posar-te en dubte, estimular la intel·ligència. És el contrari a l’autocomplaença. Tothom creu que té la seva opinió i la defensa aferrissadament.
 

Avui dia, es generen més idees que pensament, lamentes.

"Molt pensament aparentment crític amaga, en realitat, una actitud acostumada a obeir i a donar per bo el que veu"

Sí, idees en el sentit de compartiments estancs del pensar. A penes hi ha pensament que sigui genuïnament crític, que proposi qüestions de veritat. La filosofia actual, de vegades, té un to pueril... però es deu al fet que tot és reflex d’una gran immaduresa. La nostra societat és molt immadura, molt protegida, indolora, instal·lada en el confort, devota de la seguretat... La filosofia, com és natural, també es ressent d’aquesta artificialitat. Molt pensament aparentment crític amaga, en realitat, una actitud acostumada a obeir i a donar per bo el que veu, encara que de vegades sembli el contrari.
 

Imagino que aquesta proliferació d’idees i opinions també té relació amb el valor que atorguem a la productivitat.

Sí. Temem profundament el no-res, el buit, per això omplim aquest buit del que sigui: opinions, objectes inservibles, objectes d’un sol ús... Tot plegat és expressió de la por de la realitat. Hem de produir, produir per destruir i, després, tornar a crear alguna cosa inútil que acabarà destruïda i metabolitzada per la nostra aspiració a continuar consumint i destruint. Contínuament, generem aquest mecanisme. Ho llencem tot al no-res i, del no-res, tornem a produir. Emanuele Severino explica de manera diàfana aquest procés de generació i destrucció, que apareix per primera vegada a l’antiga Grècia: el valor de la novetat sorgeix aleshores. Crear alguna cosa i que aquesta cosa envelleixi ja no interessa: perd el color, brilla menys que una cosa nova i, aleshores, es trenca. es rebutja i és lliurada al no-res. Aquesta és la roda que ha marcat la mentalitat d’Occident: una mort i una regeneració contínues. El cristianisme és això: extreure vida del no-res i preparar-la per a la mort. És un cercle tràgic que ha influït en molts dels processos que han conformat la nostra manera de pensar.

/ FOTOGRAFIA: VICTOR SERRI


 

En aquesta línia, dius que “res no pot durar perquè ens activa un mecanisme de tedi”. No ens fastigueja el nostre propi ésser també? Sempre hi ha una aspiració a més, una possibilitat de superació que comença pel propi cos. El 1885, Carl Hermann Unthan tocava el violí amb els peus; avui, creiem que tots els rècords mundials d’atletisme es poden batre.

Sí, Peter Sloterdijk en parla a Has de cambiar tu vida (Pre-Textos, 2012). La nostra ment tendeix al tedi i el tedi pot tendir al buit i a la inactivitat, a l’accídia. I això es combat amb la producció, amb l’autosuperació en termes absolutament esportius, en l’estimulació a lluitar contra tu mateix, a fomentar l’individualisme fins al punt que irromp en hom el que realment és. Aquest individualisme tan rigorós et desdibuixa, fa que no sàpigues qui ets en realitat. Com que cal tenir metes, sovint inabastables, la vida es converteix en una competició i aquesta lluita amb totes les forces contra tu mateix fa que l’altre, el pròxim, sigui una simple anècdota, com va saber veure Emmanuel Lévinas. Som corredors de fons cap a una suposada salvació. Per això no tolerem la quietud, el pensar.
 

On és l’arrel d’aquesta intolerància?

L’Homo sapiens és així antropològicament, és un ésser configurat per a la consecució de coses, anhelant de reptes de vegades inversemblants i ridículs. És un generador de miratges, un quimèric. Aquesta tendència natural s’ha intensificat en això que anomenem el món modern, que ha arrencat a l’ésser humà una cosa que li era consubstancial, una eina que era la seva condició natural i sense la qual s’ha vist abocat a viure amb ansietat, amb autèntica angoixa: el sentit de l’espera. El caçador esperava. Sabia de les migracions anuals, sabia de la remuntada riu amunt del salmó per poder pescar-lo, sabia que calia esperar. Antigament, l’aprenentatge era una qüestió lenta. Tot requereix el seu temps, però les ruïnes del capitalisme obliguen que tot sigui ràpid, immediat, i que sigui assolible prement un botó. Qui està desposseït del sentit de l’espera és un esclau, un obedient, un sense-memòria. No sabem esperar, cada generació és més impacient. El setge s’estreny, és més angoixant, en un sentit etimològic, d’angost, el que s’estreny. Haver perdut el sentit de l’espera és haver-nos debilitat i haver-nos tornat més violents del que ja som per naturalesa.
 

A Pensar y no caer, reflexiones sobre aquest allunyament de l’essència humana a través d’un assaig de Giorgio Agamben. Parles de “l’animalització de l’home”. El desig d’immunitat i d’absència de dolor és part d’aquest procés d’animalització?

"S’ha de combatre el dolor, però hem de saber conviure amb ell i no satanitzar-lo. El món indolor de Hegel no és possible"

No és que no s’hagi de combatre el dolor, però hem de saber conviure amb ell i no satanitzar-lo. El món indolor que va plantejar Hegel no és possible. Per aquesta raó, s’ha perdut l’instint de resistència, som absolutament tous. No sabem suportar la més petita ombra de dolor. Després, per qualsevol molèstia física, que ni tan sols arriba a un llindar baix de dolor, hi ha tota una indústria farmacèutica. I es pot aplicar el mateix a l’ànim. Cedim aviat. Per això s’ha produït una medicalització extrema de tot. Vivim envoltats d’unes cures que moltes vegades són excessives, ens mentalitzen perquè ens concebem com a autèntics desvalguts.
 

Si hi ha hagut un accident és perquè ha fallat alguna cosa. Si dos guardes forestals són assassinats per un caçador, tots els guardes forestals han d’anar armats.

No sabem acceptar la contingència de viure en un món físic en què la tècnica no ho pot tot. Qualsevol contingència ens desbarata. Per això comentava que la nostra actitud i el sistema que l’ha condicionat és fruit de la por. La paraula por procedeix d’una veu llatina, metus, que en el seu origen expressa moviment, alguna cosa que es mou. Els antics ja ho van pensar així: allò que es mou ens causa por, incertesa. I aquesta incertesa és molt mal assimilada per una societat encoixinada com la nostra, en què l’individu està carregat de drets –i això que dic pot semblar molt reaccionari–, drets que han costat molt d’aconseguir. No obstant això, pel que es veu, hi ha poques obligacions. Actuem com gent consentida.

/ FOTOGRAFIA: VICTOR SERRI


 

Pensar que ens sobreestimem com a espècie i que la roda de creació i destrucció gira i gira no pot paralitzar-nos?

La veritat és que som així. Som així i cal assumir-ho (repeteix i emfatitza). No hi ha ideologia ni religió ni ensenyament ni universitat ni res que pugui eradicar la nostra naturalesa. Atès que som jeràrquics per constitució mental, és a dir, per naturalesa, arribem a establir jerarquies amb els nostres iguals. En projectes polítics, comunitaris o populars, sempre establim jerarquies. Hem de saber-ho per no perdre el temps en quimeres complaents i corregir-nos en la mesura que puguem. La Bruyère deia: “Ja que no podem canviar, morim corregits”. Tenim la responsabilitat de saber què som i com som i, a partir d’aquí, treballar per millorar-nos.
 

Però, si hem avançat no és perquè realment s’han pogut trencar aquestes jerarquies?

Més o menys s’ha aconseguit un món més raonable, en part gràcies a aquesta tècnica que alguns tant critiquen... això és indiscutible. Avui, pràcticament no hi ha analfabetisme, però hi ha la mateixa ignorància que fa cent anys. Incorrem fàcilment en la falta de respecte, desconeixem la correcció i, sobretot, la humilitat. Consumim sense treva, som excessius en gairebé tot, caçadors innats. Són actituds instintives, les portem a dins. La Revolució Francesa va voler donar una imatge de la humanitat que no responia a la realitat. Som el que som. Amb aquesta precarietat, fem les coses tan bé com puguem, sense acudir a tiranismes, que són propis del sospitós segle XIX.
 

Què ens cal?

En grans dosis i a tots els estaments socials: responsabilitat. La responsabilitat és la gran revolució, que cadascú faci bé allò que li correspon... i després ja parlarem d’utopies. Utopies que sempre ens ajornen perquè mai no arriben. La utopia és la destrucció del present, és un pensament d’arrel cristiana: “Això és una vall de llàgrimes, la vida futura serà millor...”. Per això menyspreem el present. Ens veiem impel·lits a sacrificar-nos sempre per unes generacions futures que mai no arribaran a veure el futur perquè el futur és la mort i aquestes mateixes generacions proclamaran el mateix futur que, en definitiva, haurà estat un frau, una estafa, perquè mai no arriba.
 

En una entrevista recent, parlàvem amb Marina Garcés de la religiositat que impregna aquesta idea d’un altre món que ha abanderat l’esquerra. “No viurem en un altre món, però el volem canviar a través de tot allò que el sosté”, ens deia.

"L’esquerra ha perdut el llenguatge, el seu discurs és incapaç de crear nous espais i visions crítiques diferents"

La dreta no entén d’un altre món, és per això que el seu negoci sempre floreix, li va bé. No obstant això, no sé fins a quin punt l’esquerra és competent per canviar res. L’esquerra ha creat molts miratges, ha demostrat un gran desconeixement de l’ésser humà. Si parlem de les últimes dècades a Europa i pensem, per exemple, en els últims moviments d’esquerra italians dels anys 70, quan hi havia noms com els de Passolini, Eco i Calvino implicats, encara es generava un llenguatge més o menys nou que s’atrevia a plantejar certes coses. Però, avui, l’esquerra no té llenguatge, l’ha perdut; el seu discurs és incapaç de crear nous espais i visions crítiques diferents. L’esquerra s’agrada molt a si mateixa, encara és molt vuitcentista, no ha sabut interpretar les claus d’un gran conflicte com és el de la nostra civilització ni adonar-se del mal estat de les parets mestres de la Història. A més, ha estat molt arrogant pensant que tenia o té el patrimoni de la imaginació i la creació i que, gràcies a això, qui és d’esquerra és capaç de somiar un món i d’accedir a un grau moral superior només pel fet de ser-ho. Avui, l’esquerra es mostra inoperant davant d’un sistema de depredació com el neoliberalisme, protagonista dels espolis i saquejos més salvatges. Davant d’aquesta perversió, l’oposició dels moviments d’esquerra és molt primària i caduca.
 

Al llibre, el terme revolució té una connotació negativa. Dius que “la manca de recursos del pensament revolucionari ha donat peu a la xacra que suposa dividir les coses, la realitat”.

"Cal que l’esquerra i els moviments alternatius es plantegin una anàlisi profunda i autocrítica i que s’atreveixin a pensar"

Té una connotació negativa en aquest sentit, el d’una crítica a la idea d’utopia, que no es pot assolir, per definició. Una revolució destrueix una situació per instaurar una altra veritat. No sabem, no volem, viure sense veritats. Les veritats són un autèntic càstig. En aquest sentit, cal que l’esquerra i els moviments alternatius es plantegin una anàlisi profunda i autocrítica i, a partir d’aquí, que s’atreveixin a pensar amb totes les conseqüències. No es pot continuar amb la mateixa tàctica que se seguia al segle XIX.
 

Posa’m un exemple d’aquesta deriva.

La qüestió de la independència a Catalunya, per exemple. Si és cert que hi ha l’oportunitat de crear una cosa nova, no ho sembla, perquè totes les idees proposades són vuitcentistes, molt antiquades, sempre portades per la mecànica d’acció-reacció. No hi ha un sol polític d’entitat que sàpiga de què està parlant. Discursos automàtics, consignes puerils, sentimentalitat i megafonia que afavoreixen la creació d’un nosaltres i, per tant, a partir d’aquest moment, d’un ells. Bons i dolents, no importa l’ordre. La que es proposa és una política rudimentària –tot plegat val per ambdues parts, és clar–, de traç gruixut, primària i, sobretot, molt ignorant.

/ FOTOGRAFIA: VICTOR SERRI


 

Davant l’espectacle de la política, dius que som espectadors cansats més que submisos. I que el sistema ha infiltrat el nihilisme en la població. En quin sentit?

"Vivim moments d’un gran nihilisme; es treballa per por i per a la por. Per guanyar i sentir una seguretat que en el fons és falsa"

El nihilisme, entre altres qüestions, és aconseguir la felicitat a través del consum i la possessió de coses, no importa quines. Avidesa. El nihilisme sempre comporta una substitució, canviar un objecte desitjat per un altre de més gran i satisfactori que, poc després, necessitarà ser reemplaçat per un altre de millor. Es tracta d’una negació del que ofereix un món que el nihilista sempre viu com una insuficiència. Necessita d’un Déu continu, encara que el negui. Vivim moments d’un gran nihilisme; es treballa per por i per a la por, és a dir, per guanyar i sentir una seguretat que en el fons és falsa. Es tracta del codi implantat per les democràcies neoliberals, en les quals creus que ets lliure. Però la teva, no ho saps, és una llibertat condicional.
 

Per això tanques el llibre parlant de Nietzsche?

En certa manera, sí. És l’únic pensador que, de sobte, en un moment determinat, es gira i encara frontalment una tradició occidental que ve com un tren d’alta velocitat (pensem, per exemple, en la sorgida a través de Hegel). Nietzsche va veure que era una mala deriva, un camí perillós... i és la tradició que, després d’haver patit els pitjors totalitarismes i la seva industrialització de la mort, ens ha dut a recalar en aquest neoliberalisme despietat, grotesc. Nietzsche vol aturar una tradició de destrucció europea, busca frenar aquesta roda de creació i destrucció. Qui diu Nietzsche diu una forma de filosofia radical, ètica, coherent, de sanejament moral, que no pacti amb necis i que ens torni la possibilitat d’intentar organitzar-nos d’una manera més assenyada, més realista.
 

Quin paper juga el silenci en aquest intent de reconèixer-nos?

"El silenci no és callar, és un estat mental que permet fer grans parèntesis al llarg del dia per reposar el pòsit agitat de la ment"

Com que no és productiu, el silenci no està ben vist. La població laica civil no ha sabut crear espais de silenci perquè tot pertany a la producció i aquesta comporta soroll. La màquina és sorollosa. El silenci qüestiona i inquieta el poder. El silenci no és estar callat, és un estat mental que permet fer grans parèntesi al llarg del dia per reposar el pòsit agitat de la ment. Aquesta impossibilitat de repòs, alienant fins a cotes insòlites, és el que ha privat l’individu de la capacitat total de reflexió i d’aquietament. Si estem tan alienats és perquè no tenim temps d’aturar-nos, no tenim temps de res, vivim amb la il·lusió que, al final, si hem aconseguit el que anhelàvem, la nostra mort serà més suau, més petita. Això és nihilisme.
 

La poesia és silenci?

En la poesia, en tot art, hi ha silenci. També pot haver-hi un crit profund, però, en general, un poema, una obra artística o una composició musical és un lloc de sentit. Les coses, el món, l’alba, la nit, els nostres actes... tenen sentit per si mateixos. La música, la poesia, l’art i el pensament el reforcen.
 

Article publicat al número 433 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: