“Más dura serà la caida“, deia el PDF del fiscal Maza. “A por ellos”, cridaven els policies sortint de les casernes. “Ho tornarem a fer”, va etzibar el general Pedro Garrido a la caserna de la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca el 12 d’octubre de 2019. Fins i tot, en les entre línies de la sentència, el Suprem va deixar-hi escrit això: “No nos incumbe ofrecer –ni siquiera, sugerir o insinuar– soluciones políticas a un problema de profundas raíces históricas“. L’afirmació és completament falsa, quasi banal i terriblement fal·laç: perquè presó i exili són la seva particular solució política i terriblement històrica a la que sempre recorren. I hi recorren des de fa generacions.
Ho ratifiquen maldestrament les recents paraules de Rafael Pérez Ruiz, secretari d’Estat per a la Seguretat del gobierno más progresista de la historia. Declaracions de fa dotze dies a Barcelona sobre la comissaria, d’infausta i tètrica memòria, de la Via Laietana. S’ha de tenir la memòria molt sabotejada, els criteris ètics pel subsol i la cara molt dura per a afirmar que aquell edifici és “un símbolo de servicio público desde la que varias generaciones de policías han contribuido y continúan contribuyendo a fortalecer la democracia“. Generacions inclou, obligadament, els qui la van fundar –Primo de Rivera el 1929–, els que la van emprar durant la República contra el moviment obrer –els germans Badia– i fins als torturadors de sinistre renom, dels germans Creix a Pedro Polo, acompanyats per tots els agents de la sàdica brigada politicosocial del franquisme. Espòiler u: Pérez Ruiz no ha dimitit. Espòiler dos: tampoc l’han fet dimitir. Però ha dinamitat la memòria i el respecte a tots els torturats i torturades en la lluita contra la dictadura –Tomasa Cuevas, Jordi Carbonell, Vicente Cazcarra, Miguel Núñez, Sebastià Piera i tants i tants d’altres– i també sota la democràcia –que li demanin a la Blanca Serra o a Carles Castellanos.
Amb aquest present he recordat, de l’hemeroteca tèrbola de la rebotiga d’Estat, aquell fiscal general que sota l’època Zapatero se li va escapar un lacònic: “Nos hemos pasado però ha colado“. Conde Pumpido ho deia a propòsit de l’enèsima il·legalització de l’esquerra abertzale. La recordava també aquesta setmana, mentre llegia com Manglano, excap del CESID durant anys, reconeixia avui, a la seva biografia, que el ministre d’Interior Antonio Asunción li va certificar el 1994 que va ser l’Estat, des de les més altes instàncies d’Interior, qui va enviar quatre cartes bomba a militants d’HB uns anys abans i on va morir el carter Cardoso Morales, assassinat per l’Estat. Entre les altres cartes que no van arribar a destí –perquè varen ser altres aparells de l’estat qui van córrer a buscar-les– s’hi trobava una adreçada al penalista Iñigo Iruin. Manglano diu que aleshores va dir: “Lo que pasa es claro, tienes que pasar por alto… y aunque te revuelva la conciencia, defender al Estado, defender la Institución, pero es que, joder…“. És a dir, que reconeix un delicte prescrit d’encobriment. Aquelles cartes van ser enviades el setembre de 1989, dos mesos abans que el diputat Josu Muguruza fos assassinat a Madrid el 20N pel policia Angel Duce, únic condemnat. Però cinc anys després n’hi va haver encara dues cartes criminals on el remitent era l’Estat. Dècades després, molts reconeixen amb contundent certesa que les bosses-bomba de les platges de Muskiz i Artxanda que esclataran el 1994 eren cortesia de la guerra bruta –amb un detall no menor: es veu que era missatget, en forma d’avís, que la claveguera policial volia enviar a la flamant nova ministra d’interior d’aleshores, Margarita Robles.
Difícil saber on estem si no sabem d’on venim, però, mirant enrere pel retrovisor, un té l’estranya sensació anticipada que, d’aquí a uns anys, massa tard i sempre a misses dites, coneixerem el detall de totes les bestieses que vivim avui
Difícil saber on estem si no sabem d’on venim, però, mirant enrere pel retrovisor, un té l’estranya sensació anticipada que, d’aquí a uns anys, massa tard i sempre a misses dites, coneixerem el detall de totes les bestieses que vivim avui, en edicions de biografies oficials de paper cuixé. Avui no tenim proves, però tampoc dubtes. Per contextualitzar on som exactament –per resiliar-ho aquí i per internacionalitzar-ho allà– caldria afegir dues declaracions en seu judicial. Són molt recents, de les més altes instàncies policials i tot ho esclareixen en relació amb el procés català. “Hemos hecho cosas que pondrían los pelos de punta. Por España“. Paraula de comissari Pino, tan guardonat abans i tan imputat ara, desvetllant després els budells del sòrdid “Todo por la patria“. Ho va fer en compareixença parlamentària, ratificant-ho tot fins al final: “Todo es todo“. No massa lluny del mateix clavegueram, un àudio esclaria l’estratègia d’un estat neuròtic, autoritari i demofòbic: “acabar con los independentistas de una puta vez“, com a gran programa de solució política i històrica, antònim absolut d’amnistia i autodeterminació. El tall és de la veu, pou negre sense fons, del comissari Villarejo mentre parlava amb el marit de Cospedal. Que ara uns i altres –PSOE i PP– pretenguin que el comissari anava per lliure, feia el que li rotava, durant anys, amb fons reservats –que controlava aleshores un tal Pérez de los Cobos– i sense que ningú l’empaités, no s’ho creuen ni ells.
Haurem de creure’ns el que ja sabem. Que el repertori desplegat per l’Estat des de l’octubre del 2017 –i, molt abans, des dels budells de l’Operació Catalunya– és tan extens, que no es deixa res del bagul dels horrors de la fanàtica raó d’Estat. Caldrà no perdre mai el rastre sencer: guerra bruta, intervencions massives de telecomunicacions, judicis d’excepció, muntatges mediàtics- policials i aquella pressió diplomàtica cara i sostinguda que va reconèixer planerament el ministre Margallo a les acaballes de l’any disset: “el esfuerzo que ha costado y los favores que debemos“. La traducció catalana són més de 3.500 persones represaliades en quatre anys. L’altra traducció disponible és que tots els comandaments, sense excepció, que van comandar la repressió del primer dia d’octubre han estat guardonats, ascendits i condecorats. Cap govern –ni tan sols el més progressista de la història– els ha retirat aquells distintius. Els continuen homenatjant.
Haurem de creure’ns el que ja sabem. Que el repertori desplegat per l’Estat des de l’octubre del 2017 –i, molt abans, des dels budells de l’Operació Catalunya– és tan extens, que no es deixa res del bagul dels horrors de la fanàtica raó d’Estat
Per acabar-ho de reblar, només caldria que d’ara endavant ens obliguessin a repetir disciplinadament i cada matí –a l’escola, a plaça pública i abans d’entrar al lloc de feina– la cantarella constitucional que tots som iguals davant la llei. Mentre ens obliguen a combregar-hi, fiscalia anirà redactant l’auto d’arxivament que confirmarà, un cop més, la immunitat reial i la impunitat real del rei demèrit fugit. Impunitat al Regne d’Espanya; a Suïssa, no. De passada confirmaran també la del seu fill, actual monarca, que tot ho sabia respecte al pare i va callar-ho fins que va esclatar a la premsa. A la premsa estrangera, és clar. No fos cas. No fos cas que a Llarena li donés per reclamar-lo per lladre i signar una ordre internacional de detenció. Al fugat de debò no el salvaria cap jutge de Scheslwig-Holstein. Ni d’Escòcia. Ni de Bèlgica. Ni de Suïssa. Ni d’Estrasburg. Ni de Sàsser.
