“Afavorir l’activitat econòmica en l’espai públic”, amb aquestes paraules, i sense cap mena de vergonya, justificava el tinent d’alcalde de Barcelona Jaume Collboni la rebaixa d’un 75% en la taxa municipal d’ocupació de la via pública. Sembla que l’Emergència Sanitària ha ofert al consistori barceloní l’excusa perfecta per acabar de privatitzar el poc espai públic del qual ja disposaven els seus habitants. Una safata de plata per a la patronal hostalera que aprofitarà la conjuntura per a dur a terme la seva acumulació de beneficis apropiant-se de l’espai públic. Sembla que l’equip de govern i els seus aliats a l’ajuntament han oblidat ràpidament algunes de les promeses electorals formulades fa tan sols un any.
No obstant això, existeix una altra fórmula, sense posar-se de perfil amb la classe treballadora, per a fer front a aquesta situació i que no tornin a ser els mateixos els que paguin una nova crisi dins del sistema capitalista. Actualment, els empresaris no necessiten més que abonar una petita taxa econòmica per a ocupar una superfície de via pública que incrementa els seus beneficis de manera exponencial. Han d’estar també al corrent de les seves obligacions fiscals amb l’Administració, però no així amb les dels treballadors i treballadores dels seus locals. Els incompliments en matèria laboral no suposen, en cap cas, una penalització a l’hora d’aconseguir augmentar les plusvàlues per mitjà de l’explotació laboral. Hores extres sense abonar, contractes temporals en frau de llei o assignació de categories inferiors als treballs realitzats són abusos constants que sofreixen tots els treballadors i treballadores del sector hostaler. Per això, no és possible continuar permetent que, mentre els ingressos d’empresaris del sector es multipliquen per dos o tres vegades gràcies a les terrasses, aquests puguin continuar incomplint les seves obligacions en matèria laboral.
Barra lliure per a la patronal
La capital catalana no és l’única a presentar mesures d’aquest tipus per a fomentar l’ocupació de la via pública per part de les terrasses de bars i restaurants. L’Hospitalet de Llobregat, Girona, Tarragona, Lleida, Salou, Castelldefels o Sitges, entre altres localitats, han aprovat diferents modificacions de les seves ordenances per a fomentar l’augment de les terrasses davant l’obligació de mantenir una separació entre taules per a prevenir possibles brots de coronavirus. La urgència en la modificació i aprovació de normes municipals per facilitar aquest tipus d’instal·lacions contrasta amb la poca voluntat de qualsevol grup polític per tractar de donar resposta a la situació de precarietat i temporalitat laboral en el sector. Barra lliure per a la patronal.
La urgència en l’aprovació de normes municipals per facilitar l’ampliació de terrasses contrasta amb la poca voluntat de qualsevol grup polític per donar resposta a la situació de precarietat i temporalitat laboral en el sector
Comentari a part mereix el bressol del neoliberalisme espanyol: Madrid. Aquí, la proposta va més enllà de les terrasses i s’acosta a la possibilitat que siguin directament les barres les que inundin els carrers i places. Hem pogut comprovar, no sense un profund sentiment de vergonya aliena, la “inauguració” de terrasses, amb la vicealcaldessa al capdavant, tallant una cinta de manera simbòlica. Com si es tractés de la inauguració d’un pantà, el tall de cinta protocol·lari retornava la imatge franquista al partit taronja Ciutadans.
Tot això darrere de promeses per la reactivació econòmica d’un sector que durant tots aquests anys continua afavorint la precarietat i la temporalitat dels treballadors i treballadores. Les xifres no enganyen i, així, més del 90% dels contractes que es realitzen al llarg de l’any en restauració són de caràcter temporal (dades del Sepe). Plantejar-se una vida estable i projectes a llarg termini resulta impossible per a la classe treballadora del sector.
Les terrasses, una aposta segura
La patronal hostalera coneix bé els beneficis de les terrasses per als seus negocis. És per això que alguns dels principals enfrontaments amb els ajuntaments es deuen a la pujada de les taxes per a la concessió de llicències d’ocupació de via pública. Aquestes instal·lacions multipliquen l’aforament dels seus negocis a canvi d’una mínima inversió. D’aquesta manera, si el 2011 el nombre de llicències per a aquesta mena d’instal·lacions a Barcelona era de 3.882, el 2013 van passar a ser 4.341 i en l’actualitat, abans de la COVID-19, suposaven 5.500: un augment, en resum, del 41% en la concessió de llicències a les quals se sumaran altres noves 3.500 que l’ajuntament atorgarà a locals que no disposaven d’aquest permís després del confinament. Sembla evident que l’aposta per un espai exterior per a l’augment de la superfície del local no suposa, ni de bon tros, un esforç per a bars i restaurants. És clarament una forma més de treure benefici, l’ús de l’espai públic, en un sector en el qual aquests beneficis mai retornen en forma de millora de les condicions de treball. Simplement les condicions de treball no compten, en fervent compliment del dogma neoliberal.
És clarament una forma més de treure benefici, l’ús de l’espai públic, en un sector en el qual aquests beneficis mai retornen en forma de millora de les condicions de treball
Si la patronal és conscient dels beneficis de les terrasses per a la maximització dels seus ingressos, la classe política també sap quins interessos ha de protegir per a perpetuar-se en el càrrec. Així, el sector terciari i la construcció rep cada dia més obsequis per a continuar fomentant un sistema productiu que va acabar amb la indústria espanyola a principis de 1980. Fomentar l’hostaleria permet a la classe dirigent manejar-se en un mercat laboral sostingut en la temporalitat i la precarietat. Els baixos salaris i els períodes breus de contractació sense cap mena de control aboquen la classe treballadora a una situació de necessitat que és aprofitada pels empresaris per a continuar obtenint plusvàlues majors. Per a dotar d’un context de legalitat a aquesta situació, la normativa no permet vincular les llicències d’ocupació de via pública al model de contractació –fomentant així els contractes indefinits enfront dels temporals en frau de llei–, ni al nombre de treballadors o treballadores d’un local –pressionant d’aquesta manera l’eliminació del nombre d’hores extraordinàries realitzades en el sector. Així i tot, existeixen alguns camps dins de la legislació espanyola que podrien protegir la classe treballadora enfront d’aquesta mena d’abusos.
L’article 28 de la Constitució Espanyola, sobre dret a la llibertat sindical, recull la possibilitat que qualsevol treballador o treballadora pugui exercir lliurement els seus drets sindicals sense que per aquest motiu l’empresari pugui aplicar cap mena de represàlies per aquest motiu. És a dir, aquest article protegeix a la classe treballadora enfront de qualsevol reclamació laboral que pugui realitzar com l’impagament d’hores extraordinàries, la contractació en frau de llei o l’assignació d’una categoria que no li correspon. Seria possible vincular l’obtenció o no d’una llicència d’ocupació de via pública a l’existència d’una condemna per vulneració d’aquest dret? Sí, és una mera qüestió de voluntat política. Aquesta mateixa voluntat que semblen tenir per a utilitzar la Constitució per a mesurar el seu grau d’espanyolitat, podria servir-los de la mateixa manera per a mesurar el seu grau de compromís amb la classe treballadora.
