En un moment d’enfortiment dels vincles entre l’ecologisme i sindicalisme i en un marc socialdemòcrata, hi ha veus que defensen reformes que no qüestionen el vincle de la crisi climàtica i el creixement econòmic, sinó que aspiren a un capitalisme més “verd”. Però per poder superar el capitalisme i el creixement a llarg termini, hem d’entendre que en aquest sistema no importa si l’activitat econòmica crea valor social o ecològic, sinó que es prioritza l’acumulació del capital a través de l’explotació de la força del treball. Per això es requereix una perspectiva de classe que faci compatible l’ecologisme i els límits del creixement amb la necessitat de guanyar-se la vida en un sistema capitalista.
Aquí, com a proposta contrària al capitalisme suposadament verd, apareix la idea del decreixement: romandre dins dels límits planetaris a través de la reducció de l’activitat econòmica perjudicial per al medi ambient, d’una manera planificada i cooperativa, segons objectius socials i ecològics per assolir el benestar general, més igualtat i una societat solidària. Des d’aquesta perspectiva, no només són compatibles el decreixement i el sindicalisme, sinó que existeixen eines concretes i compartides que poden enfortir les dues lluites. Una d’elles és la Renda Bàsica Universal (RBU).
Una RBU és un pagament incondicional –mensual o anual– a cada resident. La quantia pot dependre de l’edat, però ha de ser suficient per permetre una vida digna. Ja hi ha hagut molts intents d’implementar una RBU (fins i tot el projecte pilot B-MINCOME a Barcelona), però sovint de manera temporal o condicional. En moltes ocasions pretenen ser mesures per estimular el creixement i afavorir la inserció al mercat laboral.
Deixar enrere el treball assalariat a favor de la decisió col·lectiva de quin treball és necessari i desitjable i com repartir-lo sempre ha estat una demanda de classe
Una RBU no reformista hauria de mantenir la incondicionalitat sense cap obligació a treballar. Si es finança amb els impostos sobre els salaris i les fortunes altes, ja d’entrada hi ha un efecte redistributiu. A més, quan es completa amb polítiques per estimular l’economia local, com en el cas del programa barceloní esmentat, pot resultar en més consum de proximitat. Més enllà d’això, plantegem que també pot tenir un efecte transformador, és a dir, que canviï les condicions de vida de la classe treballadora i no subjugui més gent a l’explotació laboral. Així, s’entén la classe treballadora com a subjecte, no pas com a recipient passiu.
D’una banda, la classe és un subjecte central, ja que és el motor de l’economia (que té grans impactes en el medi ambient) i perquè la dependència del treball assalariat afecta la majoria de la població. D’altra banda, també és un actor capaç de decidir com implementar la renda a través del seu poder sindicalista organitzat.
En l’àmbit personal, la RBU permet més autonomia i més temps lliure, cosa que permet alliberar espai per a l’oci, la militància social i ecològica, la participació en associacions veïnals i, per descomptat, la lluita sindical. No ens hem de limitar a interpretacions individualistes de la RBU, sinó també veure els seus efectes estructurals: el fet de no haver d’acceptar qualsevol treball limita el poder de l’empresariat, i llavors augmenta la capacitat de negociació de les treballadores. La RBU, per tant, pot funcionar com a caixa de resistència permanent, possibilitant més vagues i reivindicacions sindicals.
Més enllà del treball assalariat, les feines no remunerades, com gran part del treball de cures, sostenen aquest sistema. Una RBU –semblant al concepte d’una Renda de Cures (un pagament similar, però amb l’objectiu de compensar el treball domèstic, de cura d’infants i de gent gran)– també reconeix aquest treball de cures i pot contribuir a redistribuir el treball domèstic i a evitar la seva mercantilització. Aquesta font d’ingressos segura pot servir com a base per fer treballs comunitaris i voluntaris, als quals individualment s’atribueix més importància personal, ecològica o social.
El marc sindicalista i de classe evita que qui reb la RBU recorri a un voluntarisme descoordinat i individualitzat sota el sentiment d’haver de “retornar-la”
A més, el marc sindicalista i de classe evita que qui reb la RBU recorri a un voluntarisme descoordinat i individualitzat sota el sentiment d’haver de “retornar-la”. En lloc d’això, aquesta renda pot recollir la voluntat de militar d’una manera més col·lectiva i permet una forma organitzativa més àmplia, per exemple, estenent-se a treballadores no remunerades i fent possibles nous sindicats horitzontals. Per conseqüència, una RBU pot crear les condicions necessàries per fer arrelar de nou una consciència de classe.
Ara bé, la RBU no només té veus partidàries en el sindicalisme: n’hi ha a tot l’espectre polític. La politòloga Alyssa Battistoni la descriu com una idea mancada d’una ideologia. Malauradament, hi ha interpretacions liberals o conservadores que projecten abolir l’estat del benestar. Basant-se en una visió individualitzada i tecnooptimista, imaginen pagar a cadascú una renda baixa en un món automatitzat.
Per contra, des de la perspectiva decreixentista de classe, no només cal centrar-se en una RBU, sinó en la implementació d’altres mesures àmplies, com ara la reducció de la jornada laboral. Mantenir els serveis bàsics universals i comprendre la RBU com a servei complementari és necessari per evitar una cooptació neoliberal i que es destinin diners públics a generar negoci per empreses privades concretes. Aquesta proposta és encara més contingent en uns temps en què alguns serveis bàsics universals ja s’han privatitzat. Al cap i a la fi, superar l’obligació a qualsevol mena de treball no va en contradicció amb altres mesures més transformadores, com la col·lectivització dels mitjans de producció.
Així, no es dissol ni la noció de treball ni la classe obrera sencera. De fet, obrim pas a una redefinició de la importància del treball (més enllà de l’assalariat) en el sosteniment de la vida. Deixar enrere el treball assalariat a favor de la decisió col·lectiva de quins treballs són necessaris i desitjables i com repartir-los sempre ha sigut una demanda de classe. Acompanyada per altres mesures més radicals, la RBU pot contribuir a superar la societat de classes en lloc de reforçar-la.
