Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Repensar la desigualtat

L'autor, membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa, analitza quines són les tres explicacions majoritàries que es dona des de l'acadèmia al fenomen de la desigualtat, mostra les seves febleses i proposa un nou enfocament que permeti revertir-la. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Llapis Roig

Per poc que les lectores segueixin l’actualitat, no els costarà adonar-se que el tema de la desigualtat (econòmica) ha aconseguit fer-se un lloc en l’agenda política i acadèmica de la darrera dècada. Best-sellers com El capital del segle XXI (Thomas Piketty), la publicació d’informes periòdics sobre la qüestió –per part d’organitzacions tan diferents entre si com Oxfam-Intermón o l’FMI i el Banc Mundial– o el creixement sostingut de la desigualtat des de la dècada dels vuitanta han contribuït, sens dubte, a la rellevància de la qüestió. Arribats a aquest punt però, i amb la perspectiva que ens ofereix el pas del temps, resulta d’interès preguntar-se pel potencial disruptor del debat actual en tres àmbits fonamentals: l’acadèmic, el polític i el social.

L’anàlisi de la literatura especialitzada –almenys d’aquella literatura amb un alt factor d’impacte, sacralitzada per les actuals institucions acadèmiques– permet identificar, com a mínim, tres explicacions diferents del fenomen. Un primer grup –probablement el més nombrós– engloba aquells treballs que justifiquen la bretxa salarial a partir del nivell de formació de les treballadores i de la seva relativa abundància o escassetat. Malgrat la utilitat d’aquest enfocament neoclàssic/meritocràtic per legitimar l’explotació i exculpar el capital de qualsevol responsabilitat, no sembla ajustar-se gaire a la realitat dels fets.

L’anàlisi més estesa de la desigualtat la justifica a partir del nivell de formació de les treballadores i de la seva relativa abundància o escassetat, legitimant l’explotació i exculpant el capital de qualsevol responsabilitat

En un segon grup, trobaríem aquells treballs que assumeixen la relació no lineal entre desenvolupament i desigualtat descrita a la dècada dels cinquanta per l’economista bielorús Simon Kuznets. Des d’aquest enfocament desenvolupador –entès com a desenvolupament capitalista–, l’augment de la desigualtat és descrit com quelcom inevitable durant les primeres fases de desenvolupament; una mena de peatge que qualsevol país que aspiri a l’ideal de progrés capitalista hauria d’estar disposat a pagar. No obstant això, més enllà de l’evident caràcter determinista i legitimador d’aquest segon enfocament, la realitat empírica tampoc sembla sostenir la hipòtesi de Kuznets, com es dedueix de l’augment de la desigualtat en la majoria dels països de l’OCDE.

Un tercer grup de treballs planteja la qüestió des d’una perspectiva més institucional, en vincular-la als canvis reguladors que han impulsat processos com la globalització, la financiarització o el deteriorament d’aquelles institucions que van exercir, després de la Segona Guerra Mundial, com a mecanismes compensatoris (estat social, sindicats, progressivitat fiscal…). Si bé aquest tercer enfocament planteja una crítica cap a la creixent desigualtat i una clara aposta per la seva reducció, comparteix amb els dos anteriors el caràcter parcial de l’anàlisi i la incapacitat per abordar el problema de manera sistèmica. Fins i tot aquelles anàlisis a l’estil Piketty, que accepten la tendència natural del capitalisme a generar desigualtat, acaben concebent les institucions com a elements exògens, és a dir, al marge del sistema i de les dinàmiques del capital i dels seus efectes.

Les dificultats materials de la classe treballadora i la seva creixent sensació de vulnerabilitat han estat un excel·lent camp de cultiu per al creixement dels populismes xenòfobs i del descrèdit de les institucions democràtiques

En l’esfera política els canvis no semblen gaire més esperançadors. Lluny de revitalitzar els partits, discursos i institucions que han fet de la justícia social la seva principal bandera, les dificultats materials de la classe treballadora i la seva creixent sensació de vulnerabilitat han estat un excel·lent camp de cultiu per al creixement, a un costat i a l’altre de l’Atlàntic, dels populismes xenòfobs i del descrèdit de les institucions democràtiques; incapaços, en la majoria dels casos, de garantir un repartiment més equitatiu dels beneficis de la globalització. En els pròxims mesos, probablement, podrem comprovar novament com una crisi econòmica –desencadenada (que no causada) per una pandèmia– serà aprofitada per eixamplar la bretxa social i colpejar, amb més duresa, la població amb treballs més precaris i vulnerables.

L’esfera social probablement és on trobem manifestacions més diverses. Si bé la tensió distributiva ens ajuda a entendre l’aparició de moviments antiglobalització/altermundistes o de noves formes d’activisme –com la PAH, el 15-M o Occupy Wall Street–, sembla evident que les societats actuals s’han tornat més tolerants amb la desigualtat econòmica. Dos exemples de l’anterior poden trobar-se en el canvi cultural que Piketty descriu com a nova cultura del supermanager i que en termes marxistes podríem explicar a partir del concepte de moral de la classe dominant; i en el fet que les reivindicacions redistributives hagin perdut pes en favor de lluites pel reconeixement de minories o de grups que han patit –i continuen patint– algun tipus d’exclusió o marginació social. Malgrat això, autores com Nancy Fraser han destacat els esforços d’alguns moviments socials, com el feminista, per conciliar totes dues reivindicacions i lluitar, simultàniament, contra totes dues injustícies: la distributiva i la derivada de la falta de reconeixement.

Per tot l’anterior, cal reivindicar un nou enfocament que ajudi a entendre i a explicar la desigualtat creixent com el resultat natural de la valorització del capital. Solament així, apel·lant al seu caràcter sistèmic, podrem entendre la veritable naturalesa del fenomen i les seves derivades polítiques i socials, com per exemple la interacció entre diferents formes d’explotació, les escasses probabilitats que la globalització sigui revertida –mentre continuï sent funcional a la valorització del capital– o per què les institucions nacionals, que van aconseguir reduir la desigualtat en el segle XX, seran insuficients en aquesta nova fase del capitalisme. Un enfocament alternatiu que posi al centre la vida (i no els beneficis), que sigui respectuós amb el planeta i els seus equilibris i que quedi lliure de qualsevol forma d’explotació; objectius tots ells desitjables i plausibles però que requeriran, com a mínim, la superació del patriarcat i de la propietat privada dels mitjans de producció i avançar cap a esquemes de gestió que descentralitzin el poder i la presa de decisions.