“Nosaltres estàvem del tot segurs d’una cosa: si ets capaç d’anar a la Lluna, no hauries d’haver d’anar al supermercat. Tens la tecnologia per anar a l’espai i encara has d’anar a fer la compra? Això no té cap lògica. Aquesta era la nostra convicció i l’origen de Gorillas”.
L’emprenedor i empresari d’origen turc Kagan Sümer repeteix aquesta idea en les seues intervencions en conferències per a creadores d’empreses emergents. Amb to despreocupat, roba informal, un discurs amb un punt d’idealisme sempre en un anglés farcit d’interjeccions juvenils i amb un sempitern somriure a la cara, el cofundador i president executiu de Gorillas intenta així convéncer el públic que la seua empresa, fundada a Berlín en maig de l’any 2020, cobreix unes necessitats creixents al nostre món marcat per la vida digital i la pandèmia.
El model de negoci de Gorillas és relativament senzill: l’aplicació, per descarregar en smartphone i utilitzable també en versió web, ofereix lliurar en deu minuts –o menys– una compra que habitualment la clientela faria personalment al supermercat o el comerç de proximitat del seu barri. El preu del servei és de menys de dos euros. Des del mes de març, aquesta jove companyia, que ha desembarcat fa poc a l’Estat espanyol, té una valoració superior als mil milions de dòlars americans, el que la converteix en un “unicorn”, com es coneixen en l’argot d’aquesta classe d’emprenedors les empreses que creixen molt de pressa.
Des del mes de març, aquesta jove companyia, té una valoració superior als mil milions de dòlars americans
En l’equació de Gorillas falta, però, un factor fonamental: la força de treball que s’encarrega de portar la compra a qui utilitza l’aplicació. En el cas de Gorillas, com en la resta d’empreses de repartiment de compres digitals com Uber Eats, Wolt o Foodpanda, són treballadors i treballadores que es desplacen en bicicleta ja ploga, neve o creme el sol. Se les coneix com a riders, i és amb qui es comença a complicar l’aparent història d’èxit de Gorillas.
Estrangeres explotades
“Vaig començar a treballar per a Gorillas el gener del 2021. Jo abans tenia un negoci a Berlín, una mescaleria anomenada Tentación, però la crisi de la COVID-19 ens la va destrossar i les ajudes promeses pel govern alemany encara no han arribat”, explica Fernando Bolaños en un bar del districte berlinés de Friedrichshain, a pocs metres d’on ell tenia el seu petit negoci. Aquest mexicà de 35 anys considera que acabar treballant per a l’empresa fundada per Kagan Sümer va ser “una mera coincidència”.
La història de Bolaños és, en realitat, la de la majoria de persones que treballen com a repartidores de Gorillas: persones migrades extracomunitàries que parlen poc o res d’alemany, que desconeixen els drets i responsabilitats establerts pel dret laboral del país d’acollida i que necessiten amb urgència diners per cobrir les necessitats més bàsiques. En el brutalment competitiu entorn de l’àmbit digital, els riders són l’última baula de la cadena del negoci, i també la part més vulnerable als abusos i les condicions laborals precàries i indignes.
En l’equació de Gorillas falta un factor fonamental: la força de treball que s’encarrega de portar les compres
Bolaños encara recorda el vídeo corporatiu que li van posar el dia de la prova d’accés: “Apareixia un rider pels carrers de Berlín dient que era molt feliç amb la seua bicicleta i que havia de portar una comanda perquè això feia felices les persones. Capitalisme creant necessitats, al capdavall”, conta l’extreballador de Gorillas. El van fer fora el mes d’octubre, oficialment, per “situacions extraordinàries”, una expressió que ell creu que serveix d’eufemisme per a eludir la veritable raó del seu acomiadament: l’autoorganització sindical.
Crònica d’una revolta
Gorillas no només ha fet història per ser la start-up alemanya que més ràpid ha crescut en valor de mercat, sinó també per haver generat en pocs mesos de vida una alta conflictivitat laboral amb les seues assalariades. El malestar va esclatar entre la plantilla en febrer de l’any passat: un dia de fred típic de l’hivern berlinés, un grup de repartidores van denunciar que l’empresa no els facilitava l’equipament adequat per poder lliurar les comandes en deu minuts pels carrers glaçats de la capital alemanya.
Sense roba contra el fred, la neu i la pluja, amb bicicletes elèctriques defectuoses les bateries de les quals no funcionaven, motxilles sobrecarregades i salaris endarrerits o que, fins i tot, no arribaven. Així van començar moltes a treballar per a Gorillas. “El meu primer torn va ser a l’hivern. Un torn de vuit hores de nit, amb una bicicleta que tenia el seient massa baix i no es podia modificar. La bicicleta era elèctrica, però no tenia bateria. Estava plovent i no hi havia impermeables”, explica Bolaños encara amb certa incredulitat. L’extreballador també recorda accidents amb les bicicletes de Gorillas amb lesions de gravetat a la zona genital a causa d’un manteniment insuficient per part de l’empresa.
Malgrat els acomiadaments, l’empresa compta amb un batalló de riders: 2.000 a Berlín i 11.000
Aquest cúmul de condicions precàries va desembocar en la creació de Gorillas Workers Collective (GWC), un col·lectiu fundat amb el suport del sindicat anarcosindicalista alemany FAU i amb el que les treballadores van començar a autoorganitzar-se. Amb un activisme molt potent i efectiu mitjançant les xarxes socials –sobretot a Twitter– i el servei de missatgeria Telegram, el GWC va aconseguir atraure de seguida l’atenció de la ciutadania, els mitjans de comunicació i els sindicats majoritaris.
Un dels vídeos que més impacte va tindre mostrava el CEO de Gorillas, Kagan Sümer, amb cara de circumstàncies i envoltat per repartidores que l’escridassaven: “Where is the money?” (“On són els diners?”). Una xifra il·lustra l’èxit de l’activisme digital del GWC: mentre el perfil de Gorillas a Twitter no arriba ni a les 5.000 seguidores, el del GWC ja frega les 15.000. I pujant.
Salari mínim (insuficient)
El cas de Gorillas ens recorda, però, que l’activisme té preu: el mes d’octubre, enmig dels intents del GWC d’establir un comité d’empresa per crear un marc de negociació col·lectiva, desenes de repartidores van ser acomiadades sense avís previ. 350, segons Ver.di, el sindicat majoritari del sector serveis a Alemanya. Fernando Bolaños va ser un dels riders represaliats. L’empresa compta, però, amb un batalló de repartidores: 2.000 a Berlín i uns 11.000 a tota a Alemanya. El negoci pot continuar.
La direcció de Gorillas es defensa argumentant que les seus treballadores compten amb contractes laborals –és a dir, no són falses autònomes– i reben 10,50 euros l’hora, per sobre de l’actual salari mínim interprofessional a Alemanya –9,82 euros l’hora. Sent cert això, no ho és menys que fa temps que el salari mínim a Alemanya és insuficient per viure amb dignitat o mantenir una família a ciutats com Berlín, Munic, Hamburg o Colònia.
La legislació laboral alemanya prohibeix les vagues organitzades per les treballadores sense el suport d’un sindicat reconegut
Amb un preu dels lloguers pels núvols i una inflació que sobrepassa àmpliament l’augment del salari mínim promés pel nou govern socio-eco-liberal alemany, la revolta de les treballadores de Gorillas demostra quina és la situació predominant en el sector serveis d’Alemanya, el més precari d’un país amb un mercat laboral dividit en vells sectors assalariats ultraprotegits i sectors poc sindicalitzats i creixentment explotats, sobretot en l’anomenada economia digital i “col·laborativa” en la qual sorgeixen empreses com Gorillas.
La legislació laboral alemanya prohibeix explícitament les anomenades “vagues salvatges”; és a dir, vagues organitzades per les treballadores sense el suport d’un sindicat reconegut com a tal pel poder judicial. Fins i tot sindicats com Ver.di, interessats per la situació de persones com Fernando Bolaños arran de l’activisme d’assalariades fins fa poc invisibles, rebutgen les “vagues salvatges” llançades per uns riders desesperats. Bolaños ho resumeix així: “Som com els miners del segle XIX. Ens acomiaden per demanar millors condicions laborals”.
