Hi ha un mas que veig gairebé cada dia des de fa anys. És a vora del riu, de la riguera, que diem naltros, del Siurana que anuncia el rètol i desmenteix la vista de la llera seca. És un mas de dues aigües i de dimensions mitjanes per als estàndards de casa nostra, amb lo seu corral i la façana encarada a la vall. És a prop de la carretera des d’on l’aguaito just abans de travessar el pont sobre el riu, que ja és ben sec aquesta primavera perquè l’aigua ens la segueixen furtant canonada enllà, en un espoli que no cessa i que no sembla amoïnar ningú, tret dels habitants d’aquesta terra. I com que som pocs…
Riu amunt, en algun toll que sabem, l’aigua encara acull peixos i altra vida, però a partir d’allà la poca que queda s’escola terra endins, i aquí ja no arriba. Estic convençuda que ho fa expressament, perquè no la vegin i la furtin encara més. Transcorre, escassa i silent, per davall del llit que s’omplirà de julivardes i altres herbes, no pas males, ans al contrari. Fins que alguna riuada decideixi, a la impensada, reconquerir llit i baranes.
Lo mas està ubicat al mig d’un seguit de bancals que baixen pel vessant costerut fins al riu. Los de més amunt ja son bosc, un bosc que ha anat envaint allò que havia estat conreuat de manera tossuda.
Un mas és com una presència encara més humana que el conreu, en tot cas més personificada. I aquest, que forma part del meu paisatge visual des que era xiqueta, he vist com l’abandonament se l’anava menjant a poc a poc –tot i semblar resistir més enllà de les seues possibilitats– allà, enmig d’olivers i ametllers que, amb ell, resistien i envellien sense deixar de donar fruit.
Un dia –sempre me’l miro quan arribo al riu– me semblà que des d’una de les finestres, mirant des de fora, ja hi podies veure el cel. Aquesta visió, temuda, és senyal que la teulada ja té algun forat que anirà fent-se més i més gran. Un altre dia, los arbres ja no hi eren, havien estat tallats. Tots.
Los masos sense veus s’encrosten per fora i es clivellen per dins, com les persones
No m’hi havia acostat mai, només era aquell escenari, aquella presència que sempre hi era, ataüllada des del cotxe; o com a molt mig vist des del camí que segueix riu amunt. Amb l’excusa de mirar si hi havia espàrrecs, i per veure si entenia de què anava la trinxada d’arbres, m’hi vaig atansar pujant per l’extrem dels bancals fins a plantar-m’hi al davant de la façana. La teulada, retuda, començava a afonar-se ja de manera irreversible. De la porta tancada del corral, al bell mig, en sorgia una rama d’oliver, com si nasqués de la fusta que un dia en fou un, avantpassat dels que ara, als bancals, havien tastat la serra que els capolà. La porta principal, mig oberta, ensenyava una entrada amb cadires i altres flòstics empolsegats i aturats en sec, com si fossin figurants d’un teatrí de fira a qui se li ha acabat la corda i resten èrtics i esmaperduts. Com si esperessin les veus que feia temps que van callar. Los masos sense veus s’encrosten per fora i es clivellen per dins, com les persones.
La basarda dels masos rònecs és una basarda fonda perquè arrossega cap a la mort totes les vides que hi han viscut i les deixa òrfenes del lloc on seguir existint. I perquè és un senyal de la malastrugança que creix al mateix ritme amb què lo mas s’enruna.
Un país que deixa enrunar masos, asseca rius i construeix pistes d’aeroports per fer vindre gent a munts per mostrar-los un país de cartó pedra és encara un país? O és una franquícia d’aneu a saber qui?
Una casa no es comença a construir per la teulada, però sí que ho fa la seua destrucció
Vaig arreplegar espàrrecs a manta i hi vaig tornar alguna altra vegada. Los bancals, llaurats, potser feien esperar que la terra tornaria a ser conreuada… arbres, vinya? El conreu podria fer reviure el mas? Hi seria a temps? Hi serem a temps?
En això que en diuen la primavera postpandèmia, que ha seguit un hivern desconcertant, en acabat d’un estiu estrany i… lo debat sobre la ruralitat –mot que, per cert, no figura al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i que ningú no l’ha proposat com a entrada nova en les votacions anuals que se promouen des dels mitjans–, aquest debat, deia, està més viu que mai. Però, massa sovint, sembla quedar-se en el món dels conceptes i paraules vanes i no baixa a la terra, que exigeix fets, i que cada dia assisteix a l’espectacle de la proliferació de masos rònecs i conreus perduts.
Una casa no es comença a construir per la teulada, però sí que ho fa la seua destrucció. I per tant sí que ens cal un debat a fons que destriï lo gra de la palla, però si paral·lelament no consolidem bigues, cairats i trespols, a cada pis fins als fonaments, passarà com amb lo mas de vora el riu, que ben aviat deixarà de ser mas, i el riu deixarà de ser riu. I llavors, si mai la ruralitat entra al diccionari de la llengua compartida, haurà de ser definida amb aquella marca prèvia que diu “antigament…” i que encapçala les paraules que designen una realitat que ja no és.
