Finalment, ha sortit en una llengua que conec (l’italià) el darrer llibre de Sahra Wagenknecht, i he pogut devorar-lo. Molt breument, Sahra Wagenknecht és una política alemanya (d’origen iranià) que milita a Die Linke (L’Esquerra), on ha ocupat diferents càrrecs de responsabilitat (entre d’altres durant una època en va ser presidenta). Ha estat eurodiputada, diverses vegades diputada al Bundestag (la cambra baixa alemanya), on ara continua essent-ho malgrat els mals resultats que va tenir Die Linke a les darreres eleccions federals alemanyes. És una dona d’opinions fermes, sempre molt ben argumentades i de forma profunda, però també polèmiques –particularment en temes com la immigració, l’il·liberalisme de l’esquerra, el paper dels estats nacionals i el de la Unió Europea, la digitalització, etcètera–, sobretot perquè a vegades critica durament, sempre políticament, als seus propis companys/es de partit, o d’altres partits, que tradicionalment s’han considerat d’esquerres a Alemanya, com el partit socialdemòcrata (SPD) o als verds (Die Grünen). Equivocades o no, té les idees molt clares, i les explica de forma que qui les vulgui rebatre raonadament s’hi haurà d’esforçar bastant. El setembre de 2018 va intentar posar en marxa el moviment Aufstehen (En peu, Aixecar-se) –que alguns han dit que s’inspirava en La France Insoumise de Mélenchon, el People’s Momentum de Corbyn o The People for Bernie als EUA–, però sembla que no ha acabat de quallar.
Sahra Wagenknecht va intentar posar en marxa el moviment Aufstehen (En peu, Aixecar-se) –que alguns han dit que s’inspirava en La France Insoumise de Mélenchon, el People’s Momentum de Corbyn o The People for Bernie als EUA–, però sembla que no ha acabat de quallar
Anem al llibre. En italià l’han titulat “Contro la sinistra neoliberale”, tanmateix trobo que el títol alemany és més expressiu: “Die Selbstgerechten: Mein Gegenprogramm – für Gemeinsinn und Zusammenhalt”, què es podria traduir per “Els Presumptuosos: el meu contraprograma per a la solidaritat i la cohesió”. El llibre té dues parts perfectament diferenciades. A la primera parla de la societat trencada i de qui ho provoca o li dóna suport: l'”esquerra” pedant, esnob, intolerant, bufanúvols, neoliberal en el fons i, a vegades, també en les formes. A la segona part desenvolupa el seu programa per a la comunitat, la cohesió i el benestar. El llibre, que té una llargada considerable, mereix, sens dubte, una recensió més extensa i profunda. Ara només em referiré al tema que em sembla més central, i que és clau i imprescindible per a fer un seguiment adequat del conjunt del llibre.
Podem començar, com fa el seu prologuista a la versió italiana (Vladimiro Giacché, un dels economistes marxistes italians més seriosos i gran coneixedor de la situació alemanya) veient que entén l’autora per esquerra. En aquest sentit, i citant a Wagenknecht: “L'”esquerra” era, fa un temps, sinònim de la recerca de la justícia i la protecció social, de resistència, de revolta contra les elits i de compromís a favor dels que no havien nascut en una família acomodada i havien de mantenir-se fent treballs durs i sovint poc estimulants. Ser d’esquerres volia dir perseguir l’objectiu de protegir a aquestes persones de la pobresa, la humiliació i l’explotació, obrir-los les possibilitats de formació i d’ascens social, fer la seva vida més fàcil, més organitzada i planificada. Els que eren d’esquerres creien en la capacitat de la política per donar forma a la societat en el marc d’un Estat nacional democràtic, i que aquest Estat pogués i hagués de corregir els errors del mercat. […] Com a gent d’esquerres han insistit sempre perquè es reconegués que la igualtat legal no és totalment una garantia de la paritat d’oportunitats. […] Els exponents de l’esquerra veuen en el control sobre els grans capitals industrials i financers i en la desigualtat extrema en la distribució d’aquests capitals un aspecte clau que haurà de canviar necessàriament si realment es vol aconseguir la igualtat d’oportunitats i de drets. Naturalment, sempre hi ha hagut grans diferències també entre la gent d’esquerres. […] Però, en el seu conjunt hi havia una cosa clara: els partits d’esquerres, fossin socialdemòcrates, socialistes o, en molts països de l’Europa occidental, comunistes, no representaven a les elits, sinó als més desafavorits”. L’autora constata que aquesta “esquerra tradicional” encara existeix avui, per exemple en els sindicats (almenys en alguns), especialment en els nivells més de base. En canvi, ja està en clara minoria en els partits socialdemòcrates o en els Verds, sobretot en els nivells més alts dels partits. Fins i tot a Die Linke, el seu partit, considera que tot i ser fundada (2007) d’acord amb aquests valors tradicionals de l’esquerra, els que volen mantenir-se en aquesta línia semblen ser cada vegada més minoritaris, sobretot als nivells alts de la seva direcció.
I avui, que és doncs l’esquerra? En el passat en el centre dels interessos de qui es definia d’esquerres hi havia els problemes socials i econòmics, però avui, en massa casos, ja no sembla ser així
I avui, que és doncs l’esquerra? En el passat en el centre dels interessos de qui es definia d’esquerres hi havia els problemes socials i econòmics, però avui, en massa casos, ja no sembla ser així. Diu Wagenknecht: “l’imaginari públic de l’esquerra social està dominat per una tipologia que d’ara en avant definirem com “esquerra a la moda” ( o “esquerra en l’estil de vida”), ja que els que se’n consideren no posen al centre de la política d’esquerres els afers socials i de política econòmica, sinó les qüestions que fan referència a l’estil de vida, els hàbits de consum i els judicis morals sobre els comportaments […] El representant de l'”esquerra a la moda” […] és cosmopolita i evidentment està a favor d’Europa […] Es preocupa pel clima i es compromet a favor de l’emancipació, la immigració i les minories sexuals. Està convençut que l’Estat nacional és un model en vies d’extinció i es considera ciutadà del món sense massa lligams amb el seu país. […] Ja no es tracta de canviar la societat, sinó de trobar-se a si mateix, fins al punt que la participació en les manifestacions és un acte de “realització personal”, de “sentir-se bé amb la seva consciència””.
No volen ser definits ni com a socialdemòcrates ni com a socialistes: prefereixen ser considerats liberals d’esquerres, cosa que, almenys fins a cert punt, es podria considerar probablement una contradicció en els termes. A més, com diu l’autora, “l'”esquerra a la moda” es fa poc simpàtica, ja que, tot i donar suport (teòric) a una “societat oberta i tolerant”, normalment mostren una intolerància increïble quan han d’enfrontar-se amb opinions diferents de les pròpies, que no tenen res a envejar a la de l’extrema dreta. Aquesta poca obertura deriva del fet que el “liberalisme d’esquerres”, segons els que li donen suport, no és una opinió sinó una qüestió de dignitat. Els que s’allunyen del cànon dels seus preceptes no són, pels “liberals d’esquerres”, persones que simplement pensen de forma diferent, sinó que són males persones, immorals, potser fins i tot “enemics de la humanitat” o “nazis””. I Wagenknecht posa diversos exemples molt significatius d’aquests comportaments intolerants i presumptuosos que, d’altra banda, només pensant-hi una mica nosaltres també en podríem trobar als nostres països i societats.
En conseqüència, “les classes populars (s’abstenen) o voten a les dretes perquè han estat abandonades per totes les altres forces polítiques i ja no se senten apreciades des del punt de vista cultural”
Tal com assenyala, molt encertadament, Giacché, aquesta forma d’abordar els temes propis del “liberals d’esquerres” està relacionada amb almenys dos canvis que s’han produït a l’interior dels partits d’esquerres a Europa: primer, la desfocalització del tema dels drets socials respecte dels drets civils (i més recentment de la salvaguarda ambiental). Segon, una adhesió substancial a la visió neoliberal de la “modernització” econòmica, almenys en el cas dels partits socialdemòcrates. A aquesta combinació de “liberalisme d’esquerres” i liberalisme econòmic, tant Wagenknecht com Giacché ens recorden que Nancy Fraser l’ha definit com a “neoliberalisme progressista”. L’autora insisteix en el fet que la progressiva consolidació d’aquest model entre les esquerres és el que ha provocat els augments de l’abstenció, així com el creixement dels vots als partits de dreta per part de les classes populars en molts països occidentals. I això passa segons Wagenknecht perquè “el liberalisme econòmic, la globalització i el desmantellament de l’Estat social han empitjorat la vida de molta gent, o com a mínim els han obligat a fer els comptes amb més incerteses i pors davant del futur. I, a més, el model “liberal d’esquerres”, el que domina els mitjans de comunicació, ha fet que les classes populars tinguessin la sensació que els seus valors i la seva forma de vida ja no eren respectats, sinó que es consideraven moralment condemnables”. En conseqüència, “les classes populars (s’abstenen) o voten a les dretes perquè han estat abandonades per totes les altres forces polítiques i ja no se senten apreciades des del punt de vista cultural”.
Hi ha tantíssims altres temes interessants que es tracten en el llibre, des dels valors i la representació de classe del “liberalisme d’esquerres”, la importància dels vincles comunitaris per a la cohesió i la solidaritat, el paper de l’Estat i de la Unió Europea, la immigració, tot el programa interessantíssim que planteja l’autora a la segona part del llibre, etcètera.
No tinc resposta a dues preguntes: no hi ha ningú als Països Catalans que sigui capaç d’escriure, des de l’esquerra dels valors “tradicionals”, un llibre d’aquest gruix i d’aquesta profunditat, amb esperit crític respecte al de Sahra Wagenknecht, òbviament? I segona, no hi ha ningú que ja estigui traduint, per publicar-lo òbviament, aquest esplèndid llibre al català, perquè pugui ser llegit i debatut?
