Santi Cobos va néixer a Lleó, en un entorn empobrit. Abans que ell naixés els seus pares es movien amb un carro de fira en fira: “La gent els rebutjava i la Guàrdia Civil els perseguia perquè no anaven a missa o no tenien residència fixa”. Quan va néixer, el carro havia donat pas als cotxes de xoc. A l’estiu feien diners de poble en poble, i passaven l’hivern a Lleó capital.
La seva primera experiència privat de llibertat es remunta als tretze anys, quan va entrar al reformatori durant dos anys: “M’escapava quan podia. Estava en mans del jutjat de menors i els educadors tenien les mans lliures per abusar de nosaltres”. En sortir del reformatori va començar a viure pel seu compte. Era la dècada dels vuitanta: “Em buscava vida, com molts altres. Hi havia molta necessitat, en aquella època”. Amb setze anys va ser empresonat per primera vegada durant quinze dies, i després va passar un any pres, sempre per petits robatoris. El 1989, amb vint anys, va començar a complir sis anys de condemna a la presó de Lleó, “a conseqüència d’una disputa familiar”.
Rebel·lia i instint de llibertat
Cobos era en aquells dies una persona que es rebel·lava davant les injustícies, més per instint que per una actitud polititzada conscient. Tant contra els “abusos continus” de la presó com per “qüestions de pati”. “Veure que anaven a robar les sabatilles a un jove nouvingut… Jo no valia per deixar passar aquestes coses sense fer res”. El seu instint de llibertat no era menys intens: “Els murs m’ofegaven, des del principi vaig pensar en la fugida”. Cobos va ingressar a la presó per sis anys, però una vegada dins va acumular penes fins a gairebé setanta anys.
Cobos enumera sense arrogància una dotzena d’intents de fugida, “a les quals cal sumar els interromputs a la meitat dels preparatius”. Va participar en els motins de les presons de Valladolid i Zamora. En tots dos casos els presoners van segrestar els funcionaris
A principis dels noranta, les fugides o les lluites i motins per reivindicar drets fonamentals eren més freqüents a les presons. El context no era gens amable, tampoc ho eren les lluites: “Era un món molt violent, sagnant. Per fer una reivindicació quinze persones alhora ens fèiem talls als braços o ens ficàvem míssils [objectes punxants] en l’estómac”. En una ocasió Cobos va fer això últim, amb l’objectiu que el traguessin a l’hospital i intentar fugir des d’allí. “Em van treure i vaig aconseguir escapar corrent, però la sang que havia perdut anteriorment em va deixar tan feble que quan havia baixat dues plantes de l’hospital vaig perdre el coneixement”.
Cobos enumera sense arrogància una dotzena d’intents de fugida, “a les quals cal sumar els interromputs a la meitat dels preparatius”. Va participar en els motins de les presons de Valladolid i Zamora. En tots dos casos els presoners van segrestar els funcionaris. La majoria de les vegades els motins eren en origen intents d’evasió, que es convertien en motins, ja que no s’aconseguia l’objectiu principal. A mesura que acumulava intents, més difícil resultava la fugida: “Al principi intentava fer escapades netes, saltar el mur i ja està. A mesura que em posaven més tancats amb clau havia d’arriscar més, amb més desesperació”. En aquest context situa Cobos l’ocorregut el 1995. Cobos i el pres Juan Redondo van escriure cartes amenaçadores a un jutge perquè els traguessin al jutjat per ser jutjats i després fugir d’allí. Van aconseguir arribar al jutjat, però no fugir. Va començar un tiroteig, els presos van matar un policia, Cobos va rebre un tret al cap i Rodó va perdre un pulmó per un altre tret. Llavors, Cobos feia tres anys que vivia l’infern del FIES.
FIES, l’infern institucionalitzat
Els fitxers interns de seguiment especial (FIES) van ser creats el 1991 pel govern espanyol presidit per Felipe González. Hi havia cinc tipus de FIES, depenent del delicte imputat. Cobos va ser introduït en FIES 1 després del motí de Zamora: “Van triar entre 50 i 60 presos socials als quals ens consideraven un càncer: presos que havien intentat fugir, rebels, promotors de motins, presos que denunciaven contínuament mitjançant escrits, presos amb certa capacitat de lideratge…”.
El règim FIES ha estat definit moltes vegades com “una presó dins de la presó”. Van construir galeries aïllades d’unes poques cel·les en diverses presons seleccionades, establint condicions de vida que ni tan sols el mateix reglament penitenciari permetia: “Cel·les individuals, amb doble porta i tot mecanitzat –llavors era una novetat. Una granota d’obrer com a única vestimenta, cap objecte personal, una xapa amb forats de la grandària dels cigarrets com a finestra. Aïllament total i una hora de pati, quan et treien. Sortíem sols al pati, amb les mans emmanillades i sota la constant amenaça dels funcionaris. Sense visites vis-a-vis. El correu controlat, podia escriure tan sols una carta per setmana d’una única fulla, petita i escrita en majúscules. La majoria de les cartes que m’escrivien ni tan sols m’arribaven”.
Tortures i suïcidis en mans de la ‘màfia’
Si la normativa FIES era crua, la realitat ho era encara més. A Cobos se li endureix la mirada en recordar les humiliacions i els maltractaments dels funcionaris. Constituïen el pa de cada dia, segons les seves paraules: “Des del primer moment ‘et matarem fill de puta’, ens animaven a penjar-nos… O la del matalàs: venien a la nit i et llevaven el matalàs, a l’hora següent et tornaven a despertar per donar-te’l, una altra hora i altra vegada a llevar-te’l, tornaven i llavors ‘no vull el maleït matalàs, per a vosaltres’ i llavors pallissa. Cada vegada que s’obria la porta tenies por de rebre una pallissa; tres o quatre vegades de cada cinc era així. La psicosi era l’estat natural de les coses”.
“L’elixir del suïcidi era atractiu com a via de fuita, tots el vam tenir al cap en algun moment”, confessa Cobos. Diversos presos es van suïcidar. En algun cas, la frontera entre el suïcidi i l’assassinat es difumina
“L’elixir del suïcidi era atractiu com a via de fuita, tots el vam tenir al cap en algun moment”, confessa Cobos. Diversos presos es van suïcidar. En algun cas, la frontera entre el suïcidi i l’assassinat es difumina: “Moi [Moisès Caamánez], quan els carcellers li van obrir la porta, es va penjar davant d’ells. I què va fer aquesta gent? Van sortir corrent, a la recerca d’un ganivet per tallar els llençols, van dir, i van tornar quinze minuts després. És clar, Moi ja estava mort”. Ernesto Barrot i Cobos eren amics íntims: “Es va penjar amb uns llençols dels barrots de la finestra, a Valladolid. Estava penjat, però amb els llençols no es podia veure que tenia les cames a l’aire. Els funcionaris van lligar dos o tres pals d’escombra i van empènyer el cos per l’altre costat de la porta. És clar, sabien el que ens estaven fent, i alhora ens tenien molta por. Al final van entrar amb escuts i porres cridant com a bojos. Van estar una estona colpejant el cadàver fins que ja es van adonar que estava mort”. En aquests moments, Cobos estava en una de les cel·les contigües, a uns pocs metres de distància, escoltant i imaginant el que ocorria.
Per un moment s’imposa el silenci en la conversa. “Jo defineixo aquella època com un segrest. No et senties un pres, sinó segrestat per una màfia”, postil·la Cobos. Altres presos que estaven en FIES van perdre el cap. Alguns intencionadament, diu Cobos: “Era una altra manera d’escapar a l’infern”. Cobos és l’excepció: va sobreviure i va ser capaç de construir una nova vida al carrer.
Odiar per sobreviure
Preguntem a Cobos com va poder sobreposar-se a tot allò. Respon directe, sense plecs, sense amabilitat cap a si mateix: “Havies de convertir-te en un animal per sobreviure, renunciar a la teva pròpia humanitat. Odi com a pura pulsió: odi als funcionaris, a la presó, a la direcció, al jutge de vigilància que ni tan sols es preocupava, als mitjans de comunicació que ens criminalitzaven, a tota la societat. No van ser dies en aquelles condicions, sinó anys. Mentre t’està ocorrent no n’ets conscient. Li perds el respecte a tot perquè t’ho han robat tot, la teva frescor, la teva humanitat”. Va estar disset anys classificat com a FIES, no tots en condicions tan brutals. Al mateix temps, relata, va mantenir uns pocs sentiments i principis bàsics: “La lluita més important a la presó és no perdre’ls, no convertir-te en el que ells volen, en un producte penitenciari”.
Fruit d’aquesta estratègia per despersonalitzar-los, els presos de les galeries FIES no tenien ni un mirall en el qual mirar-se. Cobos recorda la vegada en què es va veure de nou davant el mirall després de dos o tres anys: “Vaig veure una persona que no era jo. Em va portar imatges de la meva infància, de la meva família… Vaig començar a plorar com una criatura. Va ser un moment molt trist”. Un altre pres FIES històric, Patxi Zamoro, va deixar escrita una vivència molt similar en el seu memorable llibre A ambos lados del muro.
De l’infern al purgatori, lluitant
Al cap d’uns anys van començar a millorar les condicions de les galeries FIES. Molt a poc a poc i a conseqüència de la lluita. Cobos sosté que la lluita va ser interna i gairebé individual durant els primers anys. D’una banda, perquè els presos estaven aïllats. D’altra banda, perquè el PSOE estava al govern i a molts els resultava impossible creure els seus relats: “Hi havia una gran negació del que denunciàvem”. Amb el temps, no obstant això, la lluita va sortir fora dels murs: “Algunes associacions van iniciar campanyes de denúncia i mobilització, algun pres que va sortir va començar a contar el que estava passant, els presos polítics bascos ens van ajudar amb escrits de denúncia… Al final van haver d’anar suavitzant algunes condicions”.
Cobos va passar a segon grau el 2007. El jove que va ingressar per un període de sis anys portava aleshores gairebé vint anys empresonat, i les sentències acumulades a la presó pujaven la seva condemna fins a gairebé els setanta anys
Els sindicats de funcionaris es van oposar inicialment a qualsevol millora. Posteriorment diversos carcellers van iniciar un procés d’acostament, parlant personalment amb alguns dels presos. “Volien veure quin estat d’ànim teníem, com estàvem del cap… Ens van fer molt de mal, teníem molt d’odi i sabien que era difícil desactivar-lo”. Van substituir alguns dels carcellers més odiats i van treure alguns presos de les galeries FIES a mòduls ordinaris de primer grau. “Després d’uns anys així, a alguns de nosaltres ens van plantejar la possibilitat de fer una transició cap a un règim penitenciari ordinari”.
Cobos va passar a segon grau el 2007. El jove que va ingressar per un període de sis anys portava aleshores gairebé vint anys empresonat, i les sentències acumulades a la presó pujaven la seva condemna fins a gairebé els setanta anys. “Estava condemnat a una cadena perpètua oculta”. No estava disposat a acceptar-ho. Va comunicar a la presó que iniciaria vagues de fam i altres protestes en cas que la situació no es canalitzés. Al mateix temps, els advocats li van dir que hi havia possibilitats de canviar la situació. Que algunes persones de la direcció del poder judicial i del sistema penitenciari no veien amb bons ulls el que s’estava fent amb ells, i que si Cobos responia adequadament es podrien fer passos, molt a poc a poc. L’educador de la presó també el va animar i ajudar molt. “Al final em van menjar el cap i em vaig anar oblidant del mur”, diu entre riures.
L’insaciable rancor dels funcionaris
Cobos va obtenir el seu primer permís de sortida a la presó de Topas, a Salamanca. Era l’any 2008. Permís de dia, amb l’obligació de tornar a dormir a la presó. “Va ser estrany: estava a la plaça Major de Salamanca amb l’educador i una monja, em bastava amb arrencar a córrer… Em va passar pel cap de tot”, recorda amb un somriure entremaliat. Va resistir la temptació perquè s’havia compromès amb moltes persones, i algunes d’elles havien arriscat la seva feina. “Va ser un punt d’inflexió”.
Alguns funcionaris no estaven disposats a donar a Cobos la menor oportunitat. Van denunciar a la premsa que amb la seva sortida d’aquell dia Salamanca i els pobles veïns van estar “en perill”. Es va propagar l’alarma, i l’assumpte va arribar al governador civil i a la directora de la presó. “Em va venir la directora amb altres persones. ‘Mira, Santi, ho hem intentat, però no correré més riscos’, em va dir”. El procés va tenir una aturada.
Un any més tard, la situació de Cobos es va agreujar encara més. Algú va matar un pres al pati de la presó i un altre pres el va denunciar com a responsable. Durant el procediment judicial en contra seva, l’advocat de Cobos va pressionar el denunciant entorn de certes contradiccions del seu testimoniatge. El pres va reconèixer llavors que els funcionaris li havien dit que denunciés a Cobos. “Després d’això vaig demanar el trasllat a la presó de Nanclares, en veure que no tenia res a fer a Topas”.
Es va acceptar el trasllat, i amb l’ajuda de diverses associacions de Vitòria-Gasteiz va tornar a aconseguir permisos de sortida. Passats uns mesos, no obstant això, se li va comunicar que seria traslladat a Lleó, la qual cosa implicaria la suspensió del procés. Però llavors va aconseguir feina en una llibreria de Vitòria-Gasteiz, i va parar així el trasllat. No sense un últim intent d’alguns funcionaris de Nanclares: “Van parlar amb el responsable de la llibreria per ficar-li por: a veure si sabia a qui havia contractat, com era de perillós…”. No van aconseguir intimidar la dona.
“Desarmar-se” per viure al carrer
Cobos va obtenir finalment la llibertat condicional l’any 2012. Li preguntem si li va fer por sortir: “És clar que sí”. La presó és un món amb codis propis als quals els presos adapten el seu caràcter. En sortir tot trontolla. “La presó treu el pitjor de tu amb sang i odi. Al carrer surts armat, amb les armes que has desenvolupat per sobreviure i defensar-te dins. Un arsenal que no val fora però que tens incrustat a l’ànima. La qüestió és si ets capaç de desarmar-te una vegada al carrer”.
Amb molt d’esforç i a poc a poc, Cobos va anar desarmant-se. Va rebre el suport i el reconeixement de diverses persones, també va veure que hi havia més gent que sofria al carrer, empatitzà amb els dolors de la seva família i dels familiars dels presos… “Tot això em va ajudar. Però és una excepció”. Confessa entre riures que també va agrair l’odi a la policia més generalitzat que hi ha al País Basc, i el menor estigma dels qui han estat presos. “Trobar-te amb gent que té la mateixa visió de la Guàrdia Civil o els maltractaments, que t’expressen amb una mirada ‘no has d’explicar-te, et crec’… Chapeau“.
Cobos fa set anys que va obtenir la llibertat condicional, i li queden deu anys més fins a recuperar la llibertat total. En preguntar-li si se sent lliure, destaca que estant en llibertat condicional qualsevol ximpleria li pot generar un problema seriós
Cobos fa set anys que va obtenir la llibertat condicional, i li queden deu anys més fins a recuperar la llibertat total. Des del 2012 ha viatjat molt per l’Estat Espanyol en la furgoneta que té preparada per dormir. S’acosta sovint a Lleó, on té família, però diu que socialment el seu lloc de referència és Vitòria-Gasteiz: “És on conec gent. Li tinc afecte, a Gasteiz”. En preguntar-li si se sent lliure, destaca que estant en llibertat condicional qualsevol ximpleria li pot generar un problema seriós. “L’espasa de Dàmocles sempre és aquí, a vegades em sento pres”. A la presó de Zaballa ha aparegut mort un altre pres, el cinquè del 2019, i en escoltar notícies com aquestes li sembla que encara té mig cos a la presó.
Malgrat tot, se’l nota feliç. “Miro enrere i em surt el somriure. Veure’m en espais oberts, poder materialitzar els desitjos: ho faré o no, però saber que si em ve de gust puc travessar aquesta porta o prendre’m una cervesa. Això és la llibertat. Per sobre de tots els condicionaments, em sento lliure”.
*Article publicat originalment a ‘Argia‘
