És un dret lluitat i guanyat, amb dècades de reconeixement legal al nostre entorn, però l’avortament encara no es treu del damunt l’estigma, cosa que contribueix a mantenir-lo en una corda fluixa perenne que interessa a l’ultraconservadorisme. Ho analitza la periodista Ana Requena Aguilar, redactora en cap de gènere a elDiario.es. Ha publicat Provida. Un manifiesto a favor del aborto (New Books, 2026), en què defensa la necessitat de construir un relat col·lectiu que trenqui la idea que l’avortament és “sempre un trauma o un drama”. Proposa, també, ressignificar “provida” i usar el terme per referir-se a qui “defensa posicionaments que són, de debò, una defensa de la vida”, per contrast amb la bandera antielecció.
Reivindiques el terme “provida”, que sovint s’associa als grups que s’oposen al dret a l’avortament. Per què decideixes reapropiar-te’n?
Tant el títol com el llibre volen posar de manifest el contrasentit que hi ha darrere del fet que aquests grups ultres i partits de dretes, que s’oposen al dret a l’avortament i, per tant, d’alguna manera defensen la maternitat forçada, s’autodenominin provida. Normalment, aquests partits i grups ultres defensen agendes polítiques que dificulten el sosteniment de la vida un cop les persones ja som aquí. La seva proposta política implica una enorme preocupació pel fetus, però molta menys per què passa amb la vida de les persones un cop hem nascut; per com garantir que aquestes vides siguin dignes i tinguin drets. Si la vida de les persones migrants no t’importa, si ets capaç de deshumanitzar els menors que arriben no acompanyats, si t’oposes a propostes com reduir la jornada laboral per viure millor, si estàs en contra que existeixi una prestació universal per a la criança o més permisos retribuïts per cuidar, o si retalles sistemàticament en dependència o en educació, aleshores no estàs defensant un projecte polític provida. Estàs defensant una idea molt concreta de vida; una idea molt concreta de societat i un determinat ideari polític, però no ets provida.
“Els grups ultres i partits de dretes tenen una proposta política que implica una enorme preocupació pel fetus, però molta menys per què passa amb la vida de les persones un cop hem nascut”
Crec que s’és provida quan es defensa una proposta perquè les vides siguin sostenibles al llarg del temps; que permeti atendre les vulnerabilitats que poden aparèixer en qualsevol moment de la vida. Tampoc em sembla provida considerar que la vida d’una part de la població, en aquest cas la de les dones, quedi sotmesa a la decisió de terceres persones en una qüestió tan essencial com l’autonomia corporal i el propi projecte vital.
Una de les preguntes que travessa tot el llibre és: “Per què defensem amb tanta fermesa el dret a l’avortament, però encara ens costa tant parlar dels nostres avortaments?”. Per què veus que es manté el silenci?
Existeix aquest silenci perquè encara existeix un estigma molt fort al voltant de l’avortament. I no és casual que existeixi un dret com l’avortament i que, no obstant això, el seu exercici continuï envoltat de tant silenci, tabú i assenyalament. No és casualitat perquè forma part de l’estratègia dels partits polítics i dels grups ultres que busquen limitar o prohibir l’avortament. Hi ha una estratègia que consisteix a restringir el dret a l’avortament des del punt de vista legislatiu o judicial, però també n’hi ha una altra que és estigmatitzar les dones i els professionals que el practiquen: difondre desinformació i notícies falses sobre els avortaments que es duen a terme, el tipus d’avortaments que es practiquen, les seves conseqüències, les dones que decideixen interrompre voluntàriament l’embaràs o els professionals que el practiquen. És una estratègia molt agressiva que fa dècades que s’estén. També consisteix a alimentar tòpics, per exemple, el prejudici misogin que ens infantilitza i diu que no som capaces decidir per nosaltres mateixes quan ens trobem davant d’un moment crític de la nostra vida, com pot ser decidir si volem continuar o no amb un embaràs i, per tant, que necessitem l’opinió o l’ajuda d’altres persones.
“Hi ha creences molt més arrelades del que ens pensem i fan que moltes dones sentin vergonya i culpa quan es troben amb un embaràs no desitjat”
O el tòpic que som éssers irresponsables per quedar-nos embarassades quan no volíem tirar endavant un embaràs. Aquestes creences estan molt més arrelades del que ens pensem i fan que moltes dones sentin vergonya i culpa quan es troben amb un embaràs no desitjat. Temen explicar als altres què els ha passat i quins motius les han portat a avortar perquè tenen por de ser jutjades. Temen la incomprensió. Tot això contribueix a mantenir el silenci i fa que encara no puguem parlar amb normalitat de les interrupcions voluntàries de l’embaràs que podem viure les dones.
Què cal per superar-lo?
Per combatre l’estigma cal construir un relat col·lectiu sobre les interrupcions voluntàries de l’embaràs que permeti visibilitzar que hi ha tota mena d’experiències; que no hi ha una única manera de viure i travessar un avortament, ni unes úniques circumstàncies que et portin a decidir avortar. En la defensa del dret a l’avortament han de tenir cabuda totes aquestes vivències diverses. No podem defensar l’avortament des d’una idea que sempre és un trauma o un drama, i que només et porten a avortar unes circumstàncies econòmiques precàries. Això no és cert i deixa fora un munt de possibilitats i experiències. Crec que hem de defensar l’avortament reivindicant que hi ha tantes experiències com dones que passen per aquesta situació.
Per escriure el llibre aconsegueixes que moltes dones trenquin el silenci. Com va ser el procés?
Tenia clar des del principi que volia que el llibre incorporés molts relats diferents de dones. Sense prejutjar què en sortiria, sinó amb la voluntat que fos un espai on tinguessin cabuda experiències diverses, amb matisos diferents. Vaig fer una crida a través de les xarxes socials perquè les persones que volguessin m’expliquessin la seva experiència i vaig habilitar un correu electrònic per rebre els testimonis. Com a periodistes sabem com n’és de difícil aconseguir que les dones expliquem les nostres experiències de violència sexual o d’avortament i ens atrevim a donar la cara. Per això, quan vaig veure la quantitat de testimonis que havia rebut i que, en pràcticament tots els casos, les dones demanaven no ser identificades, em va impressionar. És aleshores quan prens consciència de la magnitud de l’estigma que encara existeix i de la por que continua havent-hi que explicar-ho et pugui comportar algun perjudici.
Hi ha algun element en comú entre tots aquests testimonis?
Hi ha dues paraules que es repeteixen molt en molts dels relats: “alleujament” i “alliberament”. Fins i tot les dones per a qui aquell avortament va ser una experiència difícil o els va generar dubtes i contradiccions expliquen l’alleujament d’haver pogut prendre una decisió i haver exercit un dret. Comparteixen l’alliberament d’entendre que podien exercir la seva autonomia; que havia estat ella qui havia decidit i que ningú no havia decidit per elles. Després t’adones que, efectivament, hi ha experiències molt diverses. Hi ha moltes dones que viuen l’avortament com una decisió que els permet acostar-se al projecte de vida que desitgen. A algunes els va permetre arribar a la maternitat en un altre moment, de la manera que desitjaven. També t’adones que les circumstàncies personals són molt diferents. Ho dic perquè existeix aquest relat segons el qual sempre s’avorta per motius econòmics o de precarietat. En molts relats hi són presents aquesta inestabilitat laboral o econòmica, però també hi són presents altres factors, com el moment vital, el fet de no estar segures de fer-ho amb aquella parella o no estar segures de voler ser mares.
“Els relats de les dones comparteixen l’alliberament d’entendre que podien exercir la seva autonomia; que havia estat ella qui havia decidit”.
Crec que també hi ha una altra qüestió important, potser permetem més un tipus d’avortament: el d’una dona jove, que aparentment té tota la vida al davant, que encara no s’ha realitzat laboralment o que és precària. Moltes dones d’uns quaranta anys expliquen que es van sentir més estigmatitzades o que van tenir més por d’explicar-ho. Sembla que, a aquella edat, ja hauries de saber què vols i s’entén que ha estat irresponsable, tant per haver-te quedat embarassada sense estar segura que volies tenir un fill com per decidir avortar quan les circumstàncies personals i laborals són unes altres. Però aquestes dones també tenen dret a avortar sense ser assenyalades. Per això, hem de donar cabuda a tota mena d’experiències.
Assenyales que reconèixer que moltes dones no viuen l’avortament com un trauma no significa negar la importància de l’acompanyament psicològic quan és necessari. Per què és important fer aquesta distinció?
Moltes dones tenen por que el seu relat s’instrumentalitzi. Hem de poder parlar sobre com hi ha dones per a qui l’avortament és una decisió alliberadora, fins i tot feliç, i que també n’hi ha d’altres per a qui ha estat una experiència dura, que els ha generat emocions complexes o les ha portat a enfrontar-se a dubtes i conflictes, vitals o existencials. Cap d’aquests relats no pot servir per negar el dret a l’avortament, perquè el dret a l’avortament no obliga ningú a avortar. En canvi, impedir que les dones puguin avortar sí que obliga moltes dones a ser mares contra la seva voluntat o a posar en risc la seva vida i la seva salut en la clandestinitat. Què necessitem? Que hi hagi una atenció psicològica pel que fa als drets sexuals i reproductius.
“Hem de poder parlar sobre com hi ha dones per a qui l’avortament és una decisió alliberadora, fins i tot feliç”
Que les dones, en totes les etapes i cicles vitals i reproductius, puguin disposar d’acompanyament psicològic si el necessiten. Això pot ser perquè un embaràs desitjat no arriba, per un avortament involuntari o espontani, per una depressió postpart… Però també per una interrupció voluntària de l’embaràs que has decidit. Hem d’assumir que, en qualsevol d’aquestes circumstàncies, una dona pot necessitar assistència psicològica i que aquesta s’ha de poder oferir des del sistema públic. De la mateixa manera que no pensem que oferir assistència psicològica o psiquiàtrica a una dona que pateix una depressió postpart sigui un argument en contra de la maternitat, el fet que una dona necessiti suport psicològic després d’un avortament voluntari tampoc no diu res en contra del dret a l’avortament.
Què explica que la majoria dels avortaments es practiquin en clíniques privades? [a les quals deriva el sistema públic, que ho cobreix com qualsevol altra intervenció]
En els últims anys ha anat augmentant el nombre d’avortaments que assumeix la sanitat pública, perquè tant la reforma de la llei de l’avortament del 2010 com la del 2023 han incorporat mesures per afavorir-ho. Tot i això, encara hi ha resistències i problemes estructurals. Un és l’objecció de consciència, que no ha estat prou ben regulada en la pràctica. Moltes vegades s’ha exercit de forma col·lectiva o institucional, quan és un dret individual de cada professional, que s’ha de manifestar per escrit i anticipadament. La realitat és que molts centres públics no han fet bé la seva feina.
“En general, s’ha considerat un problema a treure’s de sobre. Per això, des dels anys vuitanta funciona aquest sistema de derivacions a clíniques concertades”
Han assumit que, si el cap del servei era objector, tot el servei també ho era. No han fet l’esforç d’identificar quants professionals eren objectors ni en quines circumstàncies. En general, s’ha considerat un problema a treure’s de sobre. Per això, des dels anys vuitanta funciona aquest sistema de derivacions a clíniques concertades. Això ha fet que, per a la majoria dels centres, el mecanisme més senzill hagi estat derivar-hi les pacients. D’aquesta manera no han hagut d’abordar aquesta qüestió internament, perquè ja hi havia altres centres que se n’encarregaven. Aquesta és una de les claus per entendre per què la sanitat pública no ha assumit l’avortament amb normalitat. Això va unit a la manca de formació dels professionals. Tot i que alguns expliquen que, amb els coneixements adquirits durant la carrera i amb voluntat, és perfectament possible practicar interrupcions voluntàries de l’embaràs, no sembla gaire normal que hi hagi professionals que acabin la carrera o el MIR sense haver tractat aquest tema com qualsevol altra pràctica mèdica. També hi ha estigma entre els professionals. Molts m’explicaven que tenien por de ser assenyalats dins la sanitat pública. Si manifestaven que estaven disposats a practicar avortaments, temien que els destinessin exclusivament a aquesta intervenció i que això acabés perjudicant la seva carrera.
En el llibre assenyales les desigualtats territorials a l’hora d’accedir al dret. Quines mesures ho poden corregir?
L’existència de desigualtats territorials demostra que és, sobretot, una qüestió de voluntat política. Si hi ha voluntat política, es pot garantir que l’objecció de consciència s’apliqui correctament, obligar els hospitals a complir la llei i, per tant, elaborar els registres d’objectors. Conèixer els recursos humans disponibles i organitzar-los per assumir la pràctica dels avortaments. Si això no es fa, és perquè no hi ha interès a fer-ho. Hi ha comunitats autònomes on la sanitat pública assumeix molts més avortaments que la mitjana, precisament perquè han trobat la manera d’organitzar aquests recursos i fer que els centres públics els puguin practicar. En canvi, n’hi ha d’altres que no estan posant de la seva part. Tot i que la interrupció voluntària de l’embaràs és un dret i forma part de la cartera comuna de serveis del sistema sanitari, aquestes diferències territorials posen de manifest les diferents voluntats polítiques que existeixen. També evidencien que l’avortament és per alguns governs autonòmics un dels principals camps de batalla des d’on lliurar la seva batalla política i ideològica.
En alguns territoris, les dones pateixen assetjament als voltants de clíniques on es fan avortaments. Quin impacte té?
És important parlar del fet que els grups ultres fa anys que s’organitzen als voltants de les clíniques on es practiquen interrupcions voluntàries de l’embaràs per assetjar tant les dones com els professionals. Aquest assetjament genera por, culpa i incrementa la vulnerabilitat en un moment en què moltes dones ja estan travessant una situació complicada. Si més no, estan acudint a un centre mèdic per sotmetre’s a una intervenció. Qualsevol persona vol acudir tranquil·la i sense ser intimidada per ningú. Els professionals conviuen amb aquesta situació cada dia. Imagina anar a treballar i trobar-te persones cridant-te “assassí” o pintades a la porta. A més, molts d’aquests grups practiquen la desinformació allà mateix: exhibeixen imatges impactants o difonen el fals mite de la síndrome postavortament per espantar a les dones.
Quins mecanismes fallen per frenar aquestes actuacions, tipificades com a delictives?
La reforma del Codi penal que va tipificar com a delicte l’assetjament als voltants de les clíniques pretén posar fre al fustigament. Però la realitat és que els casos que han arribat als tribunals no han acabat donant la raó a les clíniques, perquè s’ha considerat que no hi havia prou violència o intimidació. En alguns casos, s’ha argumentat que aquestes persones tenen dret de reunió o a resar en aquell espai. Algunes expertes ja van advertir, en el seu moment, que no seria fàcil aconseguir condemnes per aquesta via. Això ens ha de mantenir atentes a què passa als voltants d’aquestes clíniques i, en un termini raonable, avaluar si aquesta reforma ha estat realment eficaç o si cal adoptar altres mesures. En alguns països existeixen zones de seguretat al voltant de les clíniques. Dins d’aquests perímetres no es permet la presència de grups que resin, exhibeixin cartells amb imatges de fetus o interceptin les dones que hi acudeixen.
Assenyales que l’ofensiva ultra no es produeix a cada país com un fet aïllat.
Hi ha tota una xarxa internacional de la qual formen part partits d’extrema dreta, fundacions ultra i membres de l’Església catòlica. Aquests actors es reuneixen periòdicament en trobades, congressos o jornades que apel·len a la defensa de la família i de la vida. És allà on comparteixen ideari i estratègies per intentar limitar el dret a l’avortament en diferents països del món i continuar promovent-ne l’estigma. Quan a l’Estat espanyol arriba la proposta que les dones escoltin el batec abans d’avortar, hem de saber que no és una ocurrència d’un senyor d’aquí, sinó una idea que ja s’ha arribat a aprovar en altres llocs, com l’Hongria de Viktor Orbán. També hi ha estats dels Estats Units que utilitzen aquest criteri del batec per prohibir l’avortament a partir del moment en què existeix, cosa que, a la pràctica, el fa impossible. Són idees que es comparteixen i que, després, cada grup, partit o fundació fa pressió per posar en marxa.
“No podem concebre un projecte democràtic en què s’obliga les dones a ser mares”
Més enllà de l’avortament, forma part d’una ofensiva més àmplia contra els avenços feministes i els drets del col·lectiu LGTBIQ+.
Forma part d’una reacció ultra que estem vivint a bona part del món i crec que l’hauríem d’entendre, no només com un atac als drets de les dones o del col·lectiu LGTBIQ+, ni únicament com una reacció antifeminista. L’hauríem de veure com una amenaça per a les democràcies. Estar en contra del dret a l’avortament és defensar la maternitat forçada, i això implica defensar que hi ha una part de la població que no té dret a decidir què passa amb el seu propi cos i a la qual se li pot imposar el projecte de la maternitat. Això és incompatible amb una democràcia que entén que totes les persones són ciutadanes lliures, iguals en drets i obligacions. Aquesta idea transcendeix l’avortament. No podem concebre un projecte democràtic en què s’obliga les dones a ser mares. Està en risc una societat democràtica en la qual tothom tinguem dret a l’autonomia corporal i a decidir els nostres projectes de vida.
En quin sentit planteges que “garantir el dret a l’avortament també és blindar els embarassos segurs”?
Està demostrat que als països on l’avortament s’ha limitat fortament o directament s’ha prohibit, això té conseqüències per la salut sexual i reproductiva de les dones en general. Fa quatre anys de la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units de retirar la protecció federal del dret a l’avortament. Mentre em documentava pel llibre, vaig trobar casos de dones que havien mort perquè, tot i estar patint un avortament espontani, no van rebre l’atenció mèdica adequada pel temor dels professionals a patir problemes legals. Això va provocar la mort de dones que estaven tirant endavant embarassos que sí que desitjaven.
“Les restriccions generen una diferència entre dones en funció de la seva classe i les seves possibilitats econòmiques”
Poso l’exemple dels Estats Units perquè sovint pensem que aquestes situacions només passen en països pobres, i no és així. Succeeix a tots els països que limiten el dret a l’avortament, també en països europeus com Polònia o Hongria, o en una potència mundial com els Estats Units. Al final, la criminalització de l’avortament afecta l’atenció que ofereixen els professionals sanitaris. També fa que moltes dones tinguin por d’acudir als serveis mèdics davant d’una emergència obstètrica, per por de ser assenyalades, investigades o imputades. Tot això afecta la salut materna i infantil. Sabem que aquestes restriccions generen una diferència entre dones en funció de la seva classe i les seves possibilitats econòmiques. Qui s’ho pot permetre, pot viatjar o pagar per un avortament segur. Això mateix ho assenyala l’Organització Mundial de la Salut: prohibir l’avortament no elimina els avortaments ni en redueix el nombre. Empeny les dones a la clandestinitat i posar en risc la seva salut i la seva vida.
Desmuntes un argument amb el qual t’havien increpat enmig d’un debat sobre l’avortament: “A veure si quan et quedes embarassada penses el mateix”. Què hi ha darrere d’aquesta idea i que et revela l’experiència de la maternitat sobre el dret a l’avortament?
Quan ens diuen això estan alimentant el tòpic i l’estigma perquè és una manera d’essencializar la maternitat i l’embaràs. És una manera de dir: “quan estàs embarassada i ho sents, penses d’una altra forma, és impossible pensar d’una altra forma”. Amb la qual cosa t’estan dient que si en realitat continues pensant el mateix, hi ha alguna cosa estranya en tu o hi ha alguna cosa que no estàs sentint de veritat. Des de la meva experiència, i això ho he parlat amb altres dones feministes que també han passat per embarassos o parts, és tot el contrari. Precisament quan travesses un embaràs, un part, t’enfrontes a què és portar un ésser a aquest món. Amb tota la seva part tendra, bonica, però també amb tota la seva part d’incertesa, de risc i de por. Per descomptat, a mi la meva experiència personal em va fer veure que obligar dones a passar per això en contra de la seva voluntat és una idea molt cruel i molt misògina.
Consideres que és un dret en risc o hi ha prou múscul social per fer-lo intocable?
Els últims anys ens han demostrat que tot és possible, tant per bé com per mal. Per bé, perquè hem vist que en alguns països on l’avortament estava prohibit o fortament restringit, gràcies a l’impuls dels moviments socials, del moviment feminista i de determinades estratègies polítiques i judicials, s’han aconseguit grans avenços. Però també hem vist que la dreta, amb les seves estratègies, és capaç d’impulsar grans retrocessos.
“Hem d’estar alerta, reforçar els nostres arguments i les nostres conviccions, i no donar mai cap dret per garantit”
Aquestes situacions conviuen i demostren que potser està bé que pensem que tot és possible. Per això, hem d’estar alerta, reforçar els nostres arguments i les nostres conviccions, i no donar mai cap dret per garantit. Hi ha grups polítics i ideològics que tenen un interès real a restringir els drets sexuals i reproductius. És una qüestió central en les seves agendes i ho continuaran intentant. Alhora, és positiu veure que, en molts llocs del món, hi ha majories socials disposades a defensar el dret a l’avortament entenent que és intocable i fonamental. És important recordar-ho, no només perquè no perdem l’esperança, sinó que sapiguem que la societat és capaç de comprendre la seva importància i de no voler fer marxa enrere.
