Quan estic fora i em relacione en català amb gent nova, sempre que arriba el moment en què em pregunten d’on soc, automàticament després de la resposta va altra pregunta: “Però, d’Alacant ciutat?”. Segur que algunes alacantines que llegiu això ho heu viscut també. Jo, segons el moment personal i la situació, conteste amb naturalitat o mirant cap a altre costat desitjant canviar de tema.
Sempre m’ha desconcertat i incomodat tot el que comporta per a mi aquesta pregunta. És molt estrany que sigues d’Alacant i parles català. I què fas vivint ahí? Alacant ciutat existeix?… Potser hi ha una part meua d’autosuggestió que connecta directament amb les dinàmiques de l’autoodi i segur que també hi ha una part aliena de prejudici generalitzat. Però més enllà de la justificació de tot això, on vull parar atenció és en la meua resposta. Em dol haver de respondre amb un fil de veu perquè crec que això significa, d’alguna manera, avergonyir-me de la realitat lingüística en què he crescut.
I sí, és molt dur haver de normalitzar que al teu voltant hi ha gent –fins i tot la teua gent– que menysté el valencià o que parlar-lo al carrer puga suposar un conflicte. Ací, els que volen aprofitar-se de la llengua en clau política no pretenen diferenciar-la del català, com passa a València, el que volen és aniquilar-la generant enfrontament. Quina sèrie de condicionaments i dinàmiques fan que algú vulga condemnar una llengua?
Potser haguera estat bé nàixer a una família on es parlara valencià, però m’haguera perdut aquest procés de pressa de consciència, d’arribada
Però tot i aquesta hostilitat, viure en una realitat lingüística com Alacant acull situacions precioses i endèmiques. No argumentaré la valencianitat d’Alacant ni parlaré del que amaga el nom dels indrets, dels diferents col·lectius locals on el valencià és central ni dels rituals anuals d’homenatge, reivindicació i celebració. Parlaré de la particular manera en què ací ens podem aproximar a la llengua, a conéixer-la i a fer-la nostra, perquè crec que és una gran fortalesa.
Potser haguera estat bé nàixer a una família on es parlara valencià, però m’haguera perdut aquest procés de pressa de consciència, d’arribada. Perquè només et pots apropar a allò del que estàs distanciat i, a Alacant, una bona part de la població som filles i netes de la migració interior castellana, almenys per una branca, com jo. Per a nosaltres el valencià ha estat sempre a l’escola, també ha sigut la llengua d’algunes amigues –les dels pobles–, de les festes i tradicions, de la música polititzada i d’un fum d’expressions i frases fetes de les quals fins i tot els estiuejants s’apropien. Pots quedar-te amb això, com fa tanta gent, o pots decidir fer-la teua, un camí que cadascuna farà d’una manera, quan toque i per raons només seues, però que segur passarà pel descobriment de molt més que paraules i normes.
Sense massa planificació, vaig poder fer eixe camí establint vincles personals en valencià, anant als cursos de les organitzacions activistes i gaudint de productes culturals fets sense cap subvenció pública
Jo vaig decidir de veres aprendre i utilitzar el valencià després d’haver estat molt de temps fora i descobrir que sabia molt més de la cultura que m’havia acollit que de la meua pròpia. Vaig marxar renegant de la terra i vaig tornar amb ganes de conéixer-la i d’estimar-la. També va influir la voluntat de recuperar la llengua de la meua iaia, conscient dels motius pels quals la generació de mon pare l’havia deixat perdre. Sense massa planificació, vaig poder fer eixe camí establint vincles personals en valencià, anant als cursos de les organitzacions activistes i gaudint de productes culturals fets sense cap subvenció pública. Al llarg dels anys, els tres mecanismes s’enriquien i s’autoestimulaven i, a poc a poc, vaig adonar-me que tenia noves eines per a entendre la ciutat i el meu voltant, però també per a entendre aspectes de la meua vida, de mi mateixa. He escoltat moltes experiències, cada nouparlant té la seua. Jo, per exemple, de sobte em sentia feliç d’haver tingut una àvia que em cantara cançons de bressol en valencià i també era capaç de recordar millor la seua veu i el seu accent. Situacions viscudes que mai havia valorat i, fins i tot, havia oblidat.
El que tracte d’explicar és que Alacant, el seu context i la seua realitat lingüística donen una particularitat especial al fet de decidir aprendre i parlar valencià, i no només perquè això siga un acte polític de resistència. També, per sort, és un acte afectiu, amb tot el que la paraula afectació implica. I és un acte afectiu d’alegria, de reconciliació, de descobriment i d’entesa.
Per això, entre mil altres coses, podem trobar els motius per a dir, ben alt, d’on som. Amb eixa autoestima i amb el camí d’arribada a la llengua ben marcat i lluminós, podrem fer front a qualsevol iniciativa institucional moguda per l’odi. Estimar el valencià és, també, estimar Alacant.
