L’octubre vinent es commemoren 50 anys d’ençà que Guinea Equatorial es va independitzar, els mateixos que porta Remei Sipi a Catalunya, on després d’estudiar batxillerat a Figueres va establir-se al barri de Gràcia de Barcelona. “Formo part de la primera generació de dones guineanes que explicàvem d’on veníem”. Filla d’una família d’ètnia bubi –pròxima a Malabo, la capital de l’excolònia espanyola–, Sipi s’ha dedicat a desgranar-nos l’heterogènia realitat africana a través de col·lectius i entitats de persones migrades, entre les quals E’Waiso Ipola o Yemanjá, i mitjançant un extens retaule d’articles, treballs acadèmics i obres on evoca el seu pensament sota els diferents gèneres literaris. És el cas d’Inmigración y género. El caso de Guinea Ecuatorial (2004), Les dones migrades: apunts, històries, reflexions, aportacions (2005), els relats Cuentos africanos (2008) o Mujeres africanas. Más allá del tópico de la jovialidad, publicat per Ediciones Wanáfrica a principis d’enguany. Afable i punyent, Sipi continua reivindicant el coneixement i la interculturalitat com a receptes per superar els vells i atàvics prejudicis.
Fa mig segle que vius a Catalunya. Com descriuries la teva identitat?
“Em sento amb l’obligació de fer una literatura que trenqui amb els estereotips respecte a l’Àfrica”
Sempre dic que en tinc dues: l’africana, que mantinc malgrat els anys que porto aquí, i la catalana, adquirida al llarg de la meva estada. Després afegeixo la literata, perquè em sento amb l’obligació de fer una literatura compromesa que informi i trenqui amb els estereotips que hi ha respecte a l’Àfrica. Tots els meus escrits responen, instintivament, a aquest compromís militant.
En el teu darrer llibre desmuntes els tòpics que hi ha quant a les dones africanes. Quins destacaries?
Es diu que parim molt i sempre mantenim una actitud alegre i jovial, quan som tan diverses com qualsevol de les altres. És cert que a vegades no podem elegir, perquè el context ens condiciona, però a Guinea i altres països els rols entre una dona urbana, una suburbana i una rural són completament diferents. També quant a classes: si pertanys a la dominant, seràs com una rica d’Occident. D’homogeneïtat, per tant, cap ni una.
“Narrar és una habilitat especial entre els pobles de tradició oral. Són els contes que m’explicava la meva àvia”. Ella va inspirar-te per parlar d’aquesta Àfrica farcida de matisos?
La meva àvia fumava en pipa, bevia i tenia la concepció que una dona havia de tenir el seu propi espai sense dependre de l’home. I això m’ha servit per explicar-ho, tot recordant que no totes partim d’aquesta tradició matrilineal sinó que moltes estan marcades pel patriarcat. Gràcies a aquesta formació primària, i haver llegit autores d’arreu, miro de transmetre una visió més plural del nostre món.
Visibilitzar-ho és bàsic per desconstruir el paternalisme colonial amb què sovint es tracta la població africana?
És evident. I en la cooperació es veu quan algunes entitats hi desenvolupen un projecte subvencionat sense atendre les necessitats de les comunitats on actuen.
Quines escriptores t’han influenciat aquest temps?
Quan vaig arribar a Catalunya amb setze anys no havia llegit res, perquè a Guinea amb prou feines teníem una enciclopèdia. Però després ho he fet i en particular m’han seduït María Zambrano, Virginia Wolf, Maria Aurèlia Campany –a través de la qual vaig aprendre català–, Isabel Clara-Simó o Maria-Mercè Marçal. De totes n’he integrat molts detalls.
Ara s’ha fet popular la dramaturga nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, coneguda per advertir del “perill d’una història única” amb relació al continent africà. És un bon referent?
Sí, perquè denuncia la mirada eurocèntrica a la qual em refereixo. Pensem que, en general, la literatura i els llibres d’història reflecteixen una imatge dels africans associada a la fam, la pobresa i altres elements negatius. Ngozi, en canvi, ens acosta una Àfrica on, sense oblidar l’esclavisme i altres circumstàncies que patim, sempre hi ha hagut moviments i lluites transformadores.
Defenses que hi ha una extensa tradició feminista…
Sempre n’hi ha hagut, i avui trobem corrents tan diversos com el negofeminisme, l’stiwanisme, el maternisme o l’encapçalat per Werewere-Liking, de la nació bassà del Camerun, amb el qual m’identifico perquè estableix dinàmiques col·lectives que empenyen l’home a baixar del patriarcat i la dona a apropar-se a l’home com a subjecte. Vol recuperar la complementarietat que abans de l’etapa colonial havia funcionat tan bé.
Aconsegueixen apoderar les dones?
Faciliten estratègies perquè sobrevisquin desplegant una economia popular (Les tontines), amb la qual poden ser autònomes i atendre les seves responsabilitats. Avui mateix, si la dona africana es replega, el continent se’n va en orris.
Què trobes a faltar de la societat occidental actual?
Hauria de preguntar-se què fa amb els dictadors africans, perquè donant-hi suport provoca drames com els que veiem últimament, i veure de nosaltres més enllà del folklore. Per això escric, amb l’objectiu d’esvair prejudicis i promoure que, a través del diàleg mutu, podem fusionar els trets positius que tenim les respectives cultures. Al capdavall, tot passa pel coneixement de l’altre.
