Avui dia, el debat sobre la llengua és manifest en diversos espais amplis i des de diverses posicions, com s’ha vist les darreres setmanes amb la sentència que carrega contra la immersió lingüística imposant el 25 % de classes en castellà. La mobilització convocada pel SEPC a Canet de Mar i la convocada per Som Escola a Barcelona, totes dues per defensar l’escola en català, en són exemples. Alhora, els partits de l’ala dreta espanyolista responen comparant la immersió lingüística amb la segregació racial als Estats Units i fins i tot han gosat inventar conceptes com “franquisme a la catalana”. Tot i l’ofensiva explícita de l’Estat espanyol contra el català, surten veus que s’erigeixen en àrbitres del conflicte i argumenten que la defensa del català no s’ha de polititzar, i que la solució ha de ser articular una resposta de consens i des d’una suposada neutralitat de la llengua. La nostra pregunta és: quina neutralitat i consens es poden articular davant d’unes estructures d’estat que persegueixen i minoritzen, amb una clara voluntat uniformitzadora i assimiladora, tota expressió diferent de la seva?
Sota l’atac directe dels qui disparen contra la immersió lingüística, o des de la posició que assenyala l’ús del català com a excloent o reivindica una falsa neutralitat a favor del consens, se’ns acusa, a aquells qui defensem la llengua, de provocar i desitjar l’existència de conflicte, i s’ignora que és quan hi ha contacte entre llengües i una és dominant sobre l’altra que té lloc la minorització i neix el conflicte. Així és com s’espolsen tota responsabilitat o s’erigeixen, amb el dret d’acusar els qui volen trencar aquest suposat consens. Seguint aquest camí, tota proposta que entengui les llengües deslligades de les seves funcions socials, de pertinença i cohesió, estarà afavorint el procés de substitució lingüística. Per contra, la nostra lectura és que, en el moment en què els usos socials i coneixements lingüístics es veuen afectats, la resposta ha de ser el conflicte, estretament relacionat amb factors polítics i socials. L’error ha estat que les institucions catalanes neguin l’existència d’un conflicte lingüístic i deixin de banda la dimensió política i social de la llengua, mentre davant teníem ministres com Wert, que feien explícita la voluntat d’espanyolitzar els catalans. És en aquest sentit que cal repolititzar la llengua i defensar-la des del conflicte, i reivindicar-la com una eina de lluita.
Cal fer créixer les estructures populars d’aprenentatge de la llengua i garantir que siguin espais segurs de socialització en català
L’experiència dels anys de polítiques de consens sense abordar la dimensió política ha conduït a l’estat actual, en què el català segueix sent discriminat, perseguit i en emergència lingüística. Les mesures per revertir-ho, centrades en qüestions mediàtiques del moment –com si hi ha més o menys presència del català a les plataformes audiovisuals–, no han reflectit qüestions com la necessitat de donar més eines a les escoles o assegurar que, a tot el territori catalanoparlant, sigui un requisit el coneixement de la llengua i es garanteixi que sigui vehicular a totes les administracions. Però cal fer un pas més: la normalització lingüística buscada des de negociacions i decrets no és suficient quan ens trobem davant d’unes estructures que, de manera desacomplexada, volen uniformitzar tot el territori de l’Estat espanyol.
La defensa del català s’ha de pensar des del fet col·lectiu, no s’han d’acceptar decrets imposats i no s’han de demanar concessions per poder-lo utilitzar. I quin paper tenim com a militants dels moviments socials i els espais populars? Massa sovint, més del que voldríem, ens trobem en la situació d’haver de reivindicar el català com una llengua de les classes populars. Ens esforcem a trobar elements que justifiquin una aparença de llengua obrera, del poble, amb l’objectiu de desmentir aquella acusació que sona i ressona, segons la qual el català és la llengua de la burgesia, i que té l’objectiu de dividir el que per nosaltres és indestriable: la lluita per l’alliberament de classe, nacional i de gènere.
Per això cal que plantegem el conflicte lingüístic en la forma com s’expressa en la lluita laboral i sindical, o en la lluita pel dret a l’habitatge, a una educació a l’abast de tothom o contra la repressió. En els espais populars es viuen situacions que fan evident el conflicte lingüístic, com quan la llengua d’una assemblea és el català i es canvia al castellà perquè una persona o més d’una es dirigeixen en aquest segon idioma, o quan s’explicita que no s’entén el català. Per evitar que aflori aquest conflicte i a conseqüència de cert acomplexament, es disfressa el canvi d’idioma d’una qüestió d’educació i respecte, tal com reflectia l’informe de Plataforma per la Llengua. Aquest fet queda molt reproduït en espais amb molta diversitat lingüística on es reforça que el català no sigui considerada una llengua útil. Davant d’aquests conflictes, hi ha experiències dels moviments populars, com les persones “xiuxiuejadores”, que seuen al costat de qui no entén o té dificultats per entendre el català i que s’encarreguen de fer una traducció simultània a cau d’orella, o bé les “escoletes”, que són estructures populars que han sorgit a alguns barris per garantir l’aprenentatge del català. En aquesta línia, és fonamental i urgent guanyar la batalla ideològica que ens permeti situar, sense por, la desigualtat del català respecte al castellà, i, per tant, l’opressió lingüística que patim. Una relació que es reprodueix en els diferents espais de lluita en què participem. En els sindicats d’habitatge, en els espais feministes, antifeixistes i antiracistes, el català no té condició de la llengua vehicular arreu del territori, i menys especialment en les zones urbanes més poblades. I no pas perquè sigui considerada una llengua de les capes benestants, i el castellà una llengua de les classes populars: la realitat és molt més complexa i, avui, la militància dels espais populars i de lluita prové de diversos països i realitats lingüístiques. És la foto d’uns Països Catalans on es parlen més de 300 llengües.
En els espais populars es viuen situacions que fan evident el conflicte lingüístic, com quan la llengua d’una assemblea és el català i es canvia al castellà
És per això que, com a militants, hem d’incloure la defensa de la llengua en la lluita per una vida digna de les classes populars. Més concretament, la nostra capacitat d’actuar ha d’encaminar-nos cap a crear i fer créixer les estructures populars d’aprenentatge de la llengua i garantir que siguin espais segurs de socialització en català, sense judicis, construïts des de l’acompanyament i el treball conjunt; espais on se superin les barreres lingüístiques per poder compartir la llengua, i que sigui el vehicle de cohesió que permeti relligar la classe treballadora.
Hi ha qui s’esforça a ignorar tota aquesta càrrega política i el potencial revolucionari que té la llengua perquè vol plantejar-la com un fet abstracte que hi ha al voltant nostre, com si fos intangible, natural i una mera eina per comunicar-se. Alliberar la llengua d’aquesta idea és necessari per situar les funcions socials al centre de tot procés de socialització dins d’una comunitat i fer-ne una eina potent de cohesió social, així com per allunyar-se de les concepcions identitàries de blocs de parlants. Intervenir col·lectivament en aquest sentit, reforçant l’ús social, teixint comunitats des de l’articulació en català, és la manera d’augmentar el consens i la cohesió de la societat, així com garantir-ne els drets i llibertats dels seus parlants i aconseguir la plena normalitat lingüística. En definitiva, de blindar la llengua.
