Si la mort fos un ocell, s’aixafaria contra el vidre i li veuríem el ventre obert, esmicolat a contrallum. Incapaços, com vam ser, d’obrir la finestra perquè s’hi escolés una mica d’aire. Volies que ventiléssim l’espai perquè a estones tenies calor i a estones notaves l’ambient carregat, de tantes visites. Entraven i sortien amb els ulls plorosos, però no parlaven de la mort. Els rebies amb un pijama del mercadillo que semblava d’un marquès antic, enlairant els braços i somrient al vol, jugant a l’amfitrió, ple i abatut. No hi ha res més bonic que sentir-se estimat, deies ofegat.
Si la mort fos una mosca, l’aixafaria amb el palmell obert sense escrúpols i notaria els últims batecs de les ales entre les línies carnoses de la mà. Quedaria una taca negra enmig de la paret blanca i tu apartaries un tros de llençol amb el peu per llevar la cama dreta. Em miraries entre la multitud que et rodeja al llit de l’habitació i em picaries l’ullet verd.
Si la mort fos animal, sens dubte, hauria marxat espantat. Ens hauria vist aixecant la veu per damunt del que està permès a la sala d’espera i trepitjant-nos a totes les converses. Hauria fugit esperitat de veure’ns riure i plorar sense mesura
Si la mort fos animal, sens dubte, hauria marxat espantat. Ens hauria vist aixecant la veu per damunt del que està permès a la sala d’espera i trepitjant-nos a totes les converses. Hauria fugit esperitat de veure’ns riure i plorar sense mesura. Hauria desaparegut per si sol sense deixar rastre en veure’ns menjar ensaïmades als peus del teu llit, emblanquinant-nos els dits i rient d’un acudit de l’Eugenio. “S’ha fet el miracle!”, hauríem cridat. Eres massa jove per marxar, hauríem dit, estava tot perdut, però ara viuràs. Veuràs els teus fills fer-se adults, i podràs tornar a veure el sol, i podràs tornar a casa a menjar uns macarrons, i jugar al solitari, i mirar Saber y ganar, i estirar-te al teu llit sabent que tot s’ha acabat i que estàs salvat. Si la teva mort fos un animal, t’hagués deixat viure, espantat de nosaltres.
Si la mort fos una llum, s’enfilaria per les parets de l’edifici i entraria a l’habitació. Arribaria a tu per les escletxes que ens separen. La mort t’hauria travessat i hauries brillat un cop més d’aquella manera tan teva, un bloc sencer de llum amb la mirada eixamplada i honesta, el front suau, els pòmuls afilats i el somriure penjant, sempre penjant, a punt per atrapar-nos.
Si la mort fos una ombra, s’allargaria anxovada a l’ascensor amb nosaltres. Segura d’arribar, ens comprimiria més i més l’espai, alimentada per la nostra por. Si la teva mort fos una ombra, me la posaria de vestit i li estriparia les costures. La rebregaria damunt meu i trauria una ganyota, perquè es veiés fora de si, burlada i feta drap, inservible i absurda. Esperaria que riguessis, enlairant els ulls cansats i jugaríem, una vegada més, a la mort que no ens atrapa, per molt que ens vingui a buscar.
