Moratalaz. Edificis a maó vista, construccions solitàries però alineades que acaben per formar un enrevessat sistema de passadissos i jardinets, on la gespa és una resistent més. Des d’una finestra a tocar de terra, una veïna espolsa l’escombra omplint la llum del sol de pèls i partícules. Dos vianants se saluden a crits d’una vorera a una altra: “Avui fa bon dia”. És Moratalaz, però també és la perifèria d’arreu. L’Institut Nacional de l’Habitatge franquista, típic producte dels anys seixanta. Ens trobem amb Jorge Jiménez (27 anys, Madrid) al centre social okupat La Bankarrota, una antiga oficina propietat de Bankia, que mai no va arribar a fer servir. Ara hi dóna la benvinguda una pintada amb el rostre d’Angela Davis. Hi ha adhesius per tot arreu, sobretot de motivació antifeixista. Algunes companyes estan fregant el terra. La nit d’abans hi va haver festa. “Es pot trepitjar, això només era per treure les parts més llardoses”, ens explica un noi amb la fregadora a la mà. Mentre el terra s’asseca, conversem amb Jorge Jiménez en un racó d’aquell local diàfan però fred com una nevera.
Davant les hores greus que estàs vivint i esperant l’entrada a presó, com vas d’ànims?
D’ànims prou bé. Pel que fa a mi, vaig a una teràpia per mentalitzar-me i resoldre dubtes sobre com funciona el tema de la presó. A més de tot l’escalf que ens està arribant, dels meus amics i de l’entorn tan fort que tinc, que m’està ajudant a mantenir-me, de moment, força serè. El que pitjor duc és la incertesa de no saber quin dia arribarà el moment [d’entrar a presó].
Algun consell de la teràpia que vulguis compartir?
M’han informat de les pitjors situacions que puc viure allà dins. I penso que això em vindrà bé precisament perquè serà un món nou, malgrat tots els esforços per avançar-me a les situacions. Agraeixo que m’hagin fet pensar en les pitjors situacions, que no me les hagin volgut blanquejar. Si després no em toca viure-les, perfecte. I si han de passar, doncs ja estaré més o menys mentalitzat. També em van recomanar que fes meditació. Sobretot per si he de viure situacions tenses, mantenir-ne l’autocontrol.
Què recordes d’aquell matí de gener, quan tot va començar a Vallecas?
“Quan ja t’han tret del mig a hòsties, veus com la policia accedeix a la casa i comencen a sortir amb les coses de la família, també la dona amb el seu nadó… són coses molt, molt dures”
Recordo que va ser un matí molt dur. A banda que feia molt fred, va ser un matí molt llarg. En un primer moment, semblava que podríem aturar el desnonament, perquè no hi havia policia, més enllà de la típica patrulla que sempre hi és. Però van voler passar dins el portal i en veure que els hi barràvem el pas, van avisar més reforços. I va arribar més policia, i encara molta més. La cosa es va tensar força. La procuradora de Bankia va dir que el desnonament s’havia d’executar sí o sí, i la policia ens va comunicar que ens havíem de moure o ens mourien ells a trompades. Va ser molt dur. Després, quan ja t’han tret del mig a hòsties, veus com la policia hi accedeix i comencen a sortir amb les coses de la família, també la dona amb el seu nadó… són coses molt, molt dures. I t’ho dic jo, que ho vaig viure des de fora. No vull imaginar com s’ha de sentir la gent que ho viu a la seva pell.
I què recordes de l’endemà, quan la policia et notifica que t’has de personar a comissaria?
Jo era a la feina. Em va sonar el mòbil i era un número molt llarg. Vaig pensar: “Mal rotllo”. Vaig contestar la trucada per si de cas. “Hola, et truco de la comissaria de Villa de Vallecas”. Quan m’ho van comunicar tot, vaig pensar: “M’ha tocat a mi”. Vaig parlar amb l’advocat, i em va dir que hi havia d’anar, perquè si no anirien per mi a la feina o a casa, i seria pitjor.
Avui tens feina?
En tenia: ahir va ser el meu darrer dia. Ho he deixat.
Una baixa voluntària?
He demanat una excedència, i me l’han concedit. Un any.
Sempre has argumentat que la denúncia del policia és tota mentida. Quina era l’acusació?
En el judici, el policia va dir que un moment després que desallotgessin el portal de la gent que hi resistíem, ell estava ajudant a una persona gran a aixecar-se del terra (una persona que els policies prèviament havien llançat a terra, tot i que això no ho va dir pas) i, segons paraules textuals, jo em vaig apropar, el vaig mirar als ulls i li vaig trepitjar la mà.
I aquesta èpica de clavar-li els ulls?
L’advocat ens ho va explicar. El fet de dir que el vaig mirar als ulls és per mostrar que va ser a cosa feta expressament, que no va ser un accident.
Fa uns mesos, una veïna de Tetuán, Isa, va ser condemnada a sis mesos de presó i a pagar una multa econòmica molt important per intentar aturar un desnonament. Però sobre teu recau el trist honor de ser la primera persona que entrarà a presó.
És un trist honor, però tard o d’hora això havia d’arribar. I no seré pas l’únic, això ho tinc ben clar. Sóc el primer, però perquè m’ha tocat a mi. L’objectiu és desmuntar el moviment per l’habitatge, perquè és un moviment potent. He estat jo com podria haver estat el Jorge Aranda, de Carabanchel, el Ricardo de Parla, o la Isa que tu esmentaves.
Preferir set mesos de presó abans que pagar la indemnització al policia denunciant, és conseqüència d’un posicionament polític o una mostra d’amor propi?
“La policia menteix, i jo no pagaré per no legitimar-la. Aprofitem les circumstàncies per posar-hi el focus. Que la gent adoni que una persona prefereix passar set mesos de la seva vida privada de llibertat abans que pagar res”
Podria semblar la segona opció, però és la primera. El que mirem de fer comprendre és que tot plegat respon a un posicionament polític abans que no d’orgull. Tota la campanya que fem està orientada a això. A banda que no vaig fer res de tot el que se’m condemna, la situació és aquesta perquè hi ha desnonaments, perquè la policia menteix, i jo no pagaré per no legitimar-la. Aprofitem les circumstàncies per posar-hi el focus, perquè la gent que no està tan assabentada d’aquests temes, se n’adoni que una persona podria haver pagat mil dos-cents euros, que són diners però es poden arreplegar amb l’ajut de gent, i prefereix passar set mesos de la seva vida privada de llibertat abans que pagar res.
Ets membre del col·lectiu Distrito 14. Jo tinc una samarreta de Distrito 14 on diu: “Estima el teu barri, odia el racisme”…
Aquesta va ser la segona que vam fer.
També en vau fer una altra que deia: “Estima el teu barri, odia Cifuentes”, la qual cosa és irònica perquè s’ha demostrat que un sector dins del PP hi estaria d’acord, sobretot amb la segona afirmació.
Nosaltres vam començar a odiar-la molt abans no comencessin a fer-ho uns altres [riu].
La cosa és que llegint El País i d’altra premsa d’aquesta mena, qualsevol pensaria que sou uns pinxos de barri caça-pijos…
Vam demandar El País per l’article en què ens acusava d’això. Primer vam enviar un escrit de rectificació perquè hi havia coses que s’havien inventat, que eren falses. I es van negar a publicar l’escrit. I vam guanyar la demanda. Van haver de publicar tant a la versió web com al paper la corresponent rectificació.
Què fa tan perillós Distrito 14 per a què sigueu el centre d’aquests atacs?
Per ser honestos, fem accions. Participem en moviments i en col·lectius que són importants a nivell de Madrid. Tampoc és que siguem excessivament transformadors, perquè la realitat és la que és. No som massa gent. Però penso que el que fa més nosa, a la Brigada d’Informació o als mitjans que publiquen aquesta mena d’històries, és la capacitat de difusió que tenim. No els hi agrada que segons què sigui visible. També el fet que no tenim cap problema amb l’acció directa. En el sentit que si hem de pintar una casa d’apostes, doncs ho fem. No et parlo de posar una bomba. Assumim les detencions. Ens han detingut un munt de cops. I seguim. En el tema habitatge, la gent que acostuma a anar als desnonaments no és massa jove. I darrerament hem tirat del carro aportant-ne molta, de gent jove. Crec que tampoc els hi fa massa gràcia. Al final, els joves els hi poden plantar cara.
Explica’m alguna de les campanyes que heu dut a terme des de Distrito 14.
“Fa cosa d’uns tres anys, a la seu del districte de Moratalaz vam fer una protesta al ple: hi vam treure una pancarta a dins. La policia va anar a detenir-nos per delictes contra les altes institucions de l’estat. Tot es va arxivar, però la idea era ficar la por al cos”
Ara estem amb una campanya contra les cases d’apostes, que també ha fet força rebombori als mitjans per una pintada: “No jugueu amb la classe obrera, no jugueu amb Moratalaz”. S’ho van prendre com una amenaça. També n’hi ha una altra molt potent, també contra els desnonaments. Fa cosa d’uns tres anys, a la seu del districte de Moratalaz vam fer una protesta al ple. Ens hi vam presentar amb el DNI i hi vam treure una pancarta a dins. Al cap de tres setmanes, la policia va anar a les nostres cases a detenir-nos per delictes contra les altes institucions de l’estat. Després tot es va arxivar, però la idea era ficar la por al cos. Va ser una experiència que ens va unir molt, perquè va ser dura: els antiavalots van anar a buscar a casa a vint joves, a les sis de la matinada, gravant-ho tot… No és agradable, però els dos dies que vam estar a comissaria, tots junts, va ser una experiència que ens va enfortir. Ens preparàvem per al judici, i al final es va arxivar. També n’hi ha una altra campanya contra les immobiliàries, per exemple: cartells, pintades. Fer-ho visible. No publicar només un comunicat a les xarxes socials, que està molt bé, però volem que la gent al carrer vegi el que hi ha.
A banda de la teràpia que esmentaves al principi, com estàs preparant l’ingrés a presó?
Estic llegint un parell de llibres sobre el funcionament de la presó, des de les coses més bàsiques, el llit, a quina hora et lleves, el dinar, fins a com presentar queixes o instàncies per a coses a les quals tens dret, però no ho saps.
Jo estic bé, i ara m’estic preocupant més perquè la meva mare ho estigui. I el meu pare. La meva mare també va a teràpia, i va prou bé. No és fàcil acceptar que el teu fill ha d’entrar a presó. Veient la meva mare bé, malgrat tot, tinc un punt de suport clau.
Què impliquen els set mesos de presó? Feina, casa…?
A la feina no pensava aconseguir l’excedència. Per sol·licitar-la, no has d’explicar els motius, només complir els requisits d’antiguitat. Ho vaig fer i al cap de dos dies l’estava signant. Em va sorprendre, la veritat. I és un punt positiu, perquè d’aquí a un any, encara que no sigui al mateix lloc de feina, però sí en una categoria similar, tindré alguna cosa on aferrar-m’hi. Jo visc en una casa de lloguer, que la perdré. Havíem plantejat pagar els set mesos de lloguer, però no tenia sentit. Quan surti de presó, tornaré a casa dels pares. També estava preparant unes oposicions, i fins que no passin dos anys de la condemna, no m’hi podré presentar. Això sí que em fa la guitza. Amb els amics, encara que provis de desconnectar, i surtis a sopar o el que sigui, el tema sempre està present. Però miro de continuar amb la meva vida. Evidentment no puc fer plans a setmanes vista, perquè quan arribi la carta, tindré deu dies per fer efectiu l’ingrés, però malgrat tot això, miro de fer vida normal. Tenir la ment ocupada.
Les oposicions no seran per ser policia nacional, oi?
“No sé com estaré d’aquí a set mesos. Confio trobar-me més fort, que continuï militant, anant a parar desnonaments, més del que ho he fet fins ara”
[Riu] Bomber. A Moratalaz, hi havia molta penya de l’institut que deien “policia, puta merda”, però ara… Amb el tema de les oposicions a policia, si és gent sense gaire ideologia, el que veu és la feina i el sou assegurats, no massa complicats d’aconseguir. Amics de tota la vida del barri, ara els veus, i dius: “hòsties, com has acabat”.
Hogar Social Madrid ha aparegut mai per Moratalaz a fer la seva recollida xenòfoba d’aliments?
Sí, van estar només un cop fa un temps. Es pensen que aquest barri és Stalingrad, i hi van aparèixer cinquanta o seixanta paios amb pals i cascos. Van venir a fer-se la foto.
La darrera pregunta: d’aquí a set mesos, a mi m’agradaria tornar-te a entrevistar. Quin missatge donaries ara al Jorge que amb l’arribada de l’estiu sortirà de nou al carrer?
Què li diria? No sé com estaré d’aquí a set mesos. Confio trobar-m’hi més fort, que continuï militant, anant a parar desnonaments, més del que ho he fet fins ara. Li diria que es senti orgullós de la gent que m’ha mostrat el seu suport, de la lluita que estem mirant de tirar endavant i del missatge que ens acompanya: l’habitatge digne. Que és tan bàsic! També li diria que se senti orgullós del que va fer aquell matí de gener, dels desnonaments als quals continuaré anant. No per l’obligació pel que dirà la gent, sinó perquè un dels objectius d’aquesta mena de condemnes és desactivar, tant a la persona com a l’entorn, i penso que estan aconseguint tot el contrari. Ens estem enfortint en l’àmbit col·lectiu, en l’àmbit familiar, d’amistats… I si jo surto de la presó i continuo militant, els hi haurà sortit el tret per la culata. Més enllà dels set mesos de llibertat que perdo, però que els assumeixo i ja està.
