La Societat Doctor Alonso és una de les companyies de performance més atrevides i interessants del panorama teatral català-valencià. Del duet o parella que l’integra, un dels seus components, Tomàs Aragay, va formar part del centre de creació General Elèctrica (amb Roger Bernat) i exerceix també de guionista i professor de cinema (ha escrit algunes de les pel·lícules de Cesc Gay); l’altra, Sofia Asencio, és coreògrafa i ballarina (Lanònima Imperial, Mudances, entre altres) involucrada entre altres activitats, en el Festival Sâlmon i, darrerament, en l’espectacle Les Chevaliers, de Los detectives.
La companyia ha publicat, o més ben dit ha organitzat, un llibre a moltes mans, amb el suggerent encapçalament d’Una possible obra de Societat Doctor Alonso, i el títol general de Los dóciles (2026). Es tracta d’una publicació breu i cuidada de l’editorial basca Caniche, sensible i radicalment enfocada a llibres d’art i crítica cultural. En aquest volum, que en singularitat, estranyesa i des-prejudicis està a l’altura de les obres de la Societat Doctor Alonso, tot de còmplices i col·laboradores habituals (Júlia Barbany, Nilo Gallego, Cube.bz, entre altres) s’empesquen cadascun un capítol sobre un tema vague i general (la docilitat) i aquest es planteja com la part i el motor d’arrencada d’una possible peça futura de la companyia. Sigui amb breus assajos o dietaris, fotonovel·les i còmics, gràfics i esquemes, l’un reflexiona sobre la música, l’altra sobre la dansa, els intèrprets o l’escena, el programa de mà o l’espai… De Doctor Alonso se n’ha dit que amb cada nova obra inauguren i exploren un gènere, i al llibre es fa èmfasi en aquesta actitud: autoexploratòria, autocrítica, curiosa i indagadora, que contínuament es fa preguntes, preguntes, preguntes.
De Doctor Alonso se n’ha dit que amb cada nova obra inauguren i exploren un gènere, i al llibre ‘Los dóciles’ es fa èmfasi en aquesta actitud: autoexploratòria, autocrítica, curiosa i indagadora, que contínuament es fa preguntes, preguntes, preguntes
Si en el passat recent havien viscut i treballat de forma itinerant en l’eix Barcelona-Pontós (Figueres), on havien engegat iniciatives tan interessants com el festival MAPA (de site-specific art, és a dir, instal·lacions i accions que dialoguen amb l’entorn i el paisatge), més tard s’han desplaçat i, des de fa algun temps i en col·laboració amb altres projectes, coordinen El Consulado, a la Fonteta de Sant Lluís (a l’Horta sud). Es tracta d’un centre creatiu heterodox dedicat a les arts vives i visuals. És des d’aquesta vivència i activitat professional que han posat en marxa una sèrie de col·laboracions i interaccions amb gent de l’àmbit valencià, com fou el cas d’Héctor Arnau (Despierta Polifemo!) i més recentment amb Joan Forner Lafuente. Amb aquest darrer presenten La felicidad no importa, del 21 al 24 de maig a la Fundació Joan brossa – Centre de les Arts Lliures de Barcelona.
La felicidad no importa es presenta com un exercici de muntatge, remuntatge i desmuntatge de cinema documental. El protagonista, un jove empleat d’un centre cultural, conjuntament amb el director de l’espectacle, Tomàs Aragay, i el músic Nilo Gallego, segueixen la projecció d’un audiovisual i interrompen el visionat quan cal, ja sigui amb intervencions musicals, sonores, narratives o performatives. Hi trobem el tema del buit generacional i la precarietat laboral, i també el qüestionament de l’art i la “cultura com a recurs”, com a paripè institucional i equipament municipal, en què el jove protagonista viu quotidianament. Tot això es fa, es mostra i projecta amb un format a cavall entre la peça viva in progress, l’obra artística biogràfica i l’espectacle concebut com a finestra vers una realitat, segurament desapercebuda o inexplicable des d’un altre angle, disciplina o gènere. L’obra híbrida es construeix mitjançant un llenguatge interromput i desincronitzat, i per això està en sintonia i en relació amb TikTok i la resta de xarxes socials.
Any Portabella
L’espectacle de la Societat Doctor Alonso forma part del cicle Portabella: agent provocador, un conjunt d’activitats programades per la Fundació Joan Brossa en homenatge al cineasta experimental Pere Portabella (Barcelona, 1927), aprofitant que el febrer de l’any vinent ha de complir cent anys. El programa té com a activitat central l’Exposició de varietats antifeixistes, mostra a cura de Marcelo Expósito, que es pot visitar fins al 27 de setembre a la seu de la fundació al barri de la Ribera, i que té com a origen la radicalitat i el context del Concert irregular (1968), obra conjunta de Portabella amb el músic Carles Santos i el poeta Joan Brossa.
A la mostra s’hi reuneixen obres del Grup de Treball, Josep Maria Mestres Quadreny, Humberto Rivas, Colita, entre moltes altres. D’entre el programa performatiu que forma part del cicle, a banda de La felicidad no importa, el dia 2 de maig es va celebrar un Concert de varietats antifeixistes (amb direcció escènica de Pere Faura), i en el futur imminent encara podrem veure dues peces més: ¡Yo me transformo! Strip-conference, una conferència performativa a càrrec de Banda Esfèrica (29 i 30 de maig) i també Guerrilla, espectacle que vol ser la suma de conferència, classe de Tai-txi i sessió de música electrònica, a càrrec d’El Conde de Torrefiel (de l’11 al 18 de juny).
